Esmirna (, Smirni) fou una ciutat grega situada en un punt estratègic de la costa de la mar Egea, a l'Anatòlia. A causa de les seues condicions portuàries avantatjoses, la seua facilitat de defensa i les seues bones connexions amb l'interior, va guanyar importància. Des del 1930, aproximadament, el nom oficial n'és İzmir.
Dos jaciments de l'antiga ciutat estan hui dins els límits d'Esmirna. El primer, segurament fundat per pobles autòctons, guanyà relleu durant el Període arcaic com un dels principals assentaments grecs antics a l'oest de l'Anatòlia. La segona, la fundació de la qual s'associa amb Alexandre el Gran, va arribar a proporcions metropolitanes durant el període de l'Imperi romà. La majoria dels vestigis actuals de la ciutat antiga daten de l'era romana, la majoria són posteriors a un sisme del segle II. En termes pràctics, s'acostuma a fer-ne una distinció. L'antiga Esmirna fou l'assentament inicial, fundat al voltant del segle XI abans de la nostra era, pels eolis i, més tard, fou assumit i desenvolupat durant el Període arcaic pels jonis. Esmirna pròpiament dita fou la nova ciutat cap a la qual els residents es van canviar a partir del i la fundació de la qual va ser inspirada per Alexandre el Gran.
Localització L'antiga Esmirna era en una petita península unida al continent per un istme al cantó nord-est de l'interior del golf d'Esmirna, en una plana fèrtil als peus de la muntanya Yamanlar. Hui, el jaciment arqueològic, anomenat Bayraklı Höyüğü, és a uns 700 metres a l'interior, al barri de Tepekule, a Bayrakli. La nova Esmirna va créixer alhora als contraforts de la muntanya Pagos (hui Kadifekale) i al llarg de l'estret costaner, per tant a sota d'on existia una petita badia fins al . miniatura|Esmirna entre les ciutats de Jònia i Lídia (c. 50) El centre de l'Esmirna hel·lenística tardana i romana inicial està preservat en la gran àrea del Museu a l'Aire Lliure de l'Àgora d'Esmirna en aquest indret. La investigació es fa en la ciutat antiga i nova: des del 1997 per a l'antiga Esmirna i des del 2002 per a la ciutat del període clàssic, en col·laboració entre el Museu d'Arqueologia d'Esmirna i el Municipi Metropolità d'Esmirna.
Esmirna era a la desembocadura de l'Hermo i en la capçalera d'un braç profund del mar (Smyrnaeus Sinus) que arribava fins a l'interior. Això permetia que els vaixells comercials grecs navegassen fins al cor de Lídia, fent que la ciutat formàs part d'una ruta comercial essencial entre Anatòlia i l'Egeu. Durant el segle VII abans del present, la ciutat d'Esmirna arribà a l'apogeu. Una de les grans rutes comercials que creuen Anatòlia baixa a la vall de l'Hermo, passa per Sardes, i arriba fins a Esmirna. esquerra|miniatura|L'àgora de l'antiga Esmirna El riu Meles, que fluïa per Esmirna, és famós en la literatura. Una tradició comuna i consistent connecta Homer amb la Vall d'Esmirna i els marges del Meles; la seua figura era un dels tipus d'estoc en les monedes d'Esmirna, una classe que en numismàtica s'anomenen "homeriana". L'epítet Melesigenes li fou dedicat; la caverna on acostumava a compondre els poemes va ser mostrada a prop de la naixent del riu; el seu temple, l'Homereum, en romania als marges. El flux constant del Meles, tant en l'estiu com a l'hivern, i el seu curs curt, començant i acabant a prop de la ciutat, són celebrats per Aristides d'Atenes i Himeri. Aquest rierol naix dels abundants ullals a l'est de la ciutat i desaigua a l'extrem sud-est del golf.
Història esquerra|miniatura|224x224px|Cap de la poeta Safo, Esmirna, còpia en marbre d'un prototip pertanyent al període hel·lenístic, als Museus Arqueològics d'Istanbul
Període hel·lenístic miniatura|Àgora d'Esmirna, construïda durant l'era hel·lenística a la base del turó Pagos i totalment reconstruïda per Marc Aureli després del destructiu terratrèmol del 178 Alexandre el Gran va voler restaurar la ciutat grega en un esquema que, d'acord amb Estrabó, el va realitzar Antígon Monoftalm (r. 316–301 ae) i Lisímac de Tràcia (r. 301–281 ae), que van ampliar i fortificar la ciutat. L'acròpolis en ruïnes de la vella ciutat, la "corona d'Esmirna", romania en un pic a uns 380 m d'altura, que s'estén sobre l'extrem nord-est del golf. L'Esmirna moderna es va construir damunt la ciutat hel·lenística posterior, en part als contraforts d'un turó que els grecs anomenaven Pagos, a prop de l'extrem sud-est del golf, i en part en el terreny baix entre el pujol i la mar. La bellesa de la ciutat hel·lenística, agrupada en el terreny baix i alçant-se capa sobre capa a la costera, era sovint elogiada pels antics i és celebrada en les seues monedes.Simplement "el turó".
Esmirna és tancada a l'oest per un turó anomenat hui Deirmen Tepe, amb les ruïnes d'un temple al cim. Les muralles de Lisímac creuaven el cim d'aquest turó, i l'acròpoli ocupava el cim del Pagus. Entre els dos, el camí d'Efes entrava a la ciutat. Més a prop de l'acròpoli, el contorn de l'estadi encara és visible, i el teatre romania a l'estrep nord de Pagus. Esmirna tenia dos ports: l'extern era simplement la cala oberta del golf, i l'intern era una petita conca amb una entrada estreta parcialment omplerta per Tamerlà el 1402. miniatura|L'estàtua del déu del riu Kaystros amb una cornucòpia en el Museu d'Història i Art d'Esmirna Els carrers eren amples, ben pavimentats i disposats en angles rectes; molts tenien noms de temples: el carrer principal, anomenat Daurat, travessava la ciutat d'oest a l'est, començant probablement en el Temple de Zeus Acreu, a l'estrep oest de Pagus, en direcció a Tepecik, fora de la ciutat, a l'est, on probablement era el Temple de Cíbele, adorada amb el nom de Meter Sipilene, la patrona de la ciutat. El nom ve de la muntanya Sípil, que circumda la vall del suburbi de la ciutat. La plana en direcció a la mar era molt baixa per a ser drenada i, en temps plujós, els carrers de la ciutat baixa quedaven plens de fang.
A la fi del període hel·lenístic, al 197 abans de la nostra era, la ciutat de sobte tallà la relació amb el rei Èumenes de Pèrgam i demanà ajuda a Roma. Com que Roma i Esmirna no tenien vincles, Esmirna creà un culte a Roma per a establir una unió, i el culte a la fi s'espaià per tot l'Imperi romà. A partir del 195 ae, la ciutat de Roma començà a ser deïficada, en el culte a la dea Roma. Així els habitants d'Esmirna crearen la dea Roma.
El 133 abans del present, quan el darrer rei atàlida, Àtal III de Pèrgam, va morir sense hereu, el seu testament donava el regne, Esmirna inclosa, als romans. Aquests la ficaren en la província romana d'Àsia, amb Pèrgam de capital. Com un important port marítim, Esmirna fou una de les ciutats importants de la província. miniatura|Mapa de l'Anatòlia Occidental mostrant les "Set esglésies d'Àsia" i l'illa grega de Patmos
Període romà Com una de les principals ciutats de l'Àsia romana, Esmirna disputava amb Efes i Pèrgam el títol de "primera ciutat d'Àsia".
Una església cristiana i un bisbat hi existien des dels temps més remots. Fou una de les set esglésies d'Àsia esmentades en el Llibre de l'Apocalipsi. Ignasi d'Antioquia visità Esmirna i més tard va escriure cartes per al seu bisbe, Policarp, martiritzat el 153. Ireneu de Lió, que va escoltar Policarp de menut, probablement era natural d'Esmirna. Un altre habitant famós del mateix període fou Eli Aristides.
Després d'un terratrèmol devastador el 178, van reconstruir la ciutat en el període romà (segle II) sota el comandament de l'emperador Marc Aureli. Eli Aristides va escriure una carta a Marc Aureli i el seu fill Còmmode, perquè esdevinguessen els nous fundadors de la ciutat. El bust de l'esposa de l'emperador, Faustina Menor, en el segon arc de la estoa occidental, ho confirma.
Polícrates en dona una successió de bisbes, incloent-hi Policarp de Esmirna, així com altres a ciutats properes, com ara Melitó de Sardes. Sobre aquesta època, l'historiador alemany W. Bauer digué:"El cristianisme judaic asiàtic va rebre, per la seua banda, el coneixement que d'aleshores ençà l'"església" estaria oberta sense vacil·lació a la influència judaica mediata pels cristians, provinent no sols de les tradicions apocalíptiques, sinó també de la sinagoga amb les seues pràctiques d'adoració, i això dugué a l'apropiació de l'observança de la Péssah. Fins i tot l'observança del dissabte pels cristians sembla haver trobat algun afavoriment a Àsia... descobrim que, en els temps després dels apostòlics, en el període de formació de l'estructura eclesiàstica, els cristians jueus d'aquestes regions guanyen relleu."A la fi del s. II, Irineu de Lió també observa:"Policarp no sols fou instruït pels apòstols i conversà amb molts que havien vist Crist, també el nomenaren bisbe de l'Església d'Esmirna pels apòstols d'Àsia... sempre ensenyava el que havia aprés dels apòstols i que l'Església transmetia, l'únic veritable. Totes les esglésies asiàtiques donen testimoniatge d'aquestes coses, així com els qui van succeir a Policarp."Irineu de Lió. Adversus Haeres. Libre III, capítol 4, versicle 3 i capítol 3, versicle 4.Tertul·lià hi va escriure al voltant del 208:"De tota manera, les heretgies són, en la millor de les hipòtesis, novetats i no tenen continuïtat amb l'ensenyament de Crist. Tal volta alguns heretges puguen al·legar antiguitat apostòlica, nosaltres responem: que publiquen els orígens de les seues esglésies i elaboren el catàleg dels seus bisbes fins ara a partir dels apòstols o d'algun bisbe nomenat pels apòstols, com els d'Esmirna compten a partir de Policarp i Joan, i els romans a partir de Climent I i Pere; que els heretges inventen alguna cosa per a igualar-se a això".Tertul·lià. Liber de praescriptione haereticorum, al voltant del 208.Per tant, l'església a Esmirna era una de les esglésies que Tertul·lià creia que tenia veritable successió apostòlica.
A mitjan segle III, la majoria s'afiliava a les esglésies grecoromanes. Quan Constantinoble esdevingué la seu del govern, el comerç entre l'Anatòlia i l'Occident va disminuir d'importància, i Esmirna entrà en declivi. El comandant seljúcida Çaka Bey va prendre Esmirna el 1084 i la va utilitzar com a base per a atacs navals, però la ciutat fou recuperada pel general Joan Ducas. La ciutat fou devastada algunes vegades pels turcs i estava en ruïnes quan l'emperador de Nicea Joan III Ducas Vatatzes la va reconstruir al voltant del 1222.
Període otomà esquerra|miniatura|L'any 1403, Tamerlà havia derrotat decisivament els Cavallers Hospitalaris a Esmirna i, per tant, es referia a si mateix com un ghazi Ibn Battuta va trobar Esmirna encara en ruïnes quan el cap homònim del Beilicat de Tin la va conquerir al voltant del 1330 i en va nomenar el seu fill, Umur, governador. Es va convertir en el port de l'emirat.
Durant la Croada d'Esmirna del 1344, el 28 d'octubre, les forces combinades dels Cavallers Hospitalaris de Rodes, de la República de Venècia, dels Estats Pontificis i del Regne de Xipre van capturar el port i la ciutat dels turcs, que controlaren quasi 60 anys; la ciutadella caigué el 1348, amb la mort del governador Umur Baha ad-Din Ghazi.
El 1402, Tamerlà va envair la ciutat i massacrà quasi tots els habitants. La seua conquesta fou curta, però Esmirna fou recuperada pels turcs sota la dinastia d'Aidim, i es va fer otomana, quan els otomans van assumir les terres d'Aidim després del 1425.
La influència grega era tan forta en l'àrea que els turcs l'anomenaven "Esmirna dels infidels" (Gavur İzmir). Algunes fonts turques registren el sorgiment del terme al segle XIV quan dues parts separades de la ciutat eren controlades per dos poders diferents: la part superior d'Esmirna musulmana i la part inferior de la ciutat cristiana.