miniatura|Cartell de la República Socialista Soviètica de l'Azerbaidjan (1920-1990) que data de 1938 sobre l'economia planificada Leconomia planificada o centralitzada és aquella en què les decisions de les autoritats (generalment les dels governs), determinen l'assignació dels recursos escassos i disponibles en tal economia. Representa el concepte contrari al de les economies de mercat, en què l'assignació dels recursos té lloc mitjançant una presa de decisions descentralitzada dels milions de consumidors i productors que intercanvien béns i serveis en l'economia. És a dir, es prescindeix d'un mercat per a l'assignació de recursos.
Hi ha diversos models de planificació: des del que sorgeix del consens entre els actors econòmics a través de la socialització dels mitjans de producció en un entorn descentralitzat i de participació activa dels productors (planificació col·lectiva o comunitària) i ciutadans, fins a l'imposat per una autoritat central dirigida per tecnòcrates i buròcrates (planificació centralitzada).
Els sistemes econòmics dirigits o planificats L'economia de mercat funciona mitjançant un procés en què els agents econòmics, de manera individual, decideixen quins productes comprar i en quines quantitats, i les empreses al seu torn, decideixen quins béns i serveis produir. Per això, al seu torn, empren factors productius que els mateixos propietaris ofereixen amb les condicions que considerin oportunes. La totalitat de decisions d'aquests milions d'agents econòmics que es coordinen a través del mercat, constitueix l'anomenada economia de mercat.
En un sistema econòmic dirigit és una autoritat central la que determina el comportament de l'economia. L'autoritat en si s'encarrega d'establir quins béns i serveis produir, com produir-los (és a dir, quins factors productius s'empraran) i qui podrà tenir accés a tals béns i serveis. Economia dirigida i planificada se solen emprar com a sinònims, ja que els sistemes dirigits requereixen l'establiment de complexos plans on queda reflectit el comportament que es desitja imposar. Per una altra banda, tal com va senyala el Premi Nobel d'Economia Milton Friedman, pare del neoliberalisme i membre de l'Escola de Chicago, aquest tipus de sistemes econòmics són contraris a la llibertat, i tendeixen a consolidar el poder coercitiu dels governants sobre els ciutadans.
Una bona planificació requereix la utilització d'una gran quantitat d'informació, per poder tenir en compte les necessitats de la totalitat dels agents econòmics presents en aquesta, i també per a poder anticipar tendències futures en els gustos o els desenvolupaments tecnològics. Com que això no és possible tal com ha demostrat l'evidència històrica, aquest tipus de sistemes econòmics no han aconseguit sobreviure al pas del temps, entre altres motius perquè no permeten una assignació eficient dels recursos (o almenys no tan bona com en altres sistemes). De fet si a mitjans del més d'una tercera part de la població mundial residia en països amb economies planificades, actualment aquest tipus d'economies constitueixen l'excepció. Fins i tot les poques economies que en l'actualitat es declaren com economies planificades (com per exemple la Xina Popular), s'han vist obligades a obrir-se a l'economia de mercat capitalista.
Després de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), França i Gran Bretanya van practicar el dirigisme: la direcció governamental de l'economia a través de mitjans no coercitius. El govern suec va planificar models d'habitatge públic de manera similar a la planificació urbana en un projecte anomenat Programa Million, implementat entre 1965 i 1974. Una certa participació descentralitzada en la planificació econòmica va tenir lloc a tota l'Espanya revolucionària, sobretot a Catalunya, durant la Revolució social espanyola de 1936.Wetzel, Tom. "Workers Power and the Spanish Revolution" Dolgoff, Sam, ed. (1974). The Anarchist Collectives (1st ed.). Free Life Editions. p. 114.
Relació amb el socialisme miniatura|200x200px| Albert Einstein va defensar una economia planificada socialista amb el seu article de 1949 Per què el socialisme?
Al número de maig de 1949 de la Monthly Review titulat Per què el socialisme?, Albert Einstein va escriure:
Si bé el socialisme no és equivalent a la planificació econòmica o al concepte d'economia planificada, una concepció influent del socialisme implica la substitució dels mercats de capitals per alguna forma de planificació econòmica per tal d'aconseguir una coordinació ex ante de l'economia. L'objectiu d'un sistema econòmic d'aquest tipus seria aconseguir un control conscient de l'economia per part de la població, concretament perquè l'ús del producte excedentari sigui controlat pels productors. Les formes específiques de planificació proposades per al socialisme i la seva viabilitat són temes del debat sobre el càlcul socialista.
Planificació econòmica computacional El 1959, Anatoli Kitov va proposar un sistema de computació distribuïda (Projecte Llibre Vermell, ) amb un enfocament en la gestió de l'economia soviètica. L'oposició del Ministeri de Defensa va arruïnar el pla de Kitov.
El 1971, l’administració socialista Allende de Xile va llançar el Projecte Cybersyn per instal·lar una màquina de tèlex a totes les corporacions i organitzacions de l'economia per a la comunicació de dades econòmiques entre les empreses i el govern. Les dades també es van introduir en una economia simulada per ordinador per a la seva previsió. Es va construir una sala de control per a l'observació i la gestió en temps real de l'economia en general. La fase de prototip del projecte va mostrar resultats prometedors quan es va utilitzar per redirigir subministraments enmig d'una vaga de camioners, però en un cop d'estat de 1973, l'oficial de l'exèrcit, Augusto Pinochet, va establir una dictadura militar que va abolir el programa i va conduir Xile cap a una economia de mercat més liberalitzada.
En el seu llibre Towards a New Socialism (1993), l'informàtic Paul Cockshott de la Universitat de Glasgow i l'economista Allin Cottrell de la Universitat de Wake Forest afirmen demostrar com és possible una economia planificada democràticament basada en la tecnologia informàtica moderna i impulsen la tesi que seria econòmicament més estable que les economies de lliure mercat i també moralment desitjable.Cottrell, Allin; Cockshott, W. Paul (1993). Towards a New Socialism . (Nottingham, England: Spokesman. Recuperat 17 març 2012.
Cibernètica miniatura|250x250px| El Projecte Cybersyn va ser una de les primeres formes de planificació econòmica computacional. L'ús d'ordinadors per coordinar la producció de manera òptima s'ha proposat de diverses maneres per a les economies socialistes. L'economista polonès Oskar Lange (1904–1965) va argumentar que l'ordinador és més eficient que el procés de mercat a l'hora de resoldre la multitud d'equacions simultànies necessàries per assignar els inputs econòmics de manera eficient (ja sigui en termes de quantitats físiques o de preus monetaris).
A la Unió Soviètica, Anatoli Kitov havia proposat al Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica un pla detallat per a la reorganització del control de les forces armades soviètiques i de l'economia soviètica sobre la base d'una xarxa de centres de computació el 1959. La proposta de Kitov va ser rebutjada, igual que més tard el projecte de xarxa de gestió econòmica OGAS de 1962. El cibernetista soviètic Víktor Gluixkov va argumentar que la seva xarxa d'informació OGAS hauria proporcionat un retorn d'estalvi quíntuple per a l'economia soviètica durant la primera inversió de quinze anys.
El govern socialista de Salvador Allende va ser pioner en el sistema de suport a la decisió distribuït xilè de 1970, el Projecte Cybersyn, en un intent d'avançar cap a una economia planificada descentralitzada amb el model de sistema experimental viable d'estructura organitzativa computada d'unitats operatives autònomes mitjançant un entorn de retroalimentació algedònica i una presa de decisions participativa de baix a dalt en forma de democràcia participativa pel component Cyberfolk."Cyberfolk". Project Cybersyn. . Recuperat 6 agost 2020.
Planificació central i planificació indicativa Amb caràcter general se solen diferenciar dos tipus de planificació. El primer rep el nom de planificació central. Té caràcter general coercitiu i en ella l'autoritat substitueix al mercat, no quedant lloc per a la iniciativa privada. El segon rep el nom de planificació indicativa, en el qual l'autoritat accepta el paper del mercat, i estableix uns plans amb caràcter vinculant per al sector públic del qual depèn, i mínimament indicatiu per al sector privat. Per tant, en la planificació indicativa el sector privat no desapareix de l'economia.
La planificació central Es sol identificar la planificació central amb la l'economia dels règims comunistes, sent potser la més coneguda l'economia de la Unió Soviètica. La seva característica principal és la inexistència de la propietat privada. En aquest tipus d'economies l'habitatge no pertany al seu propietari, ni el vehicle pertany al seu conductor. Tots els béns i serveis, així com els recursos productius necessaris per produir-los, pertanyen a l'autoritat, generalment al govern, que representa la col·lectivitat. Amb això el que es pretén és impedir les injustícies que es produeixen a través del mecanisme del mercat. Tot i així, la història econòmica ens demostra que a la pràctica aquest tipus de sistemes econòmics van substituir aquestes injustícies per altres de caràcter polític. Si en el capitalisme els agents econòmics s'enriqueixen intercanviant béns i serveis, en els sistemes comunistes la classe política es va enriquir a través dels favors que els ciutadans els procuraven per aconseguir el que necessitaven. És per això que actualment, exceptuant països com Corea del Nord o Cuba, no existeixen sistemes econòmics d'aquest tipus.
La planificació indicativa En la planificació indicativa, a diferència de la central, sí que es reconeix l'existència d'un sector privat que actua en el lliure mercat (per tant existeix el dret a la propietat privada). La seva principal característica és que incorpora indicacions per als agents econòmics privats, així com mesures vinculants per al sector públic (construcció d'infraestructures, quins béns produïràn les empreses que pertanyen a l'Estat i a quin ritme i quant creixeran en un horitzó temporal a mitjà termini).
El fracàs de les economies planificades A finals dels anys 80 del es va constatar el que molts economistes havien argumentat durant diverses dècades: l'economia de mercat constituïa un sistema més eficient que l'economia planificada de caràcter central. Generalment se solen identificar quatre factors per explicar aquest fracàs: La manca de coordinació: La gran dificultat de la planificació resideix en el fet que resulta impossible preveure totes les necessitats de la població i coordinar tots els recursos productius per a produir els béns i serveis planificats. Qualsevol imprevist pot acabar amb els objectius inicialment fixats. Incentius inadequats: En les economies planificades no existeixen incentius per als treballadors ni per a la innovació. Tot i que el treballador té assegurat el seu lloc de treball, no pot demanar un millor salari. A més, l'absència de competència econòmica, es tradueix en una manca de recerca, desenvolupament i innovació: les empreses no han de competir amb les altres per a poder mantenir-se en el mercat o per aconseguir més grans beneficis econòmics, per aquest motiu no resulta rendible invertir en recerca i desenvolupament.