miniatura|El Palau de la Nació a Brussel·les, on es va celebrar la conferència
La Conferència Financera Internacional va ser una conferència econòmica internacional celebrada a Brussel·les del 25 de setembre al 8 d'octubre de 1920. A la conferència hi van assistir 86 delegats en representació de 39 estats. La majoria dels delegats eren banquers o funcionaris del tresor públic.
Context La conferència de Brussel·les es va convocar en un context de greu desarticulació econòmica, social, financera i sanitària immediatament posterior a la Primera Guerra Mundial, especialment a l'Europa Central i de l'Est. El detonant va ser una petició internacional publicada el gener de 1920 i signada per personalitats destacades com Gustave Ador, Gustav Cassel, Robert Cecil, Herbert Hoover, J. P. Morgan Jr., Richard Vassar Vassar-Smith, Gerard Vissering, Paul Warburg i altres signataris de Dinamarca, França i Noruega. A causa de la sensació generalitzada d'un fracàs imminent, els governs nacionals van decidir que els delegats no els representarien oficialment, per tal que els governs no es veiessin excessivament esquitxats si la conferència no arribava a res. Tot i així, gairebé tres quartes parts de les delegacions eren funcionaris públics, i la resta eren banquers centrals i privats, mentre que entre els altres participants s'hi incloïen alguns acadèmics i empresaris del sector no financer.
La conferència miniatura|L'expresident suís Gustave Ador (1845-1928) va presidir les sessions de la conferència
Jean Monnet, que aleshores era el sotssecretari general de la naixent Societat de Nacions, va ser un element clau en la preparació de la conferència. Els materials tècnics preparatoris incloïen documents elaborats pel personal de la Societat, com ara un volum de referència sobre les monedes després de la guerra (Currencies after the War) i documents de treball sobre temes com les estadístiques del carbó, estadístiques monetàries, control de canvis, comerç internacional o finances públiques. Aquests es van complementar amb cinc documents encarregats pel funcionari del Secretariat de la Societat, Walter Layton, a alguns dels economistes més reconeguts de l'època, concretament el suec Gustav Cassel, el britànic Arthur Cecil Pigou, el neerlandès Gijsbert Weijer Jan Bruins, el francès Charles Gide i l'italià Maffeo Pantaleoni.
La conferència va ser presidida per l'expresident suís Gustave Ador i va comptar amb l'assistència de 86 delegats de 39 països. El lloc on es van desenvolupar les sessions de la conferència va ser el Palau de la Nació, amb un secretariat format principalment per personal de la Societat de Nacions que es va allotjar al proper Palau de l'Acadèmia. Els debats es van fer simultàniament en francès i anglès.
Valoració Vist en perspectiva, la conferència va tenir força èxit a l'hora de definir un conjunt de principis generals per a la estabilització de la postguerra al voltant d'aspiracions compartides de disciplina fiscal, lliure comerç i una política monetària sòlida liderada per bancs centrals independents, un "estàndard d'ortodòxia financera" sobre el qual els delegats van assolir un consens notablement ampli. Es va aprovar per unanimitat una resolució que afirmava que "En els països on no hi hagi cap banc central d'emissió, se n'hauria d'establir un". Tot i que els objectius a mitjà termini eren clars, els delegats també van manifestar que el retorn al patró or només s'havia de plantejar després d'una estabilització financera i un ajust estructural adequats. Aquests principis van guiar, en particular, l'activitat inicial de l'Organització Econòmica i Financera (EFO) de la Societat, que s'estava creant paral·lelament. També es reconeix que la Conferència de Brussel·les va tenir un paper decisiu en la creació de bancs centrals a l'Amèrica Llatina.
La conferència va demanar expressament a l'EFO que preparés un informe sobre com els governs nacionals aplicarien les seves recomanacions. Aquest informe es va publicar finalment el 1922 i s'ha considerat un dels primers predecessors dels informes de vigilància i supervisió que publicaria dècades més tard el Fons Monetari Internacional.
En descriure l'austeritat, Robert Brand va argumentar que la recuperació econòmica després de la Primera Guerra Mundial requeria que "Tothom ha de treballar de valent, viure amb estretor i estalviar al màxim".
Vegeu també Conferència de Brussel·les (1892) Conferències Monetàries i Econòmiques Internacionals Societat de Nacions Economia política internacional
Referències
Categoria:Banca Categoria:Conferències diplomàtiques Categoria:Primera Guerra Mundial Categoria:Or Categoria:Esdeveniments del 1920 Categoria:Economia internacional Categoria:Brussel·les