III marquès de Bèlgida, VI marquès d'Orellana la Vieja, IX marquès de Villamayor de las Ibernias, IV marquès de San Juan de Piedras Albas, XV marquès de Mondéjar, VII marquès de Benavites, VIII marquès d'Adeje, XI comte de Villardompardo, VII comte de Sallent etc. XIII senyor d'Alconchel i XIII senyor de Zahínos, va ser un aristòcrata espanyol que va servir a la Casa Reial.

Vida i família Era fill primogènit de Pascual Benito Belvís de Montcada, VIII marquès de Villamayor de las Ibernias, II marquès de Bélgida, VI marquès de Benavites, X comte de Villardompardo, VI comte de Sallent, VI comte de Villamonte, comte del Sacre Romà Imperi, de Marrades i XIV marquès de Mondéjar, IX marquès de Agrópoli, XIV marquès de Valhermoso de Tajuña i XVI comte de Tendilla i de Florencia Pizarro Piccolomini de Aragón y Herrera, III marquesa de San Juan de Piedras Albas, VII marquesa d'Adeje, XII comtessa de La Gomera, XII senyora d'Alconchel i de Zahínos, Fermoselle i Ampudia i cambrera major del Palau.

La seva família materna tenia considerable influència en la Cort. El seu avi havia estat Sommelier de Corps dels Reis Felip V i Ferran VI. El seu molt avantatjós matrimoni en 1774 amb María de la Encarnación Álvarez de Toledo, dama noble de l'Orde de Maria Lluïsa, filla d'Antonio Álvarez de Toledo y Osorio, X marquès de Villafranca del Bierzo, IX duc de Bivona (títol del regne de Sicília) i VII duc de Fernandina, i de la seva segona esposa María Antonia Gonzaga y Caracciolo, una de les principals famílies de la Cort espanyola, no va fer sinó augmentar la seva posició prop de la Reial família.

Això, unit al fet que la seva mare fos designada Cambrera major de la Princesa d'Astúries Maria Lluïsa de Parma en 1785 i Cambrera major de palau en 1788, va possibilitar que anés aconseguint cada vegada més càrrecs a la Cort.

Cavaller de l'Orde de Carles III des de 1814, el rei Carles IV el nomenarà el seu Cavallerís major en 1798, càrrec que exercirà fins a 1801. La seva proximitat amb el Príncep d'Astúries, després Ferran VII, farà que sigui un dels pocs Gentilhomes escollits per a acompanyar-li en el seu exili a França fins al punt que hi el designarà el seu Sommelier de Corps.

Al seu retorn en 1814, el rei el nomenarà de nou el seu Cavallerís major. Fortament reaccionari, aguantarà el primer relleu dels servidors regis que farà el Govern del Trienni Liberal en 1820, però -després dels fets de juliol de 1822- el rei es veurà forçat a cessar-lo i substituir-lo pel marquès d'Astorga.

Després de la fi del Trienni, serà reposar al seu càrrec el 2 d'agost de 1823 i l'exercirà fins a la mort de Ferran VII fent importants canvis en la regulació de les Reials Cavallerisses i sent principal protector de l'Escola de Veterinària en detriment de l'obsolet Tribunal del Protoalbeiteriat.

En 1833, a la mort del rei, sol·licitarà la seva jubilació a la reina governadora Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies.

Referències

Enllaços externs Archivo General de Palacio (AGP) . Patrimoni Nacional. Secció Personal

Categoria:Marquesos Categoria:Cavallerissos majors del rei Categoria:Cavallers del Toisó d'Or Categoria:Gran Creu de l'Orde de Carles III Categoria:Madrilenys Categoria:Nascuts el 1756