miniatura|Juliol del 1940, en negre, l'Eix, en gris fosc: els seus aliats, les zones ocupades i les colòniesEl món islàmic durant la Segona Guerra Mundial, fou un camp de batalla geogràfic i ideològic per als aliats i les potències de l'Eix durant la Segona Guerra Mundial. Era de gran interès pels seus recursos minerals, rutes i, a vegades, vides humanes.
Durant la guerra, àrabs i musulmans lluitaren tant al bàndol aliat, com ara els reclutes del Magrib a l'estat francès o la Legió Àrab a l'Iraq, com al bàndol de l'Eix, com ara les divisions de les SS bosnianes a Iugoslàvia o els voluntaris caucàsics al front oriental.
Orient Mitjà i Nord d'Àfrica Àfrica del Nord sota els francesos La situació era complexa i variada, depenent de la politització del nord d'Àfrica sota l'estat francès colonialista i de la vella dita "l'enemic del meu enemic és el meu amic".
Col·laboració i participació en l'exèrcit alemany Des del començament, la majoria de partits col·laboracionistes, com ara el PPF de Jacques Doriot o el RNP de Marcel Déat, n'havien creat seccions nord-africanes.
Després de la derrota del 1940, els serveis d'intel·ligència alemanys, i en particular la Secció III F de l'Abwehr a París, en què treballava Richard Christmann, crearen vincles amb certs activistes independentistes del nord d'Àfrica, la majoria dels quals col·laborarien més tard amb els nazis. Cal destacar que la situació no es presentava de la mateixa manera per als tres estats —el Marroc, Algèria i Tunísia—, mentre que el Marroc i Tunísia eren "protectorats". A Tunísia, a diferència dels altres dos, la majoria dels activistes independentistes foren empresonats.
A la part tunisiana, Habib Bourguiba i els seus companys del seu partit polític "Neo-Destour" foren empresonats al fort de Saint Nicolas a Marsella des dels fets de Tunísia del 9 d'abril del 1938, i foren, després de l'ocupació de la zona lliure pels alemanys, traslladats a la presó de Montluc (1942), després al Fort de Vancia fins que Klaus Barbie els va alliberar i els dugué a Chalon-sur-Saône per ordre de Berlín. Després els lliuraren a les autoritats italianes de Niça i els dugueren a Roma per a ser rebuts amb tots els honors en companyia de Salah Ben Youssef i Slimane Ben Slimane, el 9 de gener del 1943, a petició de Benito Mussolini. Esperava utilitzar el seu moviment per a debilitar la resistència francesa al nord d'Àfrica. Habib Bourguiba, sota coacció, ho va evadir i pronuncià el 6 d'abril del 1943 un discurs a Ràdio Bari al·ludint als excessos del colonialisme francés i demanant al poble tunisià que s'unís al voltant del seu sobirà Moncef Bey i que es guardàs de "la cobdícia estrangera".l'Afrique du nord en marche volume 1 - Charles-André Julien-Editions CERES, setembre 2001.
Per la banda algeriana, els alemanys donaren suport a activistes independentistes, sovint del Partit Popular Algerià, com ara Mohamed Seghir Nekkache, Si Djilani, Mohamed el-Maadi al servei de la Gestapo francesa o Saïd Mohammedi, que s'uní a les Waffen-SS i lluità en el front oriental. Alguns foren entrenats en operacions d'intel·ligència i sabotatge i enviats de tornada als seus estats d'origen per a realitzar actes terroristes contra les tropes aliades.
La campanya de propaganda es feu en diaris com Er Rachid, que es publicà entre gener del 1943 i agost del 1944, o en el Centre de Propaganda Àrab.
El govern de Vichy creà la Falange Africana el novembre del 1942 per a combatre les forces aliades que havien desembarcat al nord d'Àfrica per a conquerir Tunísia.
Resistència i participació en les batalles d'alliberament Entre els soldats nord-africans de l'exèrcit francès que estigueren presos a l'estat francès després de l'esfondrament de juny del 1940, un gran nombre d'ells, reclutats al servei laboral obligatori a l'estat francès en benefici dels alemanys, van escapar per passar a la clandestinitat, i s'uniren a la Resistència francesa, sobretot a Le Mans. Exemples d'això són el tunisià Hedi Abdelkader, sergent del 8 RTT (Regiment de Tiradors Tunisians), i l'algerià tinent Said Belhaffaf, nascut el 23 de novembre del 1889 a Constantina. El tunisià s'uní a la Resistència francesa l'1 de novembre del 1942, en què Said Belhaffaf fou un dels activistes.Med Noureddine Dhouib: Un Tunisien engagé volontaire dans la résistance française, en la revista tunisiana Réalités (15-21/06/2006). Hedi Abdelkader es va reincorporar a l'exèrcit tunisià després de la independència de Tunísia el 1956, i es va jubilar anticipadament el 1963 amb el rang de capità. Va dirigir l'Associació Tunisiana de Veterans i Víctimes de Guerra durant anys.
Després del colp d'estat del 8 de novembre del 1942 a Alger, com a part de l'Operació Torxa, molts musulmans de les colònies nord-africanes s'allistaren a les forces aliades dins l'Exèrcit d'Alliberament Francès i lluitaren en els fronts italià i francès. A Algèria, el servei militar obligatori dugué si fa no fa tants musulmans com colons europeus (pieds-noirs) a l'exèrcit francès. També s'hi allistaren fusellers marroquins (goumiers), sovint d'origen amazic. Els futurs presidents d'Algèria, Ahmed Ben Bella i Mohamed Boudiaf, s'hi presentaren voluntaris i foren condecorats pel seu servei.
Durant les lluites per la independència tant a Algèria com a Tunísia, entre els dirigents hi havia individus que havien estat involucrats en un bàndol o l'altre. Els serveis d'intel·ligència de l'Alemanya Oriental continuaren aplicant la mateixa política amb els activistes independentistes i, durant la Guerra d'Algèria, subministraren armes al FLN.El documental *El llarg camí cap a l'amistat - En el camí cap al Tractat de l'Elisi*, de Michael Mueller i Peter F. Müller (Alemanya, 2012, emés per Arte el 22 de gener del 2013), que se centra en les difícils relacions polítiques entre França i Alemanya del 1945 al 1963, analitza els contactes entre el FLN algerià i la policia secreta de l'Alemanya Oriental, així com l'ajuda proporcionada al FLN per l'Alemanya Occidental i Oriental (inclòs el subministrament d'equipament militar). L'historiador alemany Erich Schmidt-Eenboom indica que els documents de la Stasi revelen un atac planificat del FLN contra la presa de Malpasset, un atac que finalment va resultar en el desastre de la presa de Malpasset. Presumptament, va ser l'agent d'intel·ligència alemany Richard Christmann qui coneixia la ubicació i la data, però els seus superiors no van informar França.
Protectorats britànics En zones sota control britànic, com ara el Regne d'Egipte i la Palestina sota Mandat britànic, els moviments independentistes i nacionalistes àrabs van veure les potències de l'Eix com un mitjà d'alliberament del domini colonialista britànic.
Els alemanys explotaren el ressentiment contra el domini colonialista britànic i trobaren aliats, com ara el muftí de Jerusalem Amin al-Husayni, o Raixid Ali Gaylani, primer ministre del Regne de l'Iraq, el colp del qual els britànics aixafaren durant la Guerra angloiraquiana d'abril-maig del 1941.
Es formà una unitat de les Waffen-SS amb voluntaris del subcontinent indi: la Legió Índia SS Freies, els membres de la qual eren hindús, sikhs o islamistes.
Iran L'acostament de Reza I a Alemanya, que havia contribuït significativament a la indústria de l'estat (i era el principal soci comercial de l'estat imperial iranià el 1939), preocupava els britànics. Quan esclatà la guerra, els britànics demanaren a Reza I que expulsàs els ciutadans alemanys d'Iran, cosa que ell rebutjà. Després d'haver declarat la neutralitat d'Iran, Reza I va tornar a rebutjar una sol·licitud aliada d'utilitzar Iran com a punt de trànsit per a municions, cosa que va fer que Gran Bretanya i l'URSS envaïssen l'Iran el 25 d'agost del 1941. Reza I fou obligat a abdicar en favor del seu fill Mohammad Reza Pahlavi. Els aliats van utilitzar Iran per a lliurar equipament militar a l'URSS, pel Corredor persa.
Turquia Sota la presidència de Mustafa Kemal Atatürk, Turquia feu una política fortament antinazi. Mustafa Kemal es reconcilià amb Grècia i la França de Venizelos. També va enfortir els llaços amb Iugoslàvia i Romania per a estabilitzar els Balcans contra la influència nazi alemanya. Nomenà dönme Tevfik Rüştü Aras com a ministre d'Afers Exteriors. El cònsol turc a Rodes, Selahattin Ülkümen, fou reconegut com a just entre les Nacions el 1990.
Durant la Segona Guerra Mundial, Turquia, sota el president Ismet Inönü, romangué neutral, amb una posició ambigua. Les negociacions en maig del 1939 van derivar en un pacte angloturc, i començaren els preparatius per a un pacte entre Turquia, l'estat francés i el Regne Unit, comprometent-se a proporcionar assistència mútua en cas d'agressió contra Turquia i la Mediterrània oriental. Ankara signà un pacte d'amistat turcoalemany el 18 de juny del 1941 i només declarà la guerra a Alemanya al febrer del 1945.
Índies Orientals sota Holanda A la fi de la dècada del 1930, els japonesos van difondre propaganda a les Índies Orientals Neerlandeses (que llavors tenien gairebé 60 milions de musulmans) indicant que l'emperador Hirohito es convertiria a l'islam i que després prendria el lideratge d'un "Imperi Califat del Gran Japó".
Una volta conquerides i ocupades les Índies Orientals el 1942, la comprensió japonesa de l'islam va resultar inferior a la dels seus predecessors neerlandesosIbid., p. 109. com ho demostra la proposta absurda d'alguns oficials d'alt rang de l'Exèrcit imperial de traslladar el lloc del pelegrinatge obligatori (hajj) de la Meca a Singapur perquè aquesta ciutat ocupada pels japonesos es convertís en el nou centre del món musulmà. L'afirmació japonesa de tenir un emperador diví en la persona d'Hirohito també plantejà un problema als musulmans de l'arxipèlag, ja que contradeia les seues creences monoteistes islàmiques (tawhid). La insistència japonesa en les semblances entre el xintoisme i l'islam,Benda 1958, p. 123. destinada a suavitzar les coses, no millorà la situació i portà la majoria d'erudits musulmans (ulemes) a rebutjar els nous ocupants. A la qual cosa no van poder respondre, per por d'alienar un arxipèlag sobre el qual tenien un control feble. La passivitat japonesa envers els erudits musulmans els va permetre organitzar xarxes que van resultar decisives durant la futura guerra d'alliberament contra els holandesos (1945-1949). Tanmateix, la relativa impunitat de què gaudien va contribuir a la seua imatge de col·laboradors, una imatge explotada pels secularistes en el moment de la independència per a evitar que Indonèsia es convertís en un estat islàmic.Ibid., p. 187.
Balcans Alguns bosnians (bosnians musulmans) i albanesos eren aliats de facto de les potències de l'Eix a causa de les seues disputes amb els serbis. Molts, però, es van unir a la resistència comunista a Bòsnia i Hercegovina, Kosovo, Albània, Montenegro, Sèrbia i la Bulgària de Tito. El cor de la resistència, la República de Bihać, era sobretot musulmana. El 2010, 65 albanesos, majoritàriament musulmans, foren reconeguts com a justos entre les Nacions.