La Jota Tortosina Localizació Tortosa, Terres de l'Ebre Gènere Jota, Música tradicional, Dansa tradicional, Cant improvisat, Rondalla Picadillo Instruments Guitarra,tiple, guitarró, rondalla percussió Bandurria, castanyoles instruments de vent, dolçaina Gralla curta o seca Context Festes populars, Celebracions comunitàries, Festes de la Cinta, Festivals, Ball del panoli La jota tortosina és una variant local de la jota, pròpia de de la ciutat de Tortosa i del seu entorn immediat, dins de les Terres de l'Ebre. Es tracta d'una expressió musical, coreogràfica i poètica de tradició oral que integra cant improvisat, dansa i acompanyament instrumental que forma part del conjunt de variants conegudes genèricament com a jotes ebrenques que es desenvolupen a l'àrea sud de Catalunya i que comparteixen elements comuns amb altres tradicions de la jota presents a la península Ibèrica.
Diversos estudis etnomusicològics han destacat la seva funció tant com a pràctica festiva que com a sistema performatiu en què interactuen música, poesia oral i dansa, especialment en contextos de festa major i celebracions col·lectives.
Definició i àmbit territorial La jota tortosina es desenvolupa principalment a l'àrea de Tortosa i municipis propers. Diverses fonts distingeixen aquesta variant d'altres formes de jota presents a les comarques del sud de Catalunya, tant per aspectes coreogràfics com per la seva contextualització social.
En alguns contextos contemporanis s'utilitza el terme «jota ebrenca» per referir-se al conjunt de variants de la jota a les Terres de l'Ebre.
Històricament, la jota ha actuat com un espai de socialització, expressió col·lectiva i transmissió oral. A través de les cobles improvisades es vehiculaven notícies, comentaris satírics, relacions personals, reivindicacions locals i expressions de pertinença comunitària.
La pràctica de la jota ha contribuït també a reforçar els vincles entre poblacions de les Terres de l'Ebre i altres territoris culturalment relacionats, especialment el Matarranya, el Maestrat i les comarques interiors valencianes.
Història i origen L'origen de la jota és objecte de debat entre els investigadors. Diversos estudis la situen entre la segona meitat del segle XVIII i el primer terç del segle XIX, amb possibles connexions amb altres formes musicals peninsulars com el fandango o el ball a lo llano. El musicòleg Josep Subirà situa les primeres referències documentals a partir de 1760, mentre que Felip Pedrell recull una de les primeres mencions musicals catalanes l'any 1779. Aquestes referències han estat recollides per Francesc Pujol i Joan Amades al Diccionari de la dansa.
Un document de 1734, citat en diverses recerques, recull una condemna eclesiàstica a Calaceit que podria fer referència a pràctiques coreogràfiques associades a la jota, fet que indicaria una presència primerenca en l'àmbit territorial de les actuals Terres de l'Ebre i zones veïnes.
Segle XIX Durant el , la jota apareix de manera recurrent en fonts documentals i premsa local de Tortosa i la seva comarca. Es documenta la seva presència en festes, balls, concerts i altres esdeveniments populars, sovint vinculada a repertoris orals i a l'activitat de rondalles locals.
Ramon Vergés, a Espurnes de la Llar (1909), descriu la jota com un element habitual de la vida festiva de la comarca, interpretada amb instruments com la guitarra, el guitarró o la dolçaina, i ballada sovint en dues fileres de participants.
Moreira i sistematització local L'obra de Joan Moreira, Del folklore tortosí (1934), constitueix una de les fonts fonamentals per a l'estudi de la jota tortosina. L'autor recull repertoris musicals, formes de cant improvisat, instruments i descripcions de dansa basades en la tradició oral de l'antiga comarca de Tortosa.
La Gran Jota Tortosina Composta per Joan Moreira l'any 1933, la Gran Jota Tortosina és una de les obres musicals més representatives del folklore tortosí. Estrenada per l'Orfeó Tortosí, constitueix una síntesi de melodies, cobles i materials procedents de la tradició popular de l'antiga comarca de Tortosa. Diversos estudis han assenyalat que l'obra combina elements de recopilació folklòrica i de creació musical, ja que Moreira va harmonitzar i adaptar repertoris tradicionals per a la seva interpretació coral. La composició incorpora referències a diversos cantadors històrics i ha estat objecte de múltiples adaptacions posteriors per a diferents formacions instrumentals i vocals.Aquesta obra constitueix un dels principals intents de fixar la jota tortosina en l'escriptura i en la música abans de la Guerra Civil.
Moreira documenta també un ampli conjunt de cantadors actius a Tortosa, Jesús i Roquetes, així com variants de la pràctica musical associada a la jota i altres formes de ball tradicional així que coreografies associades a la tradició local.
Segle XX Durant el segle XX, la jota experimenta processos d'institucionalització i transformació. En el context del franquisme, les manifestacions folklòriques són reorganitzades a través dels Coros y Danzas de la Sección Femenina, fet que contribueix a la fixació escènica de determinades formes de dansa tradicional.
Posteriorment, la jota entra en una fase de menor presència pública, fins al seu procés de recuperació a partir de finals del segle XX, impulsat per col·lectius musicals i iniciatives culturals locals.
Segle XIX i consolidació local Durant el , la jota apareix de manera recurrent en fonts documentals i premsa local de Tortosa, associada a festes, balls i celebracions populars.
Ramon Vergés (1909) descriu la seva presència com a element habitual en la vida festiva de la comarca, amb interpretacions tant musicals com coreogràfiques.
Característiques musicals i poètiques Característiques musicals La jota cantada constitueix una de les manifestacions més característiques de la tradició musical de les Terres de l'Ebre i ha conservat una presència significativa en nombroses poblacions del territori. La seva modalitat improvisada s'inscriu dins el conjunt de les tradicions de poesia oral dels territoris de parla catalana.
La jota tortosina es basa en un compàs ternari i presenta una estructura musical repetitiva que facilita la improvisació vocal. L'acompanyament instrumental tradicional es realitza habitualment mitjançant rondalla, encarregada tant de sostenir el cant improvisat com d'interpretar les introduccions, amb instruments com la guitarra de colp, el guitarró, el violí o instruments de vent populars. Joan Moreira descriu formacions integrades tant formacion petites amb gralla, gralla seca, tiple, bandúrria com formacions mes importants amb guitarres, guitarró, clarinet, cornetí i bombardí, mentre que altres fonts documenten també l'ús de la dolçaina i el tabal.
Els interludis i tornades articulen la interpretació. Aquestes tornades, conegudes popularment com a estribillos, disposen sovint de melodies i textos propis que poden variar al llarg d'una mateixa actuació.
Les rondalles poden estar associades de manera estable a determinats cantadors o bé constituir-se ocasionalment amb motiu de festes, concursos o altres celebracions populars.
Les cobles són la unitat poètica principal del cant i poden tractar temàtiques diverses com l'amor, la sàtira, la religió o la crítica social : la Rondalla. Segons les fonts etnogràfiques el cant improvisat és un element fonamental, amb la participació de versadors (les rondallaires), cantadors especialitzats que elaboren cobles en funció del context festiu o social.
Característiques poètiques Els textos es transmeten principalment en tortosí, varietat dialectal geogràficament circumscrita dins del domini lingüístic català, a l'entorn de Tortosa i zones properes de les Terres de l'Ebre. Aquest ús lingüístic reflecteix el context sociocultural de la pràctica i la seva transmissió oral.
Des del punt de vista mètric, les cobles de la jota tortosina solen basar-se en versos heptasíl·labs organitzats en estrofes de sis versos i presenten habitualment rima assonant en els versos parells, encara que també es documenten exemples amb rima consonant. La forma poètica està estretament condicionada per la melodia tradicional, que els cantadors o versadors coneixen i adapten durant la improvisació.
La forma més habitual deriva d'una quarteta popular que, en la interpretació cantada, es desenvolupa en sis versos mitjançant la repetició d'alguns segments del text. Al llarg del segle XX també es van generalitzar composicions concebudes directament en estructures de sis versos.
Les estructures poètiques flexibles i adaptades a la improvisació, amb formes breus permeten la interacció amb el públic i el context festiu.
L'ús del tortosí en les cobles improvisades reflecteix la vinculació de la jota amb el context social i lingüístic local, així com la seva transmissió oral dins de comunitats específiques. Les temàtiques de les cobles inclouen registres satírics, amorosos, religiosos, festius i socials.
Algunes cobles reflecteixen temes d'identitat local i pertinença comunitària, sovint vinculats al context històric i social de cada època. Entre aquests exemples de cobles en tortosí, es troben versos que expressen una identificació amb la comunitat tortosina com es veu en aquests versos en tortosi extrets del llibre Del folklore tortosí : costums, ballets, pregaries, paremies, jocs i cançons del camp i de la ciutat de Tortosa de Joan Moreira (1934)
En los primers raijos que pel riu
des de Zaragoza van baixà de la Pilarica a la Cinta
la Jota van portâ.I és la nostra Jota cant ardent
de salero i garbo viva fonten ella cantem a la Pàtria
a laFé i alAmor
Variació 2a
Es la nostra Jota cant d'amorI es un cant de guerra si convé
i per ballarla es tí que sêo fill de Tortosa o d'Aragó.
Ni som catalans ni valencians,sino que tan sols som tortosíns,
cada tortosí portaun rei dins,per això ningú ha pogut fer-mos esclausL'acompanyament tradicional inclou instruments com la guitarra de colp, el guitarró i el tiple, integrats habitualment en formacions de rondalla.
Tradició oral i cant improvisat La jota tortosina forma part de la tradició de cant improvisat de les Terres de l'Ebre, àmpliament documentada a les Terres de l'Ebre almenys entre finals del segle XIX i mitjans del segle XX.
Segons la recerca realitzada per l'Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC), la jota cantada improvisada va assolir una gran vitalitat entre finals del segle XIX i la primera meitat del segle XX. Els investigadors han identificat desenes de cantadors actius distribuïts per les actuals comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Terra Alta i la Ribera d'Ebre.
Els estudis etnomusicològics identifiquen una xarxa extensa de cantadors actius en aquest període, amb presència en la major part de poblacions del territori. Els cantadors o versadors interpreten cobles adaptades a cada situació, sovint creades en el mateix moment de la interpretació i vinculades a esdeveniments festius, familiars o comunitaris.
La pràctica tradicional consistia en la interpretació de cobles acompanyades per una rondalla formada habitualment per guitarres, guitarró i altres instruments populars. Els cantadors participaven en festes majors, romeries, bodes, celebracions patronals i trobades populars, on improvisaven versos dedicats a persones concretes o a esdeveniments locals.
Joan Moreira recull a Del folklore tortosí nombrosos exemples de cobles i descriu la importància social dels cantadors dins la societat tortosina. L'autor documenta també la presència de figures reconegudes que actuaven regularment en pobles de tota l'antiga comarca de Tortosa.
Diversos estudis han destacat la continuïtat existent entre la jota tortosina i altres formes de poesia oral improvisada presents a l'espai mediterrani occidental.
Modalitats tradicionals La tradició jotaire de les Terres de l'Ebre comprèn diverses modalitats definides tant per la seva forma d'execució com pel seu context d'interpretació.