L'Eixample és un barri de Girona, situat a l'oest i al sud-oest del centre històric i del Mercadal. D'acord amb la divisió territorial municipal de Girona, el barri està format pels sectors de l'Eixample Nord, l'Eixample Sud i Sant Narcís. L'àmbit comprèn una part substancial del creixement de la ciutat fora muralles, configurat sobretot entre la segona meitat del segle XIX i el segle XX, en relació amb l'arribada del ferrocarril, el desenvolupament comercial al voltant de l'estació i el pla d'eixample d'Eugeni Campllonch i Parés.
El barri té un caràcter mixt, residencial, comercial, administratiu i de serveis. Inclou espais urbans rellevants com el Parc Central de Girona, el Parc del Migdia, l'entorn de l'estació ferroviària i d'autobusos, diversos eixos comercials i el conjunt urbanístic de Sant Narcís.
Geografia urbana L'Eixample ocupa una posició central dins la trama urbana contemporània de Girona. La divisió territorial municipal el defineix com un dels grans barris de la ciutat i el situa, juntament amb el Centre, dins el nucli central del municipi. És l'àmbit de creixement immediat de Girona fora muralles, estès des de la Devesa fins a la zona de Mas Gri, i hi destaca la presència del Parc Central i del Parc del Migdia. miniatura|Carrer Emili Grahit de Girona a l'alçada de la Biblioteca Carles Rahola. L'Eixample Nord comprèn el sector situat entre el Parc Central i l'eix format pels carrers Emili Grahit i el passeig d'Olot. L'Eixample Sud correspon al sector meridional del barri, delimitat pel mateix eix mencionat anteriorment, l'avinguda de Lluís Pericot, l'avinguda de Josep Tarradellas i el riu Güell. Sant Narcís és un sector integrat dins l'Eixample Sud, caracteritzat per una estructura urbana homogènia i per una densitat més baixa que la resta del barri, derivada de la presència d'habitatges unifamiliars i blocs de petita escala.
Història Antecedents i creixement fora muralles miniatura|Plaça del Marquès de Camps. Fins a finals del segle XIX, Girona mantingué un creixement urbà lent i fortament condicionat pel recinte emmurallat. L'expansió cap al pla es va veure afavorida per l'arribada del ferrocarril el 1862, que situà l'estació prop del portal d'Álvarez i de l'actual carrer Nou, i per la formació d'un nou nucli comercial al voltant de la plaça del Marquès de Camps. Paral·lelament, l'establiment d'activitats industrials al Mercadal, al carrer de la Rutlla, al carrer de Lorenzana, a Santa Eugènia i a Pedret contribuí a generar nous nuclis obrers a l'exterior de la ciutat fortificada.
El 1873, l'arquitecte municipal Martí Sureda ja havia formulat una proposta parcial de rectificació i prolongació de carrers, especialment al voltant de la ronda de Sant Antoni Maria Claret, el carrer de Lorenzana i el carrer d'Ultònia. El 18 de novembre de 1891, l'Ajuntament de Girona sol·licità al Ministeri de Foment autorització per redactar un pla d'eixample, en el marc de la Llei d'eixample de poblacions de 1876.
El pla d'Eugeni Campllonch El projecte d'eixample fou redactat per l'arquitecte Eugeni Campllonch i Parés. Després d'un concurs convocat en virtut de la llei especial d'eixample de Girona de 1895, Campllonch presentà el projecte el 1897, però aquest no fou aprovat per reial decret fins al 3 de desembre de 1909. El llarg interval entre la redacció i l'aprovació va permetre que la ciutat continués edificant i modificant el pla previst, fet que obligà a aprovar adaptacions i ordenances municipals el 1910.
El pla se situava entre els baluards de Figuerola i de la Mercè i s'estructurava en dos grans sectors articulats al voltant de la plaça del Marquès de Camps. Segons un estudi, el sector de Figuerola, al nord, tenia un caràcter més vinculat als espais obrers i fabrils, mentre que el sector de la Mercè, al sud, fou pensat com una àrea més burgesa. Els mateixos autors assenyalen diverses limitacions del projecte, com la densitat elevada, la manca de previsió de futur, la feble connexió amb la ciutat existent, la poca atenció a l'efecte barrera de les vies del tren i l'escassetat d'espais públics i places.
Durant el segle XX, l'Eixample es consolidà progressivament com un espai central de Girona. L'àmbit, inicialment concebut com una zona de creixement exterior, acabà adquirint funcions centrals a mesura que la ciutat s'estenia cap a noves perifèries i que l'eixample assumia usos comercials, administratius, de serveis i residencials.
Sectors Eixample Nord L'Eixample Nord és el sector situat entre la Devesa i l'eix format pels carrers Emili Grahit i el passeig d'Olot. Comprèn una part rellevant de la centralitat urbana de Girona i inclou edificis administratius, comercials, residencials i industrials transformats. Entre els elements patrimonials més destacats hi ha la Farinera Teixidor i la Casa Teixidor, coneguda popularment com la Casa de la Punxa.
La Farinera Teixidor fou projectada per Rafael Masó i Valentí a partir de 1910 per encàrrec de l'industrial Alfons Teixidor. El conjunt integrava l'habitatge familiar, oficines, i naus destinades a farinera i magatzems, i es considera una de les obres més emblemàtiques de l'arquitecte gironí. La Casa Teixidor, situada al carrer de Santa Eugènia, fou concebuda entre 1918 i 1922 com un bloc de pisos de lloguer vinculat al conjunt de la farinera; rep el nom popular de Casa de la Punxa per la torre cantonera amb coberta cònica.
Eixample Sud miniatura|Vista del llac artificial del Parc del Migdia. L'Eixample Sud és el sector meridional del barri i presenta una combinació d'usos residencials, comercials, educatius i d'equipaments. Un dels seus espais públics principals és el Parc del Migdia, situat a la part sud de l'Eixample i construït sobre els terrenys de les antigues casernes militars. El parc ocupa unes tretze hectàrees i fou projectat a partir de 1997 per l'estudi MBM Arquitectes, format per Oriol Bohigas, Josep Martorell i David Mackay.
A la carretera de Barcelona, davant del Parc del Migdia, es conserven dos antics dipòsits cilíndrics de Renfe, construïts per la Compañía de los Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y Alicante entre 1911 i 1914. Aquests dipòsits constitueixen un testimoni del pes de les infraestructures ferroviàries en la configuració urbana de l'Eixample gironí. En aquest sector també hi ha altres elements arquitectònics i urbans, com la Casa Ensesa, la Biblioteca Carles Rahola, el monument de Lluís Companys, la Torre Marcona i diversos edificis residencials i industrials.
Sant Narcís Sant Narcís és un sector de l'Eixample caracteritzat pel conjunt urbanístic del Grup d'Habitatges Sindicals de Sant Narcís, construït en el context de la postguerra. Abans de la urbanització del sector, l'espai formava part del Pla de Girona i tenia un caràcter majoritàriament rural, amb masies disperses i baixa densitat d'ocupació.
La formació del barri s'explica per la manca d'habitatge de la postguerra, pels efectes de la Guerra Civil, pels aiguats de 1940 i pel paper de Girona com a capital provincial i centre administratiu. El projecte s'impulsà a través de l'Instituto Nacional de la Vivienda i de l'Obra Sindical del Hogar, organisme creat el 1939 per promoure habitatges protegits durant el primer franquisme.
El projecte definitiu del Grup de Sant Narcís fou aprovat el juny de 1947 i preveia 512 habitatges en una superfície de més de 142.000 m2. El conjunt es descriu com un barri format per 527 habitatges de tipologies diverses, amb cases unifamiliars, habitatges aparellats i blocs plurifamiliars, organitzats al voltant de la plaça de l'Assumpció. L'autoria del projecte s'atribueix a l'arquitecte Ignasi Bosch i Reitg, i l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya el situa cronològicament entre 1944 i 1957.
Rosa M. Fraguell interpreta Sant Narcís com un exemple de ciutat-jardí d'iniciativa oficial durant el franquisme. El model combinava carrers de traçat regular, espais enjardinats, i habitatges de baixa alçada, amb una organització urbana centrada en la plaça de l'Assumpció, on es concentraven l'església, els comerços i els serveis comunitaris. D'una altra banda, el Col·legi d'Arquitectes descriu el conjunt com una ordenació d'estil neopopular, articulada al voltant d'una plaça porxada i formada per carrers amb habitatges unifamiliars, aparellats i blocs plurifamiliars de menor escala.
Urbanisme i patrimoni miniatura|L'edifici modernista Farinera Teixidor, al núm 42 del carrer de Santa Euègenia a l'Eixample Nord. L'Eixample de Girona no respon plenament al model regular i ortogonal d'altres eixamples catalans del segle XIX. El creixement urbà gironí es desenvolupà en bona part abans que el planejament fos efectiu, fet que contribuí a crear una trama irregular, condicionada per les vies del tren, per les preexistències urbanes i per la manca d'una previsió global de futur. El pla de Campllonch tingué un paper rellevant en la configuració de la ciutat contemporània, però també presentà mancances notables en matèria de connexió urbana, espais públics i resolució dels límits ferroviaris.
El patrimoni arquitectònic del barri reflecteix aquesta evolució urbana diversa. A l'Eixample Nord destaquen edificis vinculats al modernisme i al noucentisme gironí, com la Farinera Teixidor i la Casa Teixidor o Casa de la Punxa, relacionades amb Rafael Masó. A l'Eixample Sud sobresurten elements vinculats a la transformació dels antics espais militars i ferroviaris, com el Parc del Migdia i els dipòsits de Renfe. Sant Narcís, per la seva banda, constitueix un dels conjunts residencials més singulars de la ciutat per la seva planificació unitària, la seva morfologia de ciutat-jardí i la seva vinculació amb les polítiques d'habitatge de la postguerra.
Espais públics i activitat urbana El Parc Central de Girona és un dels principals espais públics de l'Eixample Nord. La seva formació està estretament relacionada amb la transformació dels terrenys ferroviaris de l'entorn de l'estació. Segons Josep M. Arjona, les línies ferroviàries generaren un gran espai al voltant de l'estació que condicionà la redefinició de la trama urbana, i les primeres actuacions visibles al Parc Central es produïren al voltant de 1990. Les obres vinculades al tren d'alta velocitat afectaren de manera profunda aquest espai a partir de 2008, i la seva recuperació posterior formà part de la reurbanització de l'entorn ferroviari.
El Parc del Migdia és el gran espai verd de l'Eixample Sud. Construït sobre les antigues casernes militars, combina zones enjardinades, un estany artificial i espais de passeig, i constitueix una de les actuacions urbanístiques més representatives de la Girona contemporània al sud de la ciutat.
L'Eixample també forma part d'un dels principals eixos comercials de Girona. L'associació Girona Centre Eix Comercial agrupa més de 200 establiments i descriu el seu àmbit com un recorregut comercial a cel obert que connecta el centre històric amb l'Eixample.
Associacionisme El barri compta amb entitats veïnals pròpies, com l'Associació de Veïns i Veïnes Eixample de Girona, que actua com a espai de participació i dinamització veïnal. Sant Narcís també disposa d'una associació veïnal pròpia, amb seu a la plaça de l'Assumpció, que desenvolupa activitats socials i comunitàries al sector.
Referències
Categoria:Geografia de Girona Categoria:Barris de Catalunya