La Presó de Shikma (en hebreu: כלא שקמה) també coneguda com a Presó d'Ascaló és un centre de detenció israelià a la ciutat costanera d'Ascaló, al sud de Tel-Aviv. És una de les instal·lacions penitenciàries més significatives del Servei de Presons de l'Estat d'Israel. Aquesta presó ha estat durant dècades un centre clau de detenció i interrogatori de presos palestins, i s'ha vist envoltada de nombroses denúncies d'abusos sistemàtics i violacions de drets humans fonamentals. La detenció administrativa sense judici, l'ús de mètodes d'interrogació que equivalen a tortura, la negligència mèdica, el confinament solitari i les morts sota custòdia són patrons documentats que han persistit durant dècades, malgrat les sentències judicials i les condemnes internacionals.
Història El complex emmurallat va ser construït el 1930 per la Gran Bretanya amb l'estil típic de fortalesa durant el mandat de la Lliga de Nacions per a Palestina i es va utilitzar com a seu sud. El 1948, el recentment fundat Estat d'Israel va prendre el control de la fortalesa sota l'autoritat del Ministeri de Seguretat Pública i, a partir del 1949, va servir com a comissaria de policia d'Ashkelon. A partir del 1968, l'edifici es va utilitzar cada cop més, i finalment exclusivament, com a presó. Al llarg dels anys, s'han dut a terme nombroses reformes, ampliacions i modernitzacions, inclosa l'addició d'una ala d'alta seguretat.
Històricament, Shikma ha funcionat no només com a presó, sinó també com a centre de detenció i interrogatori, sent utilitzada pel Servei General de Seguretat d'Israel (Shin Bet o GSS) com a lloc de custòdia i investigació de detinguts palestins. Aquesta doble funció carcerària i d'interrogatori ha estat assenyalada com a particularment problemàtica, ja que combina la custòdia amb l'extracció d'informació sota condicions de secret i manca de supervisió externa independent.
La gestió penitenciària a Israel, es fonamenta en una relació de poder asimètrica entre el personal penitenciari que utilitza la força amb l'autoritat delegada per l'Estat i la població reclusa. Al sistema israelià, la tolerància oficial cap a l'ús de la força i la manca de transparència han estat identificades com a factors que faciliten la vulneració de drets humans.
Sistema de detenció La presó té aproximadament 650 places i s'utilitza tant per a presos condemnats com per a aquells que esperen judici. Entre els condemnats hi ha assassins, violadors, pedòfils i terroristes. La presó està sota la jurisdicció de l'Autoritat Correccional Israeliana, Sherut Batei HaZohar (abreujat Shabas).
Les cel·les estan equipades amb ràdios i televisors, però no hi ha connexió de televisió per cable. A causa de l'antiguitat del complex, el sistema de fontaneria no permet l'aire condicionat, tot i que hi ha ventiladors. Els presos poden complementar els seus àpats dues o tres vegades al mes a la botiga de la presó; els diners per a això provenen dels familiars o, si no n'hi ha, de l'administració penitenciària. Els treballadors socials són responsables de la reintegració dels presos i els preparen mitjançant mesures com ara alliberaments temporals per garantir una vida lliure de delictes després de l'alliberament. Alguns dels guàrdies són estudiants de treball social de la universitat local. La seguretat no només la proporcionen els guàrdies habituals, sinó també membres de les unitats especials de Shabas com Nachshon (transport de presoners), Dror (control intern de drogues) i Matsada (control d'avalots/rescat d'ostatges).
Un dels aspectes més controvertits del sistema penitenciari israelià, i que afecta directament la presó de Shikma, és la pràctica de la detenció administrativa, que permet mantenir persones empresonades sense càrrec formal ni judici, basant-se en informació secreta que no es comparteix ni amb el detingut ni amb la defensa legal. Aquesta figura legal, heretada de la legislació d'emergència del mandat britànic, ha estat utilitzada de manera sistemàtica contra palestins dels territoris ocupats.
S'ha documentat que la detenció administrativa de palestins constitueix una violació del dret internacional humanitari, en particular del Quart Conveni de Ginebra. L'internament de persones protegides sense judici ni càrrec així com el seu trasllat a presons fora del territori ocupat equival a crims de guerra, incloent-hi el tracte inhumà, la privació il·legítima de llibertat i la denegació del dret a un judici just. La presó de Shikma, en estar dins de les fronteres de l'Estat d'Israel i no als territoris palestins ocupats, és un dels centres on es materialitza aquesta deportació il·legal de presoners palestins des de Cisjordània i Gaza.
També s'argumenta que des del 1967 Israel ha negat sistemàticament l'aplicabilitat del dret internacional humanitari al territori palestí ocupat, i continua arrestant centenars de milers de palestins, jutjant-los en tribunals militars el qual violaria el dret internacional.
Denúncies de tortura i mètodes d'interrogació Potser el conjunt més greu de denúncies al voltant de la presó de Shikma i del sistema de què forma part es refereix a l'ús de tortura i maltractaments durant els interrogatoris del Xin Bet. Des de 1987, Israel s'ha vist forçat a confrontar públicament el tema de la tortura, quan una comissió estatal de recerca, la Comissió Landau, va intentar formular directrius per a l'ús de “pressió física moderada” durant els interrogatoris.
S'han documentat directrius, mantingudes en secret, les quals no van restringir la tortura sinó que van conduir a pràctiques cada cop més degradants. Tot i que el 1999 el Tribunal Suprem d'Israel va repudiar aquestes directrius i va reiterar la prohibició de la tortura, les mesures judicials van reduir la seva incidència, però no la van eliminar. Malgrat això, la tortura i els maltractaments a persones empresonades per activitats polítiques han estat una pràctica perllongada, i els presos palestins van seguir van ser sotmesos sistemàticament a aquestes pràctiques, de forma física i psicològica.
Entre els mètodes de tortura documentats s'inclouen sacsejades violentes, privació perllongada del son, confinament en cel·les petites i fosques, emmanillaments en posicions doloroses, exposició a música eixordadora, i ús de caputxes brutes durant 6 a 8 hores, a més de l'ús de mètodes d'interrogació violents amb sacsejades i fuetades cervicals, amb seqüeles neurològiques i cognitives permanents, deixant les capacitats intel·lectuals globals en aparença intacte.
El 2002, es va denunciar a l'Organització de les Nacions Unides un cas de confinament en aïllament i restriccions de contacte, quan a un advocat se li va negar l'accés al seu client durant deu dies. El 2004, 350 reclusos de Shikma van participar en una vaga de fam a escala nacional de presos palestins, bevent només aigua. L'objectiu de la vaga era exigir millors condicions penitenciàries, com per exemple, la fi dels escorcolls corporals o l'aixecament de la prohibició recentment introduïda dels telèfons mòbils. La protesta va ser contrarestada per la part israeliana, entre altres coses, rostint carn als patis de la presó i va acabar després de 14 dies.
El 2016, les organitzacions no governamentals B'Tselem i HaMoked, basant-se en relats de 116 presoners palestins, van acusar les forces de seguretat israelianes de maltractament al centre d'interrogatoris Shabak de la presó. La privació de son i les subjeccions es van citar com a pràctiques documentades. D'acord amb l'extens informe de desembre de 2015 elaborat per les organitzacions B'Tselem i HaMoked, el centre d'interrogatoris de la presó de Shikma no opera de forma aïllada, sinó que aplica un sistema de maltractaments dissenyat i perfeccionat per les autoritats israelianes per doblegar la voluntat dels detinguts palestins.
Segons els testimonis de l'informe de B'Tselem i HaMoked, el règim de detenció comença amb una privació de son extrema, en què els detinguts són mantinguts desperts durant desenes d’hores a través d’interrogatoris exhaustius i un bombardeig acústic constant. Aquesta manca de descans no és fruit de l’atzar, sinó que s’utilitza com una eina calculada per induir la desorientació i el col·lapse mental de la víctima. Paral·lelament, s’apliquen mètodes de tortura física basats en posicions forçades, com per exemple és comú obligar el presoner a romandre lligat de mans i peus a una cadira minúscula durant hores o dies. Aquesta immobilitat absoluta acaba provocant dolors musculars atroços, una pressió insuportable a la columna i l’entumiment de les extremitats.
L’agressió física es complementa amb una violència verbal sistemàtica, caracteritzada per crits a poca distància, insults de caràcter sexual dirigits a les dones de la família i amenaces d’execució o d’empresonament indefinit. La degradació continua a les cel·les d’aïllament, cubicles de tot just 1,5 per 2 metres on l’absència de finestres i l’ús d’una llum permanent esborren qualsevol noció del pas del temps. L’espai és deliberadament insalubre amb les parets rugoses per impedir un suport còmode, l’ambient que emana males olors del clavegueram i el vàter es redueix a un simple forat al terra. A més, el sistema de climatització s’instrumentalitza com a arma, sotmetent els presos a un fred glacial o a calors sufocants sense cap tipus de protecció tèrmica.
Pel que fa a les condicions de vida, l'alimentació és sovint incomestible, amb racions de pa sec o carn en mal estat que provoquen una pèrdua de pes dràstica i greus trastorns digestius. L’informe també recull l’ús de la violència directa, que inclou des de bufetades i cops al pit fins a la sacsejada violenta dels presos fins al risc de provocar-los danys cerebrals permanents. Tot aquest procés es veu agreujat per escorcolls corporals humiliants i, especialment, per la negligència dels professionals de la salut, els qual en lloc d’intervenir, els metges de la presó solen certificar que el detingut és apte per seguir amb el turment malgrat el seu deteriorament evident. Finalment, l’emparament legal d’aquest sistema permet que els arrestats passin fins a 60 dies sense accés a un advocat, creant un buit jurídic on qualsevol possibilitat de denúncia queda completament anul·lada.
La negligència mèdica sistemàtica ha arribat fins i tot a extrems com durant la pandèmia de COVID-19, en que organitzacions de drets humans i testimonis de primera mà van documentar com les presons israelianes, inclòs el complex del qual forma part Shikma, van mantenir condicions sanitàries insuficients i van negar atenció mèdica adequada als presos, en un context de més vulnerabilitat.
Detencions rellevants El tècnic nuclear israelià Mordechai Vanunu, que va complir la major part de la seva condemna de traïció de 18 anys aquí del 1993 al 2004, va informar que havia estat sotmès a àmplies restriccions de contacte, que es van mantenir de forma menys severa fins i tot després del seu alliberament. El 1997, una audiència de l'ONU va informar sobre un sospitós de terrorisme que va afirmar haver estat maltractat a la presó de Shikma. Les autoritats israelianes van admetre haver pressionat l'home durant els interrogatoris, però van rebutjar l'acusació de tortura, afirmant que l'interrogatori intensiu havia evitat un altre atac. L'atac a un restaurant de Tel-Aviv, pel qual es va acusar l'acusat, havia matat tres dones i en va ferir unes cinquanta més.