miniatura|355x355px|Cartell de les Nacions Unides de l'època de la guerra, creat el 1943 per l'Oficina d'Informació de Guerra dels Estats Units La Declaració de les Nacions Unides fou un document signat l'1 de gener del 1942 durant la Conferència Arcadia per 26 governs: els "Quatre Grans" Aliats (els Estats Units, el Regne Unit, l'URSS i la Xina), nou aliats dels nord-americans a l'Amèrica Central i al Carib, els quatre dominis britànics, l'Índia sota domini colonial britànic i vuit governs Aliats exiliats, en total 26 estats.
El desembre del 1941, Franklin Delano Roosevelt creà el nom "Nacions Unides" per als Aliats de la Segona Guerra Mundial i la Declaració de les Nacions Unides, l'1 de gener del 1942, fou la base de l'actual Organització de les Nacions Unides (ONU). El terme Nacions Unides esdevingué sinònim dels Aliats durant la guerra i es va considerar el nom formal sota el qual lluitaven. El text de la declaració afirmava la perspectiva dels signataris: "la completa victòria sobre els enemics és essencial per a defensar la vida, la llibertat, la independència i la llibertat religiosa, i per a preservar els drets humans i la justícia en les seues pròpies terres, així com en altres terres, i que ells ja estan implicats en una lluita comuna contra les forces salvatges i brutals que volen subjugar el món." El principi de la "victòria completa" va establir un precedent per a la política aliada d'obtenció de la "rendició incondicional" de les potències de l'Eix. La derrota del "hitlerisme" n'era l'objectiu primordial i representava una perspectiva comuna dels Aliats que els règims totalitaris militaristes que governaven Alemanya, Itàlia i Japó eren indistingibles. La declaració, a més, "va mantenir els principis wilsonians d'autodeterminació", que uneixen els objectius de guerra dels Estats Units en ambdues guerres mundials.The name "United Nations" for the World War II allies was suggested by President Franklin D. Roosevelt of the United States as an alternative to the name "Associated Powers." British Prime Minister Winston Churchill accepted it, noting that the phase was used by Lord Byron in the poem Childe Harold's Pilgrimage (Stanza 35).
Fins a la fi de la guerra, altres estats s'havien adherit a la declaració, com ara Filipines, l'estat francés, tots els estats d'Amèrica Llatina (tret d'Argentina) i els estats independents de l'Orient Mitjà i d'Àfrica. Tot i que la majoria dels membres menors de les Potències de l'Eix canviaren de bàndol i s'uniren a l'Organització de les Nacions Unides com a cobel·ligerants en contra d'Alemanya a la fi de la guerra, no els van autoritzar a adherir-se a la declaració.Act of Chapultepec The Oxford Companion to World War II, I. C. B. Dear and M. R. D. Foot (2001).
Les parts es van comprometre a defensar la Carta Atlàntica, a posar a l'abast tots els seus recursos en la guerra contra les potències de l'Eix i que cap dels estats signataris intentaria negociar una pau per separat amb l'Alemanya nazi o amb l'Imperi japonés, de la mateixa manera que els estats de la Tripla Entesa havien concordat no negociar una pau per separat amb qualsevol potència central en la Primera Guerra Mundial sota el pacte d'unitat.
Antecedents Els Aliats de la Segona Guerra Mundial van expressar per primera volta els seus principis després de la guerra en la Declaració del Palau de St. James acordada en la Primera Conferència Inter-Aliada el juny del 1941. L'Acord Anglo-Soviètic el signaren el juliol del 1941, per formar una aliança militar entre el Regne Unit i la Unió Soviètica. Els dos principis més importants d'aquests acords, un compromís amb la guerra i la renúncia a una pau separada, foren la base per a la posterior Declaració de les Nacions Unides.
La Carta Atlàntica es va acordar un mes després entre Gran Bretanya i els Estats Units, a la qual els altres aliats, ara incloent-hi la Unió Soviètica, s'adheriren en la Segona Conferència Inter-Aliada, al setembre."The Inter-Allied Council Meeting in London." Bulletin of International News 18, no. 20 (1941): 1275-280. Accés: abril 5, 2020. www.jstor.org/stable/25643120. miniatura|Representants de 26 estats aliats que lluiten contra les Potències de l'Eix es van reunir a Washington per a prometre suport a la Carta Atlàntica, signant la Declaració de les Nacions Unides l'1 de gener del 1942. El document contenia el primer ús oficial del terme "Nacions Unides", que va ser suggerit pel president Roosevelt (assegut, segon a partir de l'esquerra) La Declaració de les Nacions Unides es redactar durant la Conferència de l'Arcàdia a la Casa Blanca el 29 de desembre del 1941, pel president Franklin Delano Roosevelt, pel primer ministre britànic Winston Churchill i per l'assessor de Roosevelt, Harry Hopkins. Hi incorporà suggeriments soviètics, però no va deixar cap paper a l'estat francés.The name "United Nations" for the World War II allies was suggested by President Franklin D. Roosevelt of the United States as an alternative to the name "Associated Powers". British Prime Minister Winston Churchill accepted it, noting that the phrase was used by Lord Byron in the poem Childe Harold's Pilgrimage (Stanza 35).
Roosevelt encunyà el terme "Nacions Unides" per a descriure els estats Aliats i el va suggerir com a alternativa al nom de "Potències Associades" (els Estats Units mai no foren formalment membre dels Aliats de la Primera Guerra Mundial, però van entrar en la guerra el 1917 com un autointitulat "Poder Associat"). Churchill ho acceptà i va observar que la frase l'havia emprat Lord Byron en el poema Childe Harold's Pilgrimage (estrofa 35).The name "United Nations" for the World War II allies was suggested by President Franklin D. Roosevelt of the United States as an alternative to the name "Associated Powers". British Prime Minister Winston Churchill accepted it, noting that the phrase was used by Lord Byron in the poem Childe Harold's Pilgrimage (Stanza 35).
Les parts es van comprometre a defensar la Carta Atlàntica, a emprar tots els recursos en la guerra contra les potències de l'Eix, i que cap dels estats signataris negociaria una pau separada amb qualsevol part del Pacte Tripartit de la mateixa manera que els estats de la Tripla Entesa havien concordat no negociar una pau separada amb qualsevol o totes les potències centrals en la Primera Guerra Mundial.
Un gran canvi en relació a la Carta Atlàntica fou l'afegit d'una disposició per a la llibertat religiosa, que Stalin aprovà després que Roosevelt li insistís.
El text de la declaració afirmava la perspectiva dels signataris: "la victòria completa sobre els enemics és essencial per a defensar la vida, la llibertat, la independència i la llibertat religiosa, i per a preservar els drets humans i la justícia en les pròpies terres, així com en altres terres, i que ara estan compromesos en una lluita comuna contra forces salvatges i brutals que volen subjugar el món." El principi de la "victòria completa" va establir un precedent per a la política aliada d'obtenir la "rendició incondicional" de les potències de l'Eix. La derrota del "hitlerisme" va constituir l'objectiu general i representava una perspectiva comuna dels Aliats que els règims militaristes totalitaris que governaven Alemanya, Itàlia i el Japó eren indistingibles.
La declaració, a més, era coherent amb els principis wilsonians d'autodeterminació, unint així els objectius de guerra dels Estats Units en les dues guerres mundials.
Text DECLARACIÓ CONJUNTA DELS ESTATS UNITS D'AMÈRICA, DEL REGNE UNIT DE LA GRAN BRETANYA I D'IRLANDA DEL NORD, DE LA UNIÓ DE LES REPÚBLIQUES SOCIALISTES SOVIÈTIQUES, DE LA XINA, D'AUSTRÀLIA, DE BÈLGICA, DEL CANADÀ, DE COSTA RICA, DE CUBA, DE TXECOSLOVÀQUIA, DE LA REPÚBLICA DOMINICANA, DEL SALVADOR, DE GRÈCIA, DE GUATEMALA, D'HAITÍ, D'HONDURES, DE L'ÍNDIA, DE LUXEMBURG, DELS PAÏSOS BAIXOS, DE NOVA ZELANDA, DE NICARAGUA, DE NORUEGA, DEL PANAMÀ, DE POLÒNIA, DE SUD-ÀFRICA I DE IUGOSLÀVIA
Els governs signataris d'aquest acord,
Havent subscrit un programa comú de propòsits i principis consubstancials en la Declaració Conjunta del president dels Estats Units d'Amèrica i del primer ministre de Gran Bretanya, datada del 14 d'agost del 1941, coneguda com Carta Atlàntica,
Convençuts que la victòria completa sobre els seus enemics és essencial per a defensar la vida, la llibertat, la independència i la llibertat religiosa, i per a preservar els drets humans i la justícia en les pròpies terres, així com en altres terres, i que ara estan compromesos en una lluita comuna contra forces salvatges i brutals que volen subjugar el món,
Declaren:
(1) Cada govern es compromet a emprar tots els seus recursos, militars o econòmics, contra els membres del Pacte Tripartit i els seus adeptes amb els quals aquest govern està en guerra.
(2) Cada govern es compromet a cooperar amb els governs signataris d'aquest acord i a no fer un armistici separat o la pau amb els enemics.
La declaració pot ser assumida per altres nacions que estan, o que poden estar, prestant assistència material i contribucions a la lluita per la victòria sobre el hitlerisme. miniatura|Cartell de guerra per a les Nacions Unides, creat per l'Oficina d'Informacions de Guerra dels Estats Units miniatura|Cartell de guerra per als Aliats de la Segona Guerra Mundial, creat el 1942 per l'Oficina d'Informacions de Guerra dels Estats Units, mostrant els 26 membres de l'aliança
Signataris Signataris primersQuatre grans Estats Units Regne Unit Unió Soviètica XinaDominis de la Comunitat Britànica Austràlia Canadà Nova Zelanda Àfrica del SudPaïsos independents d'Amèrica Costa Rica Cuba República Dominicana El Salvador Guatemala Haití Hondures Nicaragua PanamàGoverns europeus en l'exili Bèlgica Txecoslovàquia Grècia Luxemburg Països Baixos Noruega Polònia IugoslàviaSúbdits no independents de l'Imperi britànicÍndiaSignataris posteriors1942 Etiòpia Mèxic Filipines (no independent de la Comunitat dels Estats Units el 1934-1946)1943 Bolívia Brasil Colòmbia Iran Irac1944 França Libèria1945
Referències
Vegeu també Carta de les Nacions Unides
Categoria:Història de les Nacions Unides Categoria:Política de la Segona Guerra Mundial