miniatura|Palau dels Xirvanxàs L'arquitectura d'Azerbaidjan és predominantment àzeri. El territori d'Azerbaidjan encara conté molts monuments cristians ortodoxos antics. Després de la invasió àrab (segle VII), la direcció del desenvolupament arquitectònic canvià a causa de l'expansió de l'islam a Azerbaidjan. Nous tipus d'edificis —mesquites, madrasses, tombes, caravanserralls, etc.— esdevingueren l'estil arquitectònic dominant. Durant aquest període, a més d'edificis relacionats amb la religió islàmica, es construïren esglésies cristianes i fortificacions defensives en algunes províncies de l'Albània del Caucas.
El segle XX hi elaborà una arquitectura moderna inspirada en Europa. També hi desenvolupà una arquitectura internacional futurista contemporània.
Història L'arquitectura azerbaidjanesa ha evolucionat d'una manera única al llarg dels segles. Té un patrimoni que barreja la cultura turca amb elements culturals islàmics. Fa un ús extensiu de la geometria simbòlica, emprant formes pures com el cercle i el quadrat. Els plànols se solen basar en distribucions simètriques, amb patis i sales rectangulars. Incorpora formes geomètriques repetitives, i superfícies ricament ornamentades de ceràmica, estuc esculpit i rajola, i hi crea motius decoratius i cal·ligràfics, iconografia floral i, a voltes, fins formes animades.miniatura|El Palau Hajinsky a Bakú, 1918-1920L'arquitectura azerbaidjanesa ha estat marcada per la influència de diferents escoles, entre els segles XII i XVIII. Al segle XVIII, amb la conquesta russa, l'arquitectura va perdre els trets azerbaidjanesos, i es feu més internacional i eclèctica, barrejant l'arquitectura azerbaidjanesa amb estils occidentals (particularment el neoclàssic). Al final del segle XIX i començament del XX, aquesta fusió dels dos estils arquitectònics es feu més pronunciada, a la qual s'hi va afegir l'Art Nouveau. Durant el període soviètic, fins al 1960, aquesta fusió de l'arquitectura àzeri amb l'arquitectura neoclàssica es realitzà com a política nacional, també d'acord amb l'arquitectura estalinista. Des del 1960 fins a la independència de l'Azerbaidjan el 1991, un estil arquitectònic uniforme esdevingué la norma en tota la Unió Soviètica, emfasitzant la utilitat per damunt de l'estètica i la quantitat per sobre de la qualitat. El canvi en l'arquitectura cap a la construcció prefabricada de formigó per a cases començà a la dècada del 1950. Amb la independència d'Azerbaidjan, l'arquitectura postmoderna va florir i la fusió de l'arquitectura àzeri amb els estils neoclàssics es revifà en molts projectes.
arquitectura islàmica
Palau dels Xirvanxah Els xirvanxah van governar l'estat de Xirvan, al nord d'Azerbaidjan, del segle VI al XVI. La seua atenció es va desplaçar cap a Bakú al segle XII, quan el xirvanxah Manutcherhr III ordenà que la ciutat fos envoltada de muralles. El 1191, després que un terratrèmol devastàs la capital de Samaxi, la residència dels xirvanxah es traslladà a Bakú i es van posar els fonaments del conjunt de Xirvanxah, construït al punt més alt d'Itchari Chahar, que continua sent un dels monuments més impressionants de l'arquitectura medieval d'Azerbaidjan.
Les seccions del conjunt de Xirvanxah no es van crear alhora, i no hi havia pas un pla general per a la construcció completa. Més aviat, cada edifici s'hi anà afegint segons les necessitats.
Dissenys ornamentals trobats als edificis del Palau de Xirvanxah:
A sota: medalló en forma de llàgrima de la tomba reial amb el nom de l'arquitecte, Mohammad Ali, i la paraula per a l'arquitecte (memar) xifrada per a ser llegida en el reflex invers d'un espill.
Gran part de la construcció es va fer al segle XV, durant el regnat de Khalilullah I i el seu fill Farrukh Yassar entre els anys 1435 i 1442.
Els edificis que pertanyen al conjunt contenen el que podrien haver sigut una zona residencial, una mesquita, la Divankhana (Assemblea Reial) octogonal, una tomba per als membres de la família reial, el mausoleu de Seyid Yahya Bakuvi (un famós astrònom) i uns banys.
Tots aquests edificis, tret dels habitatges i els banys, estan ben conservats. El conjunt del Xirvanxah té 27 cambres a la primera planta i 25 a la segona.
La funció originària del conjunt de Xirvanxah encara està sota estudi. Tot i que se sol descriure com un palau, alguns ho qüestionen. El conjunt no té la grandesa majestuosa ni els vastos espais que normalment s'associen a un palau. Per exemple, no hi ha grans entrades per a rebre convidats ni grans sales reials. La majoria de cambres semblen més adequades per a petites oficines o per a cases de monjos.
Divankhana Aquest edifici singular, a la planta superior, té forma de pavelló octogonal. La porta d'entrada, de filigrana, és feta amb pedra calcària.
La inscripció central amb la data de construcció de l'Assemblea i el nom de l'arquitecte la degueren eliminar després de la conquesta de Bakú pel xa Ismayil Khatai, l'any 1501.
Hi ha, però, dos medallons hexagonals a banda i banda de l'entrada. Cadascú consta de sis rombes amb patrons molt inusuals gravats en pedra. Cada disseny incorpora els principis fonamentals de la fe xiïta: només hi ha un sol déu, Mahoma és el seu profeta, i Alí és el dirigent dels creients. En diferents formes de diamant, la paraula "Al·là" està esculpida cap per avall perquè es puga llegir en un espill. Sembla que les escultures amb espills eren molt comunes en el món oriental d'aquella època.
Els estudiosos creuen que el Divankhana era un mausoleu destinat a, o potser fins i tot utilitzat per, Khalilullah I. La seua rotonda s'assembla a les que es troben als mausoleus de Bayandour i Mama Hatun a Turquia. A més, la cambreta que precedeix la sala octogonal principal és un tret comú als mausoleus de Xirvan.
La tomba dels Xirvanxahs Aquest edifici és al nivell inferior del lloc i es coneix com la Turba (cripta funerària). Una inscripció data dels segles 1435-1436 i diu que Khalilullah I la va construir per a la seua mare, Bika Khanim, i el seu fill, Farrukh Yamin. Sa mare va morir el 1435 i el seu fill el 1442, als set anys. Més tard s'hi van trobar deu tombes més, que podrien pertànyer a altres membres de la família del xa, com ara dos fills més que van morir durant la seua vida. miniatura|La tomba dels Xirvanxahs L'entrada de la tomba està decorada amb talles d'estalactites en la pedra calcària. Un dels trets més interessants d'aquest portal són els dos medallons en forma de llàgrima a banda i banda de la inscripció alcorànica. A colp d'ull, semblen solament decoratius.
La Turba és una de les poques zones del conjunt Xirvanxah en què se'n coneix el nom de l'arquitecte. Al portal de la cripta funerària, figura el nom "Memar (arquitecte) Ali". El nom del xa està gravat en el disseny, però a l'inrevés, com si es reflectís en un espill. Alguns estudiosos indiquen que si el xa hagués descobert que el seu arquitecte havia inscrit el seu propi nom en una posició més alta que la d'ell, hauria estat severament castigat. L'efecte espill es va introduir perquè pogués deixar el seu nom a la posteritat.
Els vestigis de la història Una altra secció important del recinte és la mesquita. Segons les intricades inscripcions del minaret, Khalilullah I ordenà construir-la el 1441. El minaret fa 22 metres d'alçada. La Mesquita de Key Goubad, situada a pocs metres del conjunt, fou construïda al s. XIII. Es va destruir en un incendi del 1918. Només en resten els fonaments dels murs i columnes. A prop hi ha el mausoleu del segle XV, que sembla ser el lloc d'enterrament de l'astrònom de la cort Seyid Yahya Bakuvi.
La Porta de Murad es va afegir més tard al conjunt. Una inscripció a la porta indica que la va construir un ciutadà de Bakú anomenat Baba Rajab durant el regnat del soldà turc Murat III, el 1586. Pel que sembla, servia com a entrada a un edifici ara desconegut.
Al s. XIX, el conjunt s'utilitzà com a dipòsit d'armes. Es van afegir murs al voltant del perímetre, amb estretes esquerdes tallades a la roca per tal que es poguessen disparar armes. Aquests detalls anacrònics tenen poca connexió amb els Xirvanxahs, però al·ludeixen a com els edificis van poder sobreviure als trastorns polítics de la història.
Al pati, es veuen algunes de les pedres tallades dels frisos que es van dur de la fortalesa en ruïnes de Sabayil, que es troba submergida davant la costa de Bakú. Algunes inscripcions en pedra registren la genealogia dels Xirvanxahs.
El conjunt fou declarat lloc històric el 1920, i la reconstrucció n'ha continuat des de llavors. Segons la directora Sevda Dadachova, la restauració està progressant, però molt més lentament del desitjable a causa de la manca de finançament.
Gratacels A finals dels anys 1990, els edificis alts van aparéixer en abundància a Bakú, la capital de l'Azerbaidjan. Els edificis més destacats són les "Torres de Flames", les "Torres del Port de Bakú", el "Trump International Hotel & Tower Baku", l'"Azure", la "Torre SOCAR" i el "projecte de desenvolupament de la mitja lluna", que estan en construcció i haurien de ser els més alts.
Arquitectura del s. XX de l'Azerbaidjan miniatura|Estadi Olímpic de BakúL'etapa inicial del desenvolupament arquitectònic a l'Azerbaidjan durant l'era soviètica està vinculada a l'establiment de les regulacions laborals al voltant de Bakú, com ara Binagadi, Rasoulzade, Bakikhanov, Montin i Mammadyarov.
El pla general de desenvolupament del Gran Bakú, un dels primers grans projectes de l'URSS, també incloïa la construcció de noves àrees. A més de les mesures per abordar el problema de l'habitatge, també es milloraren les connexions de transport a l'Abseron.
A partir dels anys 1930 comença una nova etapa en l'arquitectura azerbaidjanesa. La construcció de la Casa del Govern de Bakú s'inicia el 1934, però l'esclat de la Segona Guerra Mundial aturà el projecte. Després de la Segona Guerra Mundial, el 1945, es va reprendre la construcció de l'edifici inacabat. I es va completar el 1952.
El Teatre Nizami i l'antic edifici del Ministeri d'Indústria Alimentària de la República de l'Azerbaidjan (ambdós del 1937 al 1939), construïts amb dissenys de S. Dadachov i M. Useinov, destaquen per les seues estructures d'espai-volum.
La Biblioteca Nacional d'Azerbaidjan, que duu el nom de M. F. Axundov, es va construir el 1961 en una síntesi d'estils modern i clàssic. El disseny d'aquesta biblioteca pertany a Mikhail Huseynov, conegut com l'edifici bibliotecari més gran del Caucas.
El palau presidencial. es va construir sobre un projecte dissenyat per Fuad Orujov (director del projecte), Tahir Allahverdiyev (arquitecte) i Madat Khalafov (dissenyador) durant els anys 1977-1986. És un edifici de dotze pisos amb materials de coberta de marbre i granit.
S'han dut a terme decisions relacionades amb la protecció de les ciutats històricament azerbaidjaneses i de tots els sistemes de construcció urbana. Chaki (1968), Itcharishahar a Bakú, Shusha i Ordubad (tots el 1977), l'assentament de Lahij (1980), el poble de Nardaran (1992), la ciutat de Chabran, la zona de Davatchi (2002), el poble d'Ilisu, la regió de Qakh (2002), el banc d'Arpachay, la regió d'Ordubad (2002), la torre de Chiraggala, Davatchi (2002), el poble de Kish, la regió de Chaki (2003), la regió de Pir Huseyn Khanagah i la de Hajigabul (2004) han estat declarats reserves arquitectòniques històriques d'Azerbaidjan.
Referències