La batalla de Sidi Barrani (10-11 de desembre de 1940) va ser la batalla inicial de l'operació Compàs, el primer gran atac britànic de la campanya del Desert Occidental de la Segona Guerra Mundial. Sidi Barrani, a la costa mediterrània d'Egipte, havia estat ocupada pel Desè Exèrcit italià durant la invasió italiana d'Egipte (9-16 de setembre de 1940) i va ser atacada per tropes britàniques, de la Commonwealth i imperials, que van reconquerir el port.

Mentre es retiraven de Sidi Barrani i Buq Buq, les divisions del Desè Exèrcit es van amuntegar a la carretera costanera i van ser objectius fàcils per al i dues canoneres, que van bombardejar la zona de Sollum tot el dia i durant la major part de la nit de l'11 de desembre. A finals del 12 de desembre, les úniques posicions italianes que quedaven a Egipte eren als accessos a Sollum i als voltants de Sidi Omar.

Els britànics van fer 38.300 presoners amb una pèrdua de 624 homes i van continuar el raid de cinc dies sobre les posicions italianes a Egipte, capturant finalment la Cirenaica i la major part del Desè Exèrcit entre Sollum i a la batalla de Beda Fomm, al sud del port de Bengasi.

Fons Líbia La Cirenaica, la província oriental de Líbia, havia estat una colònia italiana des de la Guerra italo-turca (1911-1912). Amb Tunísia, una part del Nord d'Àfrica francès, a l'oest i Egipte a l'est, els italians es van preparar per defensar ambdues fronteres amb un Quarter General Suprem del Nord d'Àfrica, sota el comandament del governador general de la Líbia italiana, el mariscal de la Força Aèria (Maresciallo dell'Aria), Italo Balbo. El Quarter General Suprem tenia el Cinquè Exèrcit (general Italo Gariboldi) i el Desè Exèrcit (general Mario Berti), que a mitjans de 1940 tenia nou divisions metropolitanes d'uns 13.000 homes cadascuna, tres de Camises negres i dues divisions colonials líbies italianes amb 8.000 homes cadascuna.

A finals dels anys 30, les divisions italianes es van reduir de tres regiments cadascuna a dos per augmentar la mobilitat un cop mecanitzades; els reservistes van ser cridats el 1939, juntament amb la crida habitual de reclutes. Es considerava que la moral era alta i el Regio Esercito tenia experiència recent en operacions militars. La Regia Marina havia prosperat sota el règim feixista, que havia pagat vaixells ràpids, ben construïts i ben armats i una gran flota de submarins, però a la marina li faltava experiència i formació. La Regia Aeronautica s'havia estancat i el 1939 els britànics no la consideraven capaç d'una alta taxa d'operacions. El Cinquè Exèrcit, amb vuit divisions, es trobava a Tripolitània, la província adjacent a Tunísia, i el Desè Exèrcit, amb sis divisions, ocupava la Cirenaica a l'est. Quan es va declarar la guerra, el Desè Exèrcit va traslladar la 1a Divisió Líbia a la frontera de Giarabub a Sidi Omar i el XXII Cos de Sidi Omar a la costa, Bardia i Tobruk ; el XXII Cos es va traslladar al sud-oest de Tobruk com a força de contraatac.

Egipte miniatura| Els britànics havien establert forces militars a Egipte des de 1882, però el nombre es va reduir considerablement segons els termes del Tractat anglo-egipci de 1936. La petita força britànica i de la Commonwealth guarnia el Canal de Suez i la ruta del mar Roig, que era vital per a les comunicacions britàniques amb els seus territoris de l'Extrem Orient i l'Oceà Índic. A mitjans de 1939, el tinent general Archibald Wavell va ser nomenat oficial general comandant en cap (GOC-in-C) del nou Comandament de l'Orient Mitjà, sobre els teatres del Mediterrani i l'Orient Mitjà. Fins a l'armistici franco-eix, les divisions franceses a Tunísia es van enfrontar al Cinquè Exèrcit italià a la frontera entre Líbia i Tunísia. A Líbia, l'Exèrcit Reial tenia uns 215.000 homes i a Egipte, els britànics tenien uns 36.000 soldats amb altres 27.500 homes entrenant-se a Palestina.

Les forces britàniques incloïen la Divisió Mòbil (Egipte) (major general Percy Hobart), una de les dues úniques formacions d'entrenament blindades britàniques, que a mitjans de 1939 va ser rebatejada com a Divisió Cuirassada (Egipte) (el 16 de febrer de 1940 es va convertir en la 7a Divisió Cuirassada). La frontera entre Egipte i Líbia va ser defensada per la Força Fronterera Egípcia i, el juny de 1940, el quarter general de la 6a Divisió d'Infanteria (major general Richard O'Connor) va assumir el comandament al desert occidental, amb instruccions de fer retrocedir els italians dels seus llocs fronterers i dominar l'interior si començava la guerra. La 7a Divisió Blindada, menys la 7a Brigada Blindada, es van reunir a Mersa Matruh i van enviar el 7è Grup de Suport cap a la frontera com a força de cobertura, on la RAF també va moure la majoria dels seus bombarders; Malta també va ser reforçada.

miniatura| El quarter general de la 6a Divisió d'Infanteria, que no disposava d'unitats completes i totalment entrenades, va ser rebatejat com a Força del Desert Occidental (WDF) el 17 de juny. A Tunísia, els francesos tenien vuit divisions, capaces només d'operacions limitades, i a Síria, tres divisions mal armades i entrenades, amb uns 40.000 soldats i guàrdies fronterers en tasques d'ocupació contra la població civil. El Regio Esercito i la Regia Aeronautica a Líbia superaven en nombre els britànics a Egipte, però patien de baixa moral i estaven perjudicats per un equipament inferior. A l'Àfrica Oriental Italiana hi havia altres 130.000 soldats italians i africans amb 400 canons, 200 tancs lleugers i 20.000 camions; Itàlia va declarar la guerra a partir de l'11 de juny de 1940.

Subministrament La ruta de subministrament italiana normal al port de Trípoli, a Líbia, era cap a l'oest, al voltant de Sicília, i després a prop de la costa líbia fins al port, un viatge d'unes 600 milles nàutiques (1.111 km), per evitar la interferència d'avions, vaixells i submarins britànics amb base a Malta. A terra, els subministraments s'havien de transportar a llargues distàncies per carretera o en petits enviaments amb vaixell costaner. La distància de Trípoli a Bengasi era d'unes 1.046 km al llarg de la Litoranea Balbo (Via Balbia, la carretera costanera construïda pels italians) i només a mig camí d'Alexandria; un terç de la marina mercant italiana va ser internada després que Itàlia declarés la guerra. La carretera podia inundar-se, era vulnerable a la Força Aèria del Desert (DAF) i les vies alternatives del desert augmentaven el desgast dels vehicles. La invasió italiana d'Egipte a finals de 1940 va augmentar la distància de transport per carretera des de Trípoli per la carretera Khedival Motor Road, que era molt inferior a la Via Balbia.

La posició geogràfica d'Itàlia permetia tancar el Mediterrani si arribava la guerra, fent que la Flota Mediterrània Britànica, amb base en ports egipcis, depengués del Canal de Suez per al subministrament. El 1939, Wavell va començar a planificar una base a l'Orient Mitjà per a unes quinze divisions (300.000 homes), sis a Egipte, tres al Mandat de Palestina i la resta més lluny. Gran part del material es va importar de les colònies i la resta es va obtenir localment estimulant la producció de substituts d'importació. El pla per establir la infraestructura per a una guarnició de nou divisions a Egipte i Palestina es va augmentar a catorze el juny de 1941, i després a 23 el març de 1942. El 1940, les forces militars britàniques tenien com a base la terminal del ferrocarril estatal egipci, la carretera i el port de Mersa Matruh, a 322 km a l'oest d'Alexandria. Es va iniciar una canonada d'aigua al llarg del ferrocarril i es van inspeccionar les fonts d'aigua. Es van excavar pous, però la majoria van quedar contaminats per aigua salada i, el 1939, les principals fonts d'aigua dolça eren els aqüeductes romans de Matruh i Maaten Bagush.

Els vaixells d'aigua d'Alexandria i una planta de destil·lació a Matruh van augmentar el subministrament, però es va haver d'aplicar una economia rigorosa i es va haver de transportar molta aigua per terra a les zones perifèriques. El nombre de vehicles disponibles el 1939 era insuficient i els camions es van desviar per proporcionar a la Divisió Blindada una millor connexió posterior; només els vehicles aptes per al desert podien ser arriscats fora de la carretera, cosa que va deixar els tancs incapaços de moure's gaire lluny de Matruh. Matruh es trobava a 190 km a l'est de la frontera amb Líbia. Des de la frontera, no hi havia aigua a Sollum, durant 80 km a l'est de Sollum fins a Sidi Barrani, només hi havia la carretera de motor Khedival, que es mantenia deliberadament en mal estat en cas d'invasió, cosa que significava que un invasor hauria de moure's a través d'un desert sense aigua ni camins per arribar a la força britànica principal. El setembre de 1940, el Batalló Ferroviari de Nova Zelanda i els treballadors indis van començar a treballar al ferrocarril costaner i van arribar a Sidi Barrani a l'octubre de 1941.

Terreny

La guerra es va lliurar principalment al desert occidental, que feia uns 390 km d'amplada, des de Mersa Matruh a Egipte fins a Gazala a la costa de Líbia, al llarg de la Via Balbia, l'única carretera asfaltada. El mar de sorra, a 240 km terra endins, marcava el límit sud del desert en el seu punt més ample a Giarabub i Siwa; en argot britànic, el desert occidental va arribar a incloure la Cirenaica oriental a Líbia. Des de la costa, estenent-se terra endins, hi ha un desert elevat, pla i pedregós a uns 150 m sobre el nivell del mar, que s'estén entre 200 i 300 km al sud fins al mar de sorra. Escorpins, víbries i mosques poblaven la regió, que estava habitada per un petit nombre de nòmades beduïns, les petjades dels quals connectaven pous (birs) amb el terreny més fàcil de transitar.

La navegació depenia del sol, les estrelles, els rumbs de la brúixola i el "sentit del desert", una bona percepció de l'entorn adquirida amb l'experiència. Quan les tropes italianes van avançar a Egipte el setembre de 1940, el Grup Maletti es va perdre sortint de Sidi Omar i va haver de ser trobat per avions de reconeixement. A la primavera i a l'estiu, els dies són terriblement calorosos i les nits molt fredes. El Xaloc ( Gibleh / Ghibli ), un vent calent del desert, bufa núvols de sorra fina, cosa que redueix la visibilitat a uns pocs metres i cobreix els ulls, els pulmons, la maquinària, els aliments i l'equipament; els vehicles de motor i els avions necessiten filtres d'oli especials i el terreny àrid fa que els subministraments per a les operacions militars s'hagin de transportar des de fora. Els motors alemanys tendien a sobreescalfar-se i la vida útil del motor del tanc va disminuir de 2.300 a 2.600 km a 483 a 1.448 km, cosa que es va veure agreujada per la manca de peces estàndard per a equips alemanys i italians.

Preludi Escaramusses frontereres

miniatura|esquerra| L'11 de juny de 1940 van començar les hostilitats i els britànics van rebre l'ordre de dominar la frontera i començar el setge de Giarabub. Els britànics van creuar cap a Líbia aquella nit, van intercanviar foc amb les tropes italianes a Sidi Omar i van descobrir que algunes d'elles no sabien que s'havia declarat la guerra. El 14 de juny, els britànics van capturar el Fort Capuzzo i el Fort Maddalena, fent 220 presoners. Dos dies després, els britànics van atacar un comboi a la carretera Tobruk-Bardia, van matar 21 soldats italians i van fer 88 presoners, inclòs el Generale di Brigata Romolo Lastrucci, l'enginyer en cap del Desè Exèrcit. En un combat prop de la frontera de filat a Nezuet Ghirba, una força italiana de 17 tancs lleugers, quatre canons i 400 infants va ser derrotada per una força mixta de tancs britànics, artilleria i infanteria motoritzada. .