El Concertino per a violoncel en do major, op. 57, va ser compost per Albert Roussel el 1936. Es va estrenar el 6 de febrer de 1937 a la Sala Pleyel de París, en el marc dels concerts Poulet-Siohan. El violoncel·lista Pierre Fournier en va ser el primert intèrpret. El va dedicar a violoncel·lista belga Marix Loevensohn.

Estructura Consta de tres moviments, dels quals els dos darrers estan enllaçats.

Allegro moderatoAdagio Allegro molto

Ofrigen i context És la darrera composició orquestral de Roussel.

Anàlisi musical En el desenvolupament del primer moviment, el violoncel exposa una melodia cantabile, marcada p i dolce, en el registre mitjà; la fusta l’acompanya amb contrapunts serens situats una octava més amunt, sense interferir en la seva projecció. De manera semblant, al començament de l’Adagio, el tema del violoncel queda integrat dins la textura de les cordes, però sobresurt perquè la resta de la corda toca amb sordina. Fins i tot en els passatges més animats i vigorosos, el solista no ha de forçar el so per imposar-se a l’orquestra.

El Concertino es caracteritza per una gran economia de materials i per una construcció molt concentrada. El primer moviment, Allegro moderato, adopta la forma sonata i es basa en dos temes contrastants: el primer, vigorós i de ritme ben perfilat; el segon, més relaxat i cantable. En la recapitulació, aquests dos temes reapareixen en ordre invertit. El desenvolupament incorpora el tema nou esmentat anteriorment. L’únic punt menys convincent del moviment és l’enllaç entre el final de l’exposició i aquest nou tema, ja que resulta una mica forçat i queda poc integrat en el conjunt.

El breu Adagio desemboca sense pausa en l’Allegro molto final, escrit en forma de rondó. El violoncel no assumeix el tema principal —viu i animat— fins a l’inici de la cadència. Més endavant, dins aquesta mateixa cadència, el segon tema apareix combinat amb l’oboè en forma de contrapunt.

En conjunt, és una obra d’uns dotze minuts, clara, concisa i d’assimilació immediata. No planteja grans dificultats virtuosístiques ni per al solista ni per a l’orquestra i, com la Sinfonietta'', pot ser abordada per bons intèrprets amateurs. També existeix en una versió per a violoncel i piano, preparada pel mateix Roussel.

Referències

Categoria:Composicions musicals del 1937 Categoria:Obres d'Albert Roussel Roussel Categoria:Composicions en do major