El Manifest dels Cent (1960), publicat sota el títol «Per la llengua catalana», va representar un punt d’inflexió en la defensa pública del català durant el franquisme. Adreçat a professors i persones vinculades a la cultura, reclamava la introducció del català a l'escola, en un context en què la llengua havia estat exclosa sistemàticament de l’ensenyament des de 1939. La tria del número cent evocava el Consell de Cent, suprimit per Felip V, reforçant el caràcter simbòlic i institucional de la reivindicació.Pujol, David. Dels primers cursos de català a la Llei general d’educació (1960-1970). Tradició i renovació pedagògica, 1939-1975: Andorra, Catalunya, Illes Balears i País Valencià. IEC. https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000537/00000097.pdf
La iniciativa s’havia gestat arran de l'afer Galinsoga (1959), i va cristal·litzar en un text breu elaborat per Joan Triadú i Carles Muñoz Espinalt en el marc d’un curs de Psicologia Política.Pujol i Fabrelles, David. La llengua catalana a l'escola, entre la repressió i la resistència (1715-2018). De l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana als Premis Baldiri Reixac d'estímul a l'escola en català. Universitat de Girona. Departament de Pedagogia. https://hdl.handle.net/10803/667693 La historiografia educativa mostra que el Manifest s’inscriu en un cicle llarg de repressió i resistència escolar, documentat per Pujol i Fabrelles (2019), que inclou prohibicions, depuracions de mestres i control ideològic de l’escola catalana des del segle XVIII fins al franquisme. En aquest sentit, el Manifest és interpretat com la primera acció col·lectiva de desobediència cultural pública de la postguerra.
El document va obtenir el suport de figures destacades de la cultura catalana —Josep M. de Sagarra, Josep Pla, Jaume Vicens Vives, Joan Oliver, Josep M. Espinàs o Josep M. Castellet, entre molts altres—Finestres, Jordi. 130 Onzes de Setembre. La història del catalanisme a través de les diades. Ara. https://interactius.ara.cat/130diades i va esdevenir un espai de confluència intergeneracional entre intel·lectuals consagrats i joves emergents. Tot i això, alguns possibles signants van declinar participar-hi per por de les conseqüències, en un clima de vigilància que la recerca sobre el franquisme cultural ha documentat àmpliament. El cas de Ricard Salvat, descrit com a "element desafecte al règim”, i sotmès a control policial persistent, exemplifica el funcionament d’aquest aparell repressiu.Foguet i Boreu, Francesc. RICARD SALVAT, «ELEMENTO DESAFECTO AL RÉGIMEN» (1963-1977). Llengua&Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 81-99. UAB. DOI: 10.2436/20.2502.01.85 https://raco.cat/index.php/LlenguaLiteratura/article/view/98870/427455
El text deia:Distingit senyor:
L’estat anormal en què es troben, fa temps, l’ús, l’ensenyament i la difusió de la llengua catalana, vehicle d’una secular cultura, ens obliga a fer sentir la nostra veu. Ho fem amb tot el respecte i tota la consideració que calen, però volem exposar a tothom les raons que ens mouen a demanar que cessi la situació per la qual encara avui, en contra d’un dret natural reconegut i proclamat per l’Església catòlica (vegeu, entre d’altres, el Missatge de Nadal de 1959 del Sant Pare Joan XXIII) i pels organismes internacionals de caràcter jurídic, sociològic i cultural (vegeu els acords de la UNESCO sobre aquesta matèria i les pròpies constitucions de l’organització) es veu limitada en la seva lliure i legítima expansió. I com que no hi ha cap llei que prohibeixi l’ensenyament del català a les escoles, esperem que els mestres i llurs autoritats reconeguin la necessitat d’evitar aquest analfabetisme que ens afecta a tots.
Cal:
–Que en tots els graus de l’ensenyament públic i privat de les terres de llengua catalana siguin establertes classes regulars d’aquesta llengua d’acord amb les normes pedagògiques modernes.
–Que siguin donades les normals i recomanables facilitats al funcionament reglamentari de les entitats científiques i literàries que tenen per objecte el conreu i la difusió de la cultura catalana en les seves expressions més elevades.
Voldríem que tothom, catalans i no catalans, comprengués la raó d’aquestes demandes i s’unís a la nostra veu. Us saluden els cent primers signants d’aquesta carta.La resposta del règim fou immediata: el cap de la Brigada de Investigación Social, a Via Laietana de Barcelona, Antonio Juan Creix, va interrogar diversos signants i va advertir que “Aquesta batalla l'han guanyat vostès, la pròxima la guanyaré jo”, expressió que sintetitza la lògica repressiva del moment. Malgrat això, la iniciativa va obrir un nou cicle de mobilització cultural. Un any després, el moviment de la Nova Cançó, impulsat pels Setze Jutges, projectava la reivindicació lingüística al terreny musical amb figures com Lluís Llach, Quico Pi de la Serra o Maria del Mar Bonet, entre altres.
El 1963, la creació del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) confirmava que el règim no estava disposat a permetre cap espai de llibertat cultural o política catalana. Tanmateix, el Manifest dels Cent va quedar com un precedent decisiu en la reconstrucció de l’espai públic catalanoparlant i en la llarga trajectòria de resistència cultural que culminaria en la reintroducció del català a l’escola durant la democràcia.
Referències
Categoria:1960 a Catalunya Cent
Categoria:Catalanisme Categoria:Educació en català