El Banque de l'Indochine, originalment Banque de l'Indo-Chine («Banc de la Indoxina»), va ser un banc creat el 1875 a París per finançar el desenvolupament colonial francès a Àsia. Com a banc d'emissió a la Indoxina fins al 1952 (i als territoris francesos del Pacífic fins al 1967), amb moltes característiques d'un banc central, va tenir un paper important en la història financera de la Indoxina francesa, l'Índia francesa, Nova Caledònia, la Polinèsia Francesa i de Djibouti, així com en projectes amb suport francès a la Xina i al Siam. Després de la Segona Guerra Mundial, va perdre el seu privilegi d'emissió però es va reinventar com a banc d'inversió a França, i va desenvolupar nous projectes en altres països, com ara l'Aràbia Saudita i Sud-àfrica.
La Compagnie Financière de Suez va adquirir una participació de control al Banque de l'Indochine el 1972, i posteriorment el va fusionar el 1975 amb la seva pròpia filial bancària para formar el Banque Indosuez, que des del 1996 forma part del grup de banca universal Crédit Agricole.
Història Antecedents i creació Després de les primeres fases de la conquesta francesa de Vietnam, el Comptoir d'escompte de Paris (CEP) va obrir oficines el 1864 a la Cotxinxina francesa, i també va desenvolupar presència a Pondicherry, Calcuta, Bombai, Xangai, Hong Kong i Yokohama. Mentrestant, el rival Crédit Industriel et Commercial (CIC) s'havia convertit en el corresponsal a París del Hong Kong and Shanghai Bank, i comptava amb poderosos suports polítics en l'administració catòlica conservadora sota el president de França, Patrice de Mac Mahon. A principis de la dècada de 1870, ambdós bancs van desenvolupar projectes competidors per crear una institució que rebés el privilegi d' emetre moneda a la Indoxina francesa.
L'octubre de 1874, el CEP, juntament amb els seus aliats, els bancs comercials Hentsch-Lütscher, Hoskier i Paccard & Mirabaud i el recentment creat Banque de Paris et des Pays-Bas (BPPB), van arribar a un acord amb el CIC per crear el Banque de l'Indochine com a empresa conjunta. Aparentment, el CEP i el CIC, amb els seus respectius aliats (incloent-hi pel CIC la Société Marseillaise de Crédit i el Banque franco-égyptienne), controlaven blocs iguals d'accions en la nova institució, però el CEP era el soci dominant. Édouard Hentsch, president del CEP i membre del consell del BPPB, va ser el president fundador de la nova empresa, i el seu director general fundador va ser el director del CEP, Pierre Girod. El Banque de l'Indochine es va establir formalment per decret presidencial el , amb el privilegi d'emetre bitllets de banc (inicialment franc francès i a partir de 1885 piastra de la Indoxina francesa) recolzats per les seves reserves d'or i plata. En el moment de la seva creació, va assumir la propietat de les antigues sucursals del CEP a Saigon i Pondicherry. El banc va subcontractar la producció de monedes a la Monnaie de Paris i la dels bitllets al Banc de França.
Banc d'emissió colonial Els primers bitllets, impresos a París pel Banc de França per al Banque de l'Indochine, van arribar a Saigon el 8 de gener de 1876, gairebé un any després de la creació del banc. Van ser adoptats ràpidament pels comerciants d'ètnia xinesa de Saigon i els seus voltants, que estaven familiaritzats amb els bitllets gràcies a l'experiència a Hong Kong o Singapur. Tot i així, els primers anys d'activitat del banc van estar marcats per episodis ocasionals d'inestabilitat monetària.
Després del Tractat de Tientsin (1885) que va posar fi a la Guerra sinofrancesa, França va consolidar el seu domini colonial cap al nord sobre Annam i Tonquín. Els competidors del CEP, i especialment la Société Générale, temien que el Banque de l'Indochine monopolitzés el crèdit i l'activitat bancària en el territori ampliat. El govern francès, l'orientació republicana moderada del qual tenia el suport del CEP en contra de la més conservadora Société Générale, va aprofitar aquesta situació per encoratjar el Banque de l'Indochine a augmentar la concessió de crèdits i a donar més suport a l'economia d'Indoxina. El 1887 es va trobar un compromís segons el qual la Société Générale s'incorporaria al Banque de l'Indochine como a accionista minoritari, mitjançant una ampliació de capital que es va tancar el 15 de juliol de 1888 i que va donar com a resultat una participació del 15,5 per cent per a la Société Générale. Mentrestant, el privilegi d'emissió del banc es va estendre a Annam i Tonquín el febrer de 1888, així com a Nova Caledònia. Després d'aquesta reestructuració, el CEP controlava quatre dels onze seients del consell, el CIC tres, i la Société Générale i el BPPB un cadascun. L'influència del CEP es va eclipsar després del seu col·lapse el 1889, però va tornar com el Comptoir national d'escompte de Paris (CNEP) con un membre del consell el 1890 i va recuperar la presidència del Banque de l'Indochine el 1892. A partir d'aquesta data, el Banque de l'Indochine es va convertir efectivament en un vehicle conjunt («») per a les activitats de la comunitat bancària de París a la regió indopacífica. Aquesta evolució es va completar el 1896 quan el Crédit Lyonnais, que s'havia expandit per Egipte i l'Índia, va entrar al capital i al consell del Banque de l'Indochine. El Banque de l'Indochine es va comportar cada cop més com un actor autònom, desprenent-se de la seva antiga identitat de «filla del CEP». El fet que els bancs francesos actuessin junts en una sola empresa, en lloc de competir entre ells pel negoci bancari a la Indoxina, es pot atribuir a la necessitat d'afrontar la rivalitat regional dels poderosos bancs britànics com el Hong Kong and Shanghai Bank, i també per l'avantatge intrínsec que el privilegi del banc d'emissió conferia al seu titular enfront de qualsevol nou competidor.
El banc va obrir sucursals a Haiphong, a Tonquín, el 1885 i, a petició del govern francès formalitzada en un decret del de 1888, a Nouméa, Nova Caledònia, i a Papeete, la Polinèsia Francesa, el 1905. Va obrir oficines a Hanoi el 1887, Phnom Penh el 1891, Tourane a Annam (actual Da Nang) l'agost de 1891, Hong Kong el 1894 (assumint l'antiga oficina del CNEP), Bangkok el febrer de 1897, Xangai el juliol de 1898, Canton i Hankou (actualment part de Wuhan) el 1902, Battambang (llavors a Siam) l'agost de 1902, Singapur el 1905, Tianjin el 1907, Pequín el juliol de 1907, i Yunnan-Fu (actual Kunming) el 1910.
El 1891, per primera vegada, el Banque de l'Indochine va imprimir els seus propis bitllets de piastra en una nova instal·lació a Saigon. El 1898, va emetre els primers bitllets denominats en rupia de l'Índia francesa.
El 1900, l'oficina de Xangai del banc va participar en el finançament de la contribució francesa al cos expedicionari internacional que va suprimir l'aixecament dels bòxers, i posteriorment va representar els interessos del govern francès en la gestió del indemnització dels bòxers. El Banque de l'Indochine va invertir en una sèrie d'empreses colonials com la Société de construction des Chemins de fer Indochinois i el Chemins de fer de l'Indochine et du Yunnan, per a la qual el govern francès li va demanar que obrís una oficina a Mongtze (actual Mengzi) el 1914. Va entrar repetidament en nous territoris a petició del govern francès. El juliol de 1908, va establir així una oficina a Djibouti per cofinançar la Compagnie du Chemin de fer de Djibouti à Addis-Abeba, el primer banc de la història de la ciutat. El 1918, va obrir una oficina a Vladivostok per servir a la base militar aliada durant la intervenció a Sibèria.
El juliol de 1921, el Banque Industrielle de Chine (BIDC), que havia estat creat el 1913 per competir amb el Banque de l'Indochine pel finançament d'empreses franceses a Xangai i a altres llocs de la Xina, va fer fallida malgrat el suport que havia rebut del Ministeri d'Afers Exteriors francès i del BPPB. Aquest últim va adquirir els actius més sòlids del BIDC, i la resta va ser gestionada pel Banque de l'Indochine com un banc dolent, la , i finalment reestructurada el 1925 com el Banc Francoxinès (BFC). El Banque de l'Indochine va continuar sent un accionista significatiu del BFC, juntament amb el BPPB.
A la dècada de 1920, el Banque de l'Indochine va participar en més empreses colonials, com el Crédit Foncier de l'Indochine, la Compagnie Francaise de Tramways et d'Eclairage Electrique de Shanghai, i la Société Le Nickel a Nova Caledònia. Va obrir una oficina a Fort-Bayard (actual Zhanjiang) al Territori arrendat de Guangzhouwan francès el , i oficines a Cần Thơ i Nam Định el 1926. El 1930, en coordinació amb el govern francès, el Banque de l'Indochine va treure la piastra de la Indoxina francesa del patró argent (que havia mantingut fins aleshores, en solitari amb la Xina, que al seu torn el va abandonar el 1935) i la va introduir en el patró or. El 1936, la piastra va ser retirada del patró or, juntament amb el franc francès, respecte al qual es va mantenir convertible a un tipus de 10 francs per 1 piastra.
Al llarg de la dècada de 1920, el Parlament francès va prorrogar el privilegi d'emissió del Banque de l'Indochine només per períodes curts de temps, de 1920 a 1925 amb caràcter anual, i després cada semestre, a diferència de les pròrrogues a llarg termini anteriors. El Banque de Paris et des Pays-Bas, que en aquell moment s'havia convertit en el principal competidor del Banque de l'Indochine, va finançar de manera encoberta els esforços de pressió contra noves pròrrogues. El 31 de març de 1931, una nova legislació francesa va prorrogar finalment el privilegi d'emissió del banc per 25 anys, a canvi de la qual cosa l'estat francès va participar en una ampliació de capital i posteriorment va posseir el 20 per cent del capital social del banc, així com amplis drets en la seva governança. Aquests incloïen sis llocs al consell i la selecció del president del consell. Inicialment, el govern francès va mantenir René Jules Thion de la Chaume, un banquer tradicional, com a president del Banque de l'Indochine, però el 1936 el va substituir per un funcionari de carrera, Marcel Borduge.
També el 1931, el Banque de l'Indochine va participar en la fundació del Banc de Pagaments Internacionals a Basilea, i en una ampliació de capital del Banc de l'Estat del Marroc, malgrat que aquest últim es trobava sota la influència dominant del BPPB.
Segona Guerra Mundial miniatura|Placa a l'antic consolat suec a París, 78 rue d'Anjou, que commemora els esforços de Raoul Nordling i Jean Laurent l'agost de 1944 Durant la Segona Guerra Mundial, el Banque de l'Indochine va estar presidit per Paul Baudoin, que a l'estiu de 1940 va ser el primer ministre d'Afers Exteriors de la França de Vichy. El 1941, el Banque de l'Indochine va rebre autorització per adquirir una participació accionarial al seu rival, el Banque de Paris et des Pays-Bas. El director executiu, Jean Laurent, a diferència de Baudoin, estava implicat en la Resistència francesa. En gran part gràcies a ell, el banc va evitar participar en els pitjors aspectes de la col·laboració amb l'Alemanya nazi i l'Itàlia feixista alhora que prestava cert suport a la Resistència. L'agost de 1944, la seva seu de París va ser l'escenari de la negociació entre el diplomàtic suec Raoul Nordling i el comandant alemany Dietrich von Choltitz per limitar el vessament de sang durant l'Alliberament de París. El Banque de l'Indochine, igual que el BPPB, va poder escapar posteriorment a la nacionalització després de l'Alliberament de França, tot i que Baudoin va ser condemnat a indignitat nacional.