miniatura|Aflorament de pissarra bituminosa de kukersita de l'Ordovicià, nord d'Estònia El petroli d'esquist a Estònia, s'origina per les roques sedimentàries dipositades durant el període geològic Ordovicià. N'hi ha de dos tipus: per un costat ,l'argilita graptolítica com a recurs més important de pissarres bituminoses. El seu baix contingut de matèria orgànica, fa que no s'utilitzi industrialment. Per altre, hi ha la kukersita, que s'extreu des de fa més de cent anys d'història. Els dipòsits de kukersita a Estònia representen l'1% dels dipòsits mundials de pissarres bituminoses.

La pissarra bituminosa es considera com un recurs energètic estratègic a Estònia. La indústria de la pissarra bituminosa en aquest país és una de les més desenvolupades del món. Històricament, la major part de la lutita bituminosa extreta s'utilitzava per a la generació d'electricitat. De totes les centrals elèctriques de pissarra bituminosa del món, les dues més grans es troben a Estònia. Tot i que la seva quota va disminuir en la dècada fins al 2022, l'ús directe i indirecte de la pissarra bituminosa encara genera aproximadament la meitat de l'electricitat d'Estònia. Aproximadament la meitat de l'esquist bituminós extret s'utilitza per produir petroli d'esquist, un tipus de petroli sintètic extret mitjançant piròlisi, que és suficient per mantenir Estònia com el segon productor de petroli d'esquist més gran del món després de la Xina. A més, l'esquist bituminós i els seus productes s'utilitzen a Estònia per a la calefacció urbana i com a matèria primera per a la indústria del ciment.

La indústria continua tenint un impacte greu sobre el medi ambient, produint residus ordinaris i perillosos, i emissions de gasos d'efecte hivernacle, reduint els nivells de les aigües subterrànies, alterant la circulació de l'aigua i deteriorant la seva qualitat, a partir de la producció de lixiviats.Les mines d'esquist bituminós, antigues i actuals, cobreixen aproximadament l'u per cent del territori d'Estònia.

Fonts Argilita graptolítica miniatura|esquerra|alt=A specimen of Estonian graptolite argillite. The shiny portions are pyrite.|Exemplar d'argilita graptolítica que conté pirita (FeS2) del penya-segat de Türisalu,aflorament d'aquesta formació miniatura|Mapa d'isolínies dels dipòsits d'argilita graptolítica de l'Ordovicià al nord d'Estònia, que indica el gruix en metres. L'argilita graptolítica estoniana, coneguda també com a argilita dictyonema, esquist bituminós de dictyonema, esquist dictyonema o esquist d'alum, és un tipus marí de roques tipus shale, pertanyent a les marinites d'esquists bituminosos. Tot i que el nom argilita dictyonema s'utilitza àmpliament en lloc d'argilita graptolítica, ara es considera un nom incorrecte, ja que els fòssils de graptòlits a la roca, abans considerats dictyonèmids, van ser reclassificats durant la dècada de 1980 com a membres del gènere Rabditòfors.

L'argilita graptolítica es va formar fa uns 480 milions d'anys durant l'Ordovicià inferior en un ambient marí. A l'Estònia continental, es troba al peu del Klint bàltic d'Estònia, des de la península de Pakri fins a Narva, en una àrea que cobreix uns 11.000 quilòmetres quadrats. Quan s'hi afegeixen les troballes fetes a les illes occidentals d'Estònia, la seva extensió augmenta fins a uns 12.200 quilòmetres quadrats. El gruix de la capa varia entre 0,5 metres fins a un màxim de 8 metres a l'oest d'Estònia, i la seva profunditat sota la superfície oscil·la entre 10 i 90 metres

Els recursos d'argilita graptolítica a Estònia s'han estimat entre 60 i 70.000 milions de tones. Tot i que els volums d'aquestes roques superen els de la kukersita, els intents d'utilitzar-la com a font d'energia no han tingut èxit a causa del seu baix poder calorífic i l'alt contingut de sofre. El seu contingut orgànic oscil·la entre el 10 i el 20%, i el seu contingut de sofre entre el 2 i el 4%. En conseqüència, el seu poder calorífic és només de 5 a 8 megajoules per quilogram (MJ/kg; 1.200-1.900 kcal/kg), i el seu rendiment de petroli, segons l'assaig de Fischer és del 3 al 5%. Tanmateix, el recurs d'argilita graptolítica a Estònia conté un potencial de 2.100 milions de tones de petroli. A banda, inclou unes 5,67 milions de tones d'urani, fet que la converteix en una de les principals fonts potencials d'urani a Europa; amb 16,53 milions de tones de zinc, i 12,76 milions de tones de molibdè. Encara no hi ha cap tecnologia econòmica i respectuosa amb el medi ambient per extreure els metalls o el petroli.

Kukersita alt=A map of kukersite deposits in northern Estonia and Russia. The upper, northern third of the map shows the bordering water bodies. The Baltic Sea lies to the left of centre and the Gulf of Finland to the right.|miniatura|Ubicació dels dipòsits de kukersita a la conca de l'esquist bituminós del Bàltic, al nord d'Estònia i Rússia

La kukersita és una pissarra bituminosa de tipus marí de color marró clar formada durant l'Ordovicià superior fa uns 460 milions d'anys. Va ser anomenada kuckers pel geòleg alemany bàltic Carl Friedrich Schmidt, a mitjans del segle XIX, i kukersita pel paleobotànic rus Mikhail Zalessky el 1916. El nom fa referència a la denominació alemanya Kukruse Manor, on es van obtenir mostres de pissarra bituminosa.

Els dipòsits de kukersita a Estònia són els segons dipòsits de pissarra bituminosa de més alta qualitat del món, després de la torbanita australiana. El seu contingut orgànic varia del 15% al 55%, amb una mitjana de més del 40%. Conseqüentment, el seu valor calorífic mitjà és de 15 MJ/kg (3.600 kcal/kg). La taxa de conversió del seu contingut orgànic en energia utilitzable (petroli d'esquist i gas d'esquist bituminós) és d'entre el 65 i el 67%, i el seu rendiment de petroli segons l'assaig de Fischer és del 30 al 47%.alt=A photograph of northern Estonian kukersite. The rock is chocolate brown and the apparently abstract white branching figures are fossils.|miniatura|esquerra|Fòssils al kukersita del nord d'EstòniaEl principal component orgànic de la kukersita és la telalginita, que es va originar a partir de l'alga verda fòssil Gloeocapsomorpha prisca, dipositada en una conca marina poc profunda. La kukersita es troba a profunditats de 7 a 170 metres. Els dipòsits de kukersita més importants d'Estònia, comprenen uns 3.000 a 5.000 quilòmetres quadrats i juntament amb el dipòsit de Leningrad formen la conca de l'esquist bituminós del Bàltic. El jaciment estonià, que cobreix uns 2.000 quilòmetres quadrats, s'utilitza industrialment, i consta de 23 camps d'exploració i mineria. El jaciment de Tapa no es comptabilitza com a reserva a causa del seu menor valor calorífic, fet que comporta una extracció econòmicament poc rendible. Al nord d'Estònia hi ha 50 capes de kukersita; on les sis més baixes formen un llit explotable de 2,5 per 3 metres de gruix. En aquesta capa, la kukersita es troba a prop de la superfície. Al sud i a l'oest es troba el mineral més profund, i el seu gruix i qualitat disminueixen.

Segons l'Agència Internacional de l'Energia, la kukersita d'Estònia representa aproximadament l'1,1% dels recursos mundials i el 17% dels europeus de pissarra bituminosa. Es calcula que els recursos totals de kukersita a Estònia són d'uns 4.800 milions de tones, incloent-hi 1.300 milions de tones de reserves econòmicament viables. Aquestes reserves consisteixen en dipòsits explotables amb qualificacions energètiques d'almenys 35 gigajoules per metre quadrat, i valors calorífics d'almenys 8 MJ/kg, situats en zones sense restriccions ambientals. Existeixen 650 milions de tones de reserves econòmicament viables, designades com a recuperables.

Història Als segles XVIII i XIX, l'esquist bituminós estonià va ser descrit per diversos científics i utilitzat com a combustible de baixa qualitat, començant el seu ús indústrial el 1916. La producció de petroli d'esquist s'iniciaria el 1921, i l'esquist bituminós es va fer servir per primer cop per generar energia elèctrica el 1924. Poc després, va començar la investigació sistemàtica sobre l'esquist bituminós i els seus productes, i el 1938 es va establir un departament de mineria a la Universitat Tècnica de Tallinn. Després de la Segona Guerra Mundial, el gas d'esquist bituminós estonià s'implementaria a Sant Petersburg i a les ciutats del nord d'Estònia, com a substitut del gas natural. L'augment de la necessitat d'electricitat al nord-oest de la Unió Soviètica va conduir a la construcció de grans centrals elèctriques alimentades amb esquist bituminós. L'extracció d'aquest mineral va arribar al seu puntm àlgid el 1980. Posteriorment, la posada en marxa de reactors nuclears a Rússia, en particular la central nuclear de Leningrad, va provocar la reducció de la demanda d'electricitat produïda a partir d'esquist bituminós. Aquest fet, juntament amb una reestructuració postsoviètica de la indústria a la dècada de 1990, provocaria una disminució de l'extracció d'aquestes roques. Després de disminuir l'extracció minera durant dues dècades, es tornaria a augmentar a principis del segle XXI. La major part de la generació d'electricitat alimentada amb esquist bituminós es preveu que s'elimini gradualment cap el 2030.

Segles XVIII-XIX A la segona meitat del segle XVIII, la Societat Econòmica Lliure de Sant Petersburg va començar a buscar informació sobre minerals combustibles que substituissin el volum decreixent d'arbres a la part europea de Rússia. Com a resultat d'aquestes indagacions, la Societat va rebre informació sobre un mineral combustible trobat a la mansió Kohala, prop de Rakvere. Segons el propietari de la finca, el baró Fabian Reinhold Ungern-Sternberg, la "roca ardent" es va descobrir a una profunditat d'uns deu metres. Aquest descobriment es va esmentar breument en un article preparat pel químic alemany Johann Gottlieb Georgi a la reunió de la Societat el 1789. La primera investigació científica sobre el rendiment de petroli de la roca, utilitzant mostres d'aquell indret, va ser publicada per Georgi a l'Acadèmia de Ciències de Rússia el 1791. Entre el 1838 i el 1839, el geòleg alemany bàltic Gregor von Helmersen publicaria una descripció detallada dels dipòsits de kukersita a Vanamõisa, i argilita graptolítica a Keila-Joa. El 1838 faria un experiment exhaustiu per destil·lar petroli del dipòsit de pissarra bituminosa de Vanamõisa.

Durant la dècada de 1850, es van dur a terme obres a gran escala a Estònia per transformar terres excessivament humides en terres aptes per a l'agricultura;. En el procés, es van descobrir capes de pissarra bituminosa anteriorment desconegudes en diversos llocs. Entre els anys 1850 i 1857, el territori d'Estònia va ser explorat pel geòleg alemany bàltic Carl Friedrich Schmidt, que va estudiar aquests jaciments. El químic rus Aleksandr Shamarin, que a finals de la dècada de 1860 havia estudiat la composició i les propietats de la pissarra originaria de la zona de Kukruse, va concloure que tenia sentit utilitzar aquest mineral per a la producció de gas i com a combustible sòlid, tot i que, considerava que la producció de petroli de pissarra no era rendible. Durant la resta del segle XIX, la pissarra bituminosa es va utilitzar localment només com a combustible de baixa qualitat. A la Universitat de Tartu, Georg Paul Alexander Petzholdt, Alexander Gustav von Schrenk i Carl Ernst Heinrich Schmidt, entre d'altres, van dur a terme anàlisis de geologia i química d'esquist bituminós durant el segle XIX. El geòleg i enginyer Carl August von Mickwitz estudiaria l'autoignició de l'argilita graptolítica prop de Paldiski a princpis del XX.

Els inicis: 1900-1918