La Marxa Unificada de Dones, o Marxa del Fang com es va conèixer, va ser una manifestació pacífica esdevinguda a Londres el 9 de febrer de 1907 organitzada per la Unió Nacional de Societats pel Sufragi Femení (NUWSS), en la qual més de tres mil dones van marxar des de Hyde Park Corner fins a The Strand en suport del sufragi femení. Dones de totes les classes socials van participar en la manifestació pública més gran en suport del sufragi femení vista fins aleshores. Va rebre el nom de «Marxa del Fang» pel temps que va fer aquell diaː la pluja intensa i incessant va deixar les manifestants xopes i plenes de fang.

Les defensores del sufragi femení estaven dividides entre les conegudes com a sufragistes, que afavorien els mètodes constitucionals, i les que donaven suport a l'acció directa, que van ser conegudes com a sufragettes; les membres de la Unió Nacional de Societats pel Sufragi Femení (NUWSS) eren sufragistes constitucionals. La divisió entre les dues faccions es va formalitzar el 1903 amb Emmeline Pankhurst, que va formar la Unió Social i Política de Dones (WSPU). Aquesta organització va fer manifestacions, va criticar els polítics i, a partir del 1905, va veure com unes quantes de les seves militants eren empresonades per les seves accions cada cop més combatives, cosa que va atreure l'atenció de la premsa i un major suport de les dones. Per mantenir aquest impuls i generar suport per a un nou projecte de llei sobre el sufragi a la Cambra dels Comuns, la NUWSS i altres grups van organitzar la Marxa del Fang per coincidir amb l'obertura del Parlament. L'esdeveniment va atreure molt d'interès públic i una àmplia cobertura de premsa simpatitzant, però quan es va presentar el projecte de llei el mes següent, es va «resoldre» sense votació.

Tot i que la marxa no va aconseguir influir en el procés parlamentari immediat, va tenir un impacte considerable en la consciència pública i en les tàctiques futures del moviment. Grans manifestacions públiques pacífiques, mai intentades abans, es van convertir en elements habituals de la campanya sufragista; el 21 de juny de 1908, fins a mig milió de persones van assistir al Women's Sunday, una manifestació de la WSPU a Hyde Park. Les marxes van demostrar que la lluita pel sufragi femení comptava amb el suport de les dones de tots els estrats de la societat, que malgrat les seves diferències socials van poder unir-se i treballar juntes per una causa comuna.

Antecedents miniatura|229x229px|Millicent Garrett Fawcett, de la Unió Nacional de Societats pel Sufragi Femení (NUWSS) miniatura|164x164px|Emmeline Pankhurst, de la Unió Social i Política de Dones (WSPU) A l'octubre de 1897, Millicent Fawcett va ser la força impulsora darrere de la formació de la Unió Nacional de Societats pel Sufragi Femení (NUWSS), una organització paraigua per a totes les faccions i societats regionals, que s'enllaçava amb els diputats simpatitzants. Inicialment, disset grups es van afiliar a l'organisme. L'organització es va convertir en l'organisme principal que seguia un camí constitucional cap al sufragi femení. A l'octubre de 1903, Emmeline Pankhurst i la seva filla Christabel van formar un grup només per a dones a Manchester, la Unió Social i Política de Dones (WSPU). Tot i que la NUWSS buscava els seus objectius a través de mitjans constitucionals, com ara peticions al Parlament, els membres de la WSPU organitzaven reunions a l'aire lliure, criticaven els polítics i escollien la presó abans que les multes quan eren processades. A partir de 1906, la WSPU va començar a utilitzar el sobrenom de «suffragettes», que les diferenciava de les «sufragistes» constitucionalistes.

En el moment de la Marxa del Fang, abans que la campanya sufragista s'hagués convertit en danys materials, les relacions entre la WSPU i la NUWSS continuaven sent cordials. Quan onze «suffragettes» van ser empresonades l'octubre de 1906 després d'una protesta al vestíbul de la Cambra dels Comuns, Fawcett i la NUWSS els van donar suport. El 27 d'octubre de 1906, en una carta a The Times, Fawcet va escriure:La veritable responsabilitat d'aquests mètodes sensacionalistes recau en els polítics, mal anomenats estadistes, que no atendran una demanda de justícia fins que no vagi acompanyada d'alguna forma de violència. Tota mena d'insults i d'abusos són llançats contra les dones que han adoptat aquests mètodes, especialment per la premsa «rèptil». Però espero que les sufragistes més antigues els donin suport; i aprofito aquesta oportunitat per afirmar que, al meu entendre, lluny d'haver perjudicat el moviment, han fet més en els darrers dotze mesos per portar-lo al terreny de la política pràctica que nosaltres hàgim pogut fer en els darrers dotze anys.Les accions militants de la WSPU van augmentar el perfil de la campanya pel sufragi femení a la Gran Bretanya i la NUWSS volia demostrar que estaven tan compromeses amb la causa com les sufragistes. El gener de 1906, el Partit Liberal, liderat per Sir Henry Campbell-Bannerman, havia obtingut una victòria aclaparadora a les eleccions generals; tot i que abans de les eleccions molts diputats liberals havien promès que la nova administració presentaria un projecte de llei sobre el sufragi femení, un cop al poder, Campbell-Bannerman va considerar que «no era realista» introduir una nova legislació. Un mes després de les eleccions, la WSPU va celebrar una reeixida marxa a Londres a la qual van assistir entre 300 i 400 dones. Per demostrar que hi havia suport a un projecte de llei sobre el sufragi, la Societat Central per al Sufragi Femení va suggerir, el novembre de 1906, celebrar una processó massiva a Londres que coincidís amb l'obertura del Parlament al febrer. La NUWSS va demanar als seus membres que s'unís a la marxa.

La manifestació Organització alt=Strachey, looking at the camera|esquerra|miniatura|Pippa Strachey el 1921 La tasca d'organitzar l'esdeveniment, previst per al dissabte 9 de febrer de 1907, va ser delegada a Philippa –Pippa– Strachey, de la Societat Central per al Sufragi Femení. La seva mare, Lady [Jane] Strachey, amiga de Fawcett, era una sufragista de llarga trajectòria, però Pippa Strachey havia mostrat poc interès en el tema abans d'una reunió amb l'educadora i feminista Emily Davies, que la va convertir ràpidament a la causa. Va assumir l'organització de la marxa de Londres sense cap experiència similar prèvia, però va dur a terme la tasca amb tanta eficàcia que se li va encarregar la planificació de totes les futures grans manifestacions de la NUWSS. El 29 de gener, el comitè executiu de la Societat de Londres va determinar l'ordre de la marxa i va organitzar la publicació d'anuncis al Tribune i al The Morning Post.

Les societats regionals de sufragisme i altres organitzacions van ser convidades a portar delegacions a la marxa. La historiadora de l'art Lisa Tickner escriu que «calia apaivagar totes les sensibilitats i desacords polítics» per assegurar-se que els diversos grups hi participessin. El Gremi Cooperatiu de Dones només hi assistiria si es complien certes condicions, i la British Women's Temperance Association i la Women's Liberal Federation (WLF) no hi assistirien si la WSPU era convidada formalment. La WLF –una «palanca crucial sobre el govern liberal», segons Tickner– es va oposar a les crítiques de la WSPU al govern. En el moment de la marxa, deu de les vint dones que formaven part del comitè executiu de la NUWSS estaven relacionades amb el Partit Liberal. Strachey va organitzar que alguns dels homes del Bloomsbury Group ajudessin amb la marxa; uns quants hi van col·laborar, inclòs el seu germà –el psicoanalista James Strachey– i l'economista John Maynard Keynes.

La marxa estava programada per començar a Hyde Park Corner i continuar per Piccadilly fins a Exeter Hall, un gran lloc de reunions a The Strand. Una segona trobada a l'aire lliure estava programada a Trafalgar Square. Membres de la Lliga pel Sufragi dels Artistes van fer cartells i postals per a la marxa. En total, una quarantena d'organitzacions de tot el país van decidir participar-hi.

9 de febrer miniatura|338x338px|El peu de foto a The Illustrated London Newsː «Lady Frances Balfour a la marxa de les sufragistes des de Hyde Park fins a Exeter Hall el 9 de febrer» El matí del 9 de febrer un gran nombre de dones es van reunir al punt de partida de la marxa, l'estàtua d'Aquil·les prop de Hyde Park Corner. S'hi havien congregat entre tres mil i quatre mil dones, de totes les edats i estrats de la societat, amb un temps espantós i una pluja incessant; «fang, fang, fang» va ser l'element dominant del dia, va escriure Fawcett. Entre les manifestants hi havia Lady Frances Balfour, cunyada d'Arthur Balfour, l'ex primer ministre conservador; Rosalind Howard, la comtessa de Carlisle, de la Federació Liberal de Dones; la poeta i sindicalista Eva Gore-Booth; i Emily Davies. A més de la representació aristocràtica, entre els assistents hi havia un gran nombre de dones professionals –metgesses, mestres d'escola, artistes– i grans contingents de dones treballadores de ciutats del nord i d'altres províncies, que marxaven sota banderes que proclamaven els seus variats oficis: bobinadores, fabricants de cigars, de pipes d'argila, teixidores de telers mecànics i fabricants de camises.

Tot i que la WSPU no hi va estar representada oficialment, molts dels seus membres hi van assistir, com ara Christabel Pankhurst, Emmeline Pethick-Lawrence, Annie Kenney, Anne Cobden-Sanderson, Nellie Martel, Edith How-Martyn, Flora Drummond, Charlotte Despard i Gertrude Ansell. Era habitual que les dones fossin membres de totes dues organitzacions, que assistissin als esdeveniments de totes dues i portessin les dues insígnies. alt=A group of marchers stand waiting in the rain.|esquerra|miniatura|Al capdavant de la marxa (d'esquerra a dreta)ː Frances Balfour amb l'abric lleuger, Millicent Garrett Fawcett i Jane Strachey|317x317px Cap a les 2:30, sota una pluja torrencial, la marxa havia format una columna que s'estenia molt avall de Rotten Row. Estava encapçalada per Lady Frances Balfour, Millicent Fawcett i Lady Strachey, seguides immediatament per una banda de música. Els seguien carruatges i automòbils, molts dels quals portaven banderes amb les lletres «WS», banderes vermelles i blanques i rams de flors vermelles i blanques. L'empresa fabricant de Maud Arncliffe-Sennett, actriu i líder de la Societat de Londres pel Sufragi Femení i la Lliga Sufragista d'Actrius, havia proporcionat al voltant de 7.000 rosetes vermelles i blanques als manifestants. Malgrat el temps, milers de persones van omplir les voreres; segons l'historiador Harold Smith, hi eren per gaudir del nou espectacle de «dones respectables marxant pels carrers».

Els informes contemporanis difereixen en la seva descripció del comportament dels espectadors. El reporter de The Observer va registrar que «gairebé no hi havia cap de les rialles burletes que havien saludat les anteriors manifestacions femenines», tot i que The Morning Post va informar de «burles i crits d'homes amb dret a vot que s'havien col·locat al llarg de la ruta, i semblaven considerar l'ocasió adequada per a la exhibició de bromes grolleres i vulgars». Katharine Frye, que es va unir a la marxa a Piccadilly Circus, va registrar «no gaire broma a costa nostra i gens de brusquedat». El Daily Mail –que donava suport al sufragi femení– va publicar un relat d'un testimoni presencial, «How It Felt», de Constance Smedley, del Lyceum Club. Smedley va descriure una reacció dividida de la multitud «que compartia la classe més pobra d'homes, és a dir, un ressentiment amarg davant la possibilitat que les dones obtinguessin qualsevol privilegi cívic que no haguessin obtingut abans; l'altra, el divertiment pel fet que les dones volguessin alguna cosa seriosa... prou desesperadament com per afrontar la prova d'una manifestació pública».