El rumor d'Orleans és un afer mediàtic i polític que es desenvolupà el 1969 a Orleans i que s'estengué per tot França. Segons el rumor, se segrestaren dones joves dels emprovadors de diverses botigues de roba de la ciutat, totes propietat de jueus, amb la finalitat de prostituir-les a l'estranger com a part del tràfic d'esclaus blancs. miniatura|Rue de Bourgogne a Orleans.
Rumors similars de dones que desapareixien en emprovadors (no necessàriament pertanyents a botiguers jueus) es van estendre al llarg dels anys en diverses altres ciutats de França, sense aconseguir el mateix nivell d'impacte.
Aquest rumor, estudiat per cinc sociòlegs liderats per Edgar Morin a l'assaig El rumor d'Orleans publicat el 1969, s'ha convertit en un cas de llibre de periodisme (assaig completat el per La Rumeur d'Amiens de Claude Fischler.). No obstant això, el rumor continua sent explicat en diverses variants. o transposada a altres minories, com ara els romanís acusats de segrestar nens.
Contingut Segons el rumor, que va aparèixer l'abril de 1969,. els emprovadors de sis botigues de roba del carrer de Bourgogne, al centre antic d'Orleans i totes propietat de jueus, eren en realitat trampes per a dones joves, que desapareixien a través d'una trampa de fusta situada sota la caseta, eren drogades amb injeccions hipodèrmiques i evacuades a través dels nombrosos túnels subterranis que existeixen sota la ciutat per ser lliurades a una xarxa de prostitució i tràfic de persones.
En una versió encara més extravagant,Selon Bernard Paillard, à l'origine, c'était une boutade du président de la communauté juive, aussitôt incorporée à la rumeur (documentaire de Stéphane Granzotto pour France Télévision, ). els túnels subterranis conduirien al Loira, on els clients desapareguts serien recollits per un minisubmarí i lliurats a l'Orient Mitjà..
Cronologia Els rumors es van difondre a la premsa local al final de maig de 1969 i arribaren al fiscal, que alertà la policia, però la investigació entre els comerciants s'abandona ràpidament.
El rumor va persistir tot i les desmentides oficials, assenyalant, per exemple, que els serveis policials no havien denunciat cap desaparició sospitosa a la zona, i no s'aconseguí posar-hi fi.. Segons els rumors, les desaparicions es multiplicaren mentre la premsa no en parlava i el prefecte i les autoritats públiques no feienres sota la pressió del lobby jueu.
Els negocis objectiu acabaren deserts de clients, i el 31 de maig d'aquell any, una multitud amenaçadora es va reunir al voltant de les botigues en una atmosfera elèctrica. Les coses es van calmar temporalment amb el tancament de les botigues i la primera volta de les eleccions presidencials que va tenir lloc l'endemà.
Dilluns 2 de juny de 1969 un periodista envià un avís al despatx de l'Agence France Presse en el qual hi apareixien dos articles a la premsa regional que indicaven que els botiguers afectats pel cas havien presentat una demanda per difamació. Nombroses organitzacions i associacions escrigueren comunicats de protesta i condemna entre el 3 de juny de 1969 i el 9 de juny de 1969, sobretot provinents d'associacions de pares i mares, sindicats professionals, partits polítics, etcètera. I de tot plegat se'n feu ressò la premsa parisenca el 7 de juny fins al 10 de juny de 1969.
Es considera que el rumor s'havia esvaït a mitjans de juny de 1969, tot i que alguns esdeveniments aïllats continuaren generant debat. A començaments de juliol de 1969, la campanya va ser contrarestada i el rumor s'aturà, fent que les autoritats acabessin tancant el cas.
Anàlisi El juliol de 1969, un equip de sociòlegs dirigit per Edgar Morin va passar tres dies a Orleans per a un estudi sociològic sobre l'esdeveniment. Publicant a finals de 1969 un assaig titulat «El rumor d'Orleans», que analitzà el mite central del tràfic d'esclaus blancs, dut a terme a plena llum del dia en botigues amb aparadors al cor de la ciutat, i com es va afegir una acusació antisemita, el que va donar més impuls a la resposta anticonspiració (i també va fer possible la investigació d'Edgar Morin, gràcies a la intervenció del Fons Social Jueu Unificat.). Aquest treball també va ajudar a evitar la propagació d'altres rumors de conspiració, ja que persones conscients de la inanitat del rumor havien començat a imaginar i afirmar que la propagació del rumor antisemita era obra d'un grup neofeixista i antisemita o d'estudiants àrabs..
El rumor no es basà en cap esdeveniment real a Orleans, on no hi va haver ni una sola desaparició de dones durant el període en qüestió. Es va estendre únicament de boca en boca. Però és possible trobar-ne els temes a la premsa o a la literatura.
Morin informa d'un cas real d'esclavitud blanca, però es basa en rumors. Segons un company de presó d'un amic del sociòleg, una noia jove va ser presumptament drogada a Marsella el per traficants abans de ser trobada pel seu promès a la rebotiga.
El 1969 es publicà el llibre "Esclavitud sexual ", sobre el suposat segrest de dones als provadors, el qual es va editar un any abans en edició rústica per l'editorial Presses de la Cité, i després a càrrec d'un periodista britànic, Stephen Barlay en va fer la traducció al francès del qual es va publicar a principis de 1969..
El setmanari Noir et Blanc ho va reproduir en el seu número del 6 de maig de 1969, i les pàgines que constituiren la base del rumor que es va estendre a Orleans. Tanmateix, com que aquest article va circular per tota França, això no explica per què el rumor va trobar condicions favorables específicament a Orleans.
Casualment, una una botiga de roba per a noies i dones joves va obrir el 10 de maig de 1969 a Orleans, al centre de la ciutat, anomenada Aux Oubliettes, i els emprovadors de la qual es trobaven en un celler amb decoració medieval. Així com també obrí una botiga similar a Grenoble durant aquest període sense produir cap rebombori.
Les dues ciutats on s'originaren els rumors, Orleans i Amiens, són dues antigues capitals de província que es van desestructurar durant la seva expansió econòmica i demogràfica. La dilució del teixit social en la seva transformació en aglomeracions va crear el que Edgar Morin anomena "una Edat Mitjana moderna".
Segons ell, en el context de la revolució sexual i la moda de les minifaldilles de finals dels anys vuitanta, els emprovadors per a aquestes noies joves es veieren com a llocs fabulosos i novedosos, cosa que va poder facilitar la propagació de rumors entre adolescents i per part dels pares com a advertència contra els nous costums.. En pobles petits com Orleans, això es vinculà amb el "fantasma del jueu", possiblement per iniciativa de comerciants competidors, i el raonament que si els mitjans de comunicació no en parlaven i la policia no feia res, era perquè els jueus els van comprar.
L'historiador Léon Poliakov. i l'escriptor Albert Memmi, entre d'altres,. han emfatitzat la naturalesa antisemita del rumor..
Altres ciutats A Rouen, a finals de 1966 una botiguera i les seves dues filles van ser víctimes d'un intens rumor que afirmava que eren responsables de 300 segrestos de dones dones que presumptament havien estat enviades en vaixell de càrrega al Líban. En aquest cas no es van trobar elements antisemites, ja que la botiguera no era jueva. Tampoc no hi va haver cap reacció antiracista, i malgrat la intervenció de l'alcalde de la ciutat i les autoritats, la policia no va informar de cap desaparició, però les amenaces i els actes de vandalisme van obligar la família a exiliar-se a Savoia.
El 7 de febrer de 1970 a Amiens, es va denunciar la desaparició d'una dona a Le Courrier Picard. En dos dies, van tornar a sorgir rumors de segrestos, principalment dirigits a botigues de roba propietat de jueus. Aquests rumors es van estendre per les escoles, i la directora d'una escola fins i tot va convocar una reunió amb els estudiants per instar-los a tenir molta cura. En conseqüència, la informació va circular ràpidament per tota la ciutat.
Com relatà Pascal Froissart, rumors similars van circular molt àmpliament:
de 1959 a 1969 a París (unes quinze vegades), Tolosa, Tours, Llemotges, Douai, Rouen, Lille, Valenciennes el a Dinan i Laval el 1968 a Le Mans el 1969 a Poitiers, Châtellerault i Grenoble el 1970 a Amiens el 1971 a Estrasburg el 1974 a Chalon-sur-Saône el 1985 a Dijon i La Roche-sur-Yon el 1987 al Quebec el 1990 a Roma i Montreal el 1992 a Corea
A la majoria d'aquestes ciutats, aquests rumors encara estan en fase embrinària, sense cap seguiment ni cobertura mediàtica significativa. No obstant això, es van presentar queixes a Rouen i Le Mans, cosa que va portar a la premsa local a parlar-ne.
Impacte en l'art El 1972 la sèrie de televisió François Gaillard ou la Vie des autres de Jacques Ertaud tracta el tema a l'episodi 7, Joseph.
El 1975 la novel·la d'Émile Ajar, La Vie devant soi (La vida davant nostre), pseudònim de Romain Gary, es publicà i va rebre el Premi Goncourt. Momo, el narrador, sovint utilitza l'expressió "Rumor d'Orleans", el que va generar crítiques sobre com s'explicava que «homes jueus de la indústria de la confecció drogaven dones blanques per enviar-les a bordells, i tothom els en tenia ressentiment per això».
El 1975 el periodista Marcel Trillat i el director Michel Pamart van filmar "La Rumeur" (El Rumor), inspirada en la història del rumor d'Amiens. Aquesta pel·lícula es va emetre per Antenne 2 el 1976..
El 1977 a la pel·lícula Diabolo menthe, s'esmenta el rumor d'Orleans durant la fugida d'una estudiant de secundària.
El 1987, un episodi de City Hunter (Nicky Larson) es va inspirar en el rumor d'Orleans, amb Nicky investigant una onada de desaparicions de dones joves i boniques que van entrar en una botiga i no van tornar a sortir: van ser segrestades per depredadors sexuals a través de trampes ocultes als provadors.Saison 1, épisode 4, Bienvenue en enfer Bijo jōhatsu!! Buteikku wa yami e no sasoi, diffusé le 27 avril 1987
Referències
Bibliografia Thierry Gourvénec, «La rumeur délirante», Le Stroboscope, 13 avril 2012 (version du 3 avril 2016 sur Internet Archive). Pascal Froissart, La rumeur : Histoire et fantasmes, Paris, Belin, 2002, 279 p. (). Jean-Noël Kapferer, Rumeurs, Paris, Éditions du Seuil, 1987, 317 p. (). «Orléans, Amiens... Dinan», Le Monde, 4 avril 1970 (lire en ligne, consulté le 30 août 2017). Gilles Lapouge, «“La Rumeur d'Orléans”, d'Edgar Morin», Le Monde, 27 décembre 1969 (lire en ligne, consulté le 30 août 2017). Edgar Morin, La Rumeur d'Orléans, Paris, Éditions du Seuil, coll. «L'histoire immédiate», 1969. nouvelle édition en 1975, complétée avec La Rumeur d'Amiens de Claude Fischler
Vegeu també Llegenda urbana Rumor
Enllaços externs . Sur ina.fr, Institut national de l'audiovisuel :
.
Categoria:Llegendes urbanes Categoria:Orleans