En economia financera, una crisi de liquiditat és una mancança aguda de liquiditat. La liquiditat es pot referir a la liquiditat del mercat (la facilitat amb la qual un actiu es pot convertir en un mitjà líquid, per exemple, diners en efectiu), la liquiditat de finançament (la facilitat amb la qual els prestataris poden obtenir finançament extern) o la liquiditat comptable (la salut del balanç d'una institució mesurada en funció dels seus actius equivalents a l'efectiu). A més, alguns economistes defineixen que un mercat és líquid si pot absorbir "operacions de liquiditat" (venda de títols valors per part d'inversors per cobrir necessitats sobtades d'efectiu) sense grans canvis en el preu. Aquesta mancança de liquiditat podria reflectir una caiguda dels preus dels actius per sota del seu preu fonamental a llarg termini, un empitjorament de les condicions de finançament extern, una reducció del nombre de participants al mercat o, simplement, la dificultat per negociar actius.

Les forces esmentades anteriorment es reforcen mútuament durant una crisi de liquiditat. Els participants del mercat que necessiten efectiu tenen dificultats per trobar socis comercials potencials per vendre els seus actius. Això es pot deure a una participació limitada al mercat o a una disminució de l'efectiu en mans dels participants del mercat financer. D'aquesta manera, els titulars d'actius es poden veure obligats a vendre'ls a un preu inferior al preu fonamental a llarg termini. Els prestataris solen enfrontar-se a costos de préstec més elevats i a majors requisits de garantia, en comparació amb els períodes de liquiditat abundant, i el deute sense garantia és gairebé impossible d'obtenir. Normalment, durant una crisi de liquiditat, el mercat de préstecs interbancaris tampoc funciona correctament.

Diversos mecanismes que actuen mitjançant el reforç mutu de la liquiditat del mercat d'actius i la liquiditat de finançament poden amplificar els efectes d'un petit xoc negatiu en l'economia i provocar una falta de liquiditat i, finalment, una crisi financera en tota regla.

Un model de crisi de liquiditat miniatura|La sobrevaloració va provocar una crisi de liquiditat durant la crisi financera del 2008, en la qual la bombolla immobiliària va créixer a base de préstecs predatoris i especulació fins que va esclatar. Un dels models més antics i influents de crisi de liquiditat i pànic bancari va ser presentat per Diamond i Dybvig l'any 1983. El model de Diamond–Dybvig demostra com la intermediació financera dels bancs, duta a terme mitjançant l'acceptació d'actius que són inherentment il·líquids i l'oferiment de passius que són molt més líquids (oferint un patró de rendiment més estable), pot fer que els bancs siguin vulnerables a un pànic bancari. Tot destacant el paper que juguen els contractes de dipòsits a la vista a l'hora de proporcionar liquiditat i una millor distribució del risc entre les persones, argumenten que aquest contracte de dipòsit a la vista té un equilibri no desitjat potencial en què tots els dipositants entren en pànic i retiren els seus dipòsits immediatament. Això dona lloc a pànics autocomplerts entre els dipositants, ja que s'observen retirades fins i tot per part d'aquells dipositants que realment haurien preferit deixar els seus dipòsits dins, si no fos perquè els preocupa que el banc falli. Això pot portar a la fallida fins i tot de bancs 'sans' i, finalment, a una contracció de la liquiditat a tota l'economia, donant lloc a una crisi financera en tota regla.

Diamond i Dybvig demostren que quan els bancs ofereixen contractes de dipòsit a la vista purs, en realitat podem tenir múltiples equilibris. Si es manté la confiança, aquests contractes poden millorar el resultat del mercat competitiu i oferir una millor distribució del risc. En aquest equilibri, un dipositant només es retirarà quan sigui adequat per a ell fer-ho sota una distribució òptima del risc. Tanmateix, si els agents entren en pànic, els seus incentius es distorsionen i, en aquest equilibri, tots els dipositants retiren els seus dipòsits. Com que els actius liquidats es venen amb pèrdues, en aquest escenari, un banc liquidarà tots els seus actius, encara que no tots els dipositants retirin els seus diners.

Cal tenir en compte que la raó subjacent de les retirades dels dipositants en el model Diamond–Dybvig és un canvi en les expectatives. Alternativament, un pànic bancari pot ocórrer perquè els actius del banc, que són líquids però arriscats, ja no cobreixen el passiu fixat nominalment (dipòsits a la vista) i, per tant, els dipositants es retiren ràpidament per minimitzar les seves pèrdues potencials.Fisher, Irving (1911) The Purchasing Power of Money, its Determination and Relation to Credit, Interest and Crises. Macmillan Company.

Les crisis de liquiditat i els preus dels actius Molts preus dels actius cauen significativament durant les crisis de liquiditat. Per tant, els preus dels actius estan subjectes al risc de liquiditat i els inversors aversos al risc exigeixen naturalment un rendiment esperat més alt com a compensació per aquest risc. El model de valoració CAPM ajustat per liquiditat estableix, per tant, que com més gran sigui el risc de liquiditat de mercat d'un actiu, més gran serà el seu rendiment exigit.

Les crisis de liquiditat com la crisi financera del 2008 i la crisi de Long-Term Capital Management del 1998 també provoquen desviacions de la llei del preu únic, el que significa que títols valors gairebé idèntics es negocien a preus diferents. Això passa quan els inversors tenen limitacions financeres i les espirals de liquiditat afecten més títols contra els quals és difícil demanar préstecs. Per tant, el requisit de marge d'un títol pot afectar el seu valor.Vegeu Geanakoplos (1997), "Promises, Promises", a: The Economy as an Evolving Complex System II, Addison Wesley Longman, pàg. 285–320. . Garleanu i Pedersen deriven un model de valoració d'actius de capital basat en marges (Margin CAPM) que mostra com uns requisits de marge més grans s'associen amb uns rendiments requerits més elevats.

Restricció de liquiditat i fugida cap a la liquiditat Un fenomen observat freqüentment durant les crisis de liquiditat és la fugida cap a la liquiditat, a mesura que els inversors surten de les inversions il·líquides i es dirigeixen als mercats secundaris a la recerca d'actius equivalents a l'efectiu o fàcilment vendibles. L'evidència empírica apunta cap a una ampliació dels diferencials de preus, durant els períodes de manca de liquiditat, entre actius que altrament són iguals, però que difereixen pel que fa a la seva liquiditat al mercat d'actius. Per exemple, sovint hi ha grans primes de liquiditat (en alguns casos fins a un 10-15%) en els preus dels bons del Tresor. Un exemple de fugida cap a la liquiditat es va produir durant la crisi financera russa de 1998, quan el preu dels bons del Tresor va augmentar bruscament en relació amb els instruments de deute menys líquids. Això va provocar una ampliació dels diferencials de crèdit (credit spreads) i grans pèrdues a Long-Term Capital Management i a molts altres fons de cobertura (hedge funds).Caballero, Ricardo J. and Kurat, Pablo (2009). "Public-Private Partnerships for Liquidity Provision".

Vegeu també Crisi financera del 2008 Restricció de crèdit Accelerador financer Insolvència Preferència per la liquiditat Massa monetària Crisi de les hipoteques subprime

Referències

Categoria:Mercats financers Categoria:Crisis econòmiques