Numancia és una tragèdia renaixentista escrita cap a 1585 per Miguel de Cervantes inspirada en la derrota de Numància a les mans del poder romà en el segle I aC en el context de les guerres celtiberes.
També dita La Numancia —i en els seus textos més antics Comedia del cerco de Numancia, La destruición de Numancia i Tragedia de Numancia i en edicions modernes El cerco de Numancia—, s'ha transmès a partir de dos textos manuscrits: el número 15 000 de la Biblioteca Nacional d'Espanya —una còpia de representants (per a ser emprada per una companyia teatral) del — i el còdex «Sancho Rayón», conservat a la Hispanic Society of America, transcrit per Antonio de Sancha el 1784 modernitzant l'ortografia, juntament amb el Viaje del Parnaso. Cap dels dos testimoniatges pot considerar-se pròxim a l'original cervantino, encara que els editors moderns prefereixen editar La Numancia a partir del manuscrit Sancho Rayón.
Argument Com a tota tragèdia, l'argument de La Numancia ha de ser revelat des del principi, i aquest és un factor fonamental en el gènere. La irremeiable fatalitat al fet que es veuen abocats els numantins des del començament és part consubstancial al manteniment de la tensió dramàtica en la tragèdia i a aconseguir una efectiva catarsi final.
Numància, una ciutat celtibèrica, resisteix des de fa anys a les tropes del general romà Escipió, les tropes del qual han relaxat els seus costums. El general arenga a les seves tropes i decideix que cavin un fossat per a prendre per inanició la plaça.
Dos ambaixadors numantins ofereixen signar una pau, però Escipió la rebutja: només queda vèncer o morir. Dues figures al·legòriques que representen a Espanya i al Duero profetitzen la caiguda de la ciutat, però també les glòries que obtindrà Espanya amb Felip II, és a dir, l'època contemporània a l'escriptura de l'obra.
A Numància, mentrestant, els àugurs, mitjançant sacrificis a Júpiter, i l'embruixador, que ressuscita a un cadàver, preveuen la destrucció de la ciutat. Tanmateix, i sense perdre mai l'esperança, els caps arévacs proposen un combat singular (un numantí contra un romà) per a decidir la sort de la guerra. Escipió, que confia a rendir la fortalesa per la fam, no accepta la proposta.
Extenuats ja els habitants de la ciutat, s'apresten a una sortida desesperada, però les dones, que temen quedar-se després de la probable derrota a la mercè dels romans, els demanen que destrueixin els béns materials de la ciutat, consumeixin la carn dels pocs presoners romans i els donin mort abans de sofrir la indignitat de ser ultratjades per l'exèrcit d'Escipió. Posteriorment, es donen mort els uns als altres. Els romans entren en una ciutat inerta quan veuen a l'últim dels habitants de Numància llançar-se al buit des d'una torre per a evitar que cap numantí hagi de passejar com a trofeu de guerra en la desfilada victoriosa de Roma.
Temes Aquesta obra pertany al gènere de la tragèdia però amb característiques que el separen de la Poètica aristotèlica. D'una banda, no sembla existir hibris (equivocació moral) que justifiqui que l'heroi (en aquest cas col·lectiu: el poble numantí, i d'extracció social humil) pugui passar d'aquesta a la desgràcia sense repugnància, com estipulava la preceptiva sobre la poesia dramàtica. L'única «culpa» pot ser el paganisme dels numantins, perquè els déus de l'obra (en aquest cas figures al·legòriques: Espanya i el Duero) profetitzen victòries espanyoles en el futur catòlic de Felip II, però aquest extrem no es fa explícit en l'obra.
Tema principal és l'esperança i, una vegada perduda en la victòria, dipositar-la en l'exercici de la llibertat de l'home fins i tot en les condicions més restrictives a aquesta llibertat. I això és possible quan l'home té voluntat, desig d'exercir-la i coneixement o saber que li permeti trobar el mode com executar aquesta llibertat. En el cas de La Numància l'acte prové, a més, de la veu del poble i de la dona que proposa el suïcidi col·lectiu que frustrarà l'honra de la victòria al romà Escipió. Amb això ni aconseguirà fer presoners que compleixin la funció d'exhibir un triomf a Roma, ni podrà dur a terme el seu pla de vèncer a l'enemic, ni a la ciutat, ja que no hi ha enemic que vèncer. La seva estratègia de rendir Numància sense vessar sang, és així, també, frustrada.
Fonts El lloc de Numància (conquistada finalment l'any 133 a. C) és narrat en l'obra Ab Urbe Condita de Titus Livi, en la Geografia d'Estrabó i en la Història de Roma d'Apià (mitjans del s. II) que al seu torn beu en Sal·lusti i Polibi, per narrar més detalls del fet, advertint que molts d'ells van preferir sacrificar-se davant la imminent victòria romana. Potser ja per a aquesta època començava a forjar-se una tradició llegendària, recollida per Florus en la seva Epítom d'història romana (llibre II), que relatava que no va quedar un sol supervivent a la ciutat soriana. La Estoria de España d'Alfons X recull en el segle XIII aquesta idea.
Però cap dels autors romans sembla haver estat font directa de Cervantes, que probablement es va basar en alguna de les cròniques impreses renaixentistes, com la Crónica general de España de 1553 de Florián de Ocampo, que va continuar Ambrosio de Morales, i al seu torn eren refoses de la historiografia cronística medieval d'origen alfonsí.
D'altra banda, la idea de l'escena del final de la tragèdia en la qual el jove Bariato es nega a lliurar les claus de la ciutat a Escipió per després suïcidar-se despenyant-se d'una torre apareixia el 1481 a la Crónica de España abreviada de Diego de Valera. Apareix així mateix en el romanç «Rosa gentil» de Joan de Timoneda el 1573. No obstant això, i en paraules de Schevill i Bonilla en la seva introducció a l'edició de 1922 de les Comedias y entremeses nuevos de Cervantes, diuen que aquest autor:Assenyalen a més els editors citats que l'elecció de Bariato per al nom de l'últim dels resistents numantins és un homenatge al conegut heroi ibèric Viriato, mort poc abans de la presa de Numància. Segons Aaron M. Kahn, l'ús del nom Bariato no serveix sols com un homenatge a Viriato sinó per criticar l'ascens al tron de Portugal de Felip II en 1580.Aaron M. Kahn, The Ambivalence of Imperial Discourse: Cervantes's Numancia within the 'Lost Generation' of Spanish Drama (1570-90), Oxford, Peter Lang, 2008. ISBN 978-30-3911-098-8.
Anàlisi Tradicionalment s'ha considerat La Numancia una de les millors tragèdies renaixentistes espanyoles. Però Cervantes conta que les obres teatrals de la seva primera època van ser portades a les taules i cap va ser injuriada. S'ha contat que va ser representada amb èxit durant el setge de Saragossa en 1808 i se sap que es va donar també a Madrid una Numancia cap a 1815 que va ser lloada pel públic, segons transmet Ramón Mesonero Romanos; però probablement es tracta de la neoclàssica Numancia destruida (1775) d'Ignacio López de Ayala o de la Numancia, tragedia española (1813) d'Antonio Sabiñón. L'èxit del tema venia d'antic, perquè ja Francisco de Rojas Zorrilla va compondre una Numancia destruida en el segle XVII. És possible que la Numància cervantina gaudís d'altres representacions en el Segle d'Or, perquè el manuscrit de principis de la dissetena centúria en què es conserva un dels testimoniatges textuals de l'obra, o bé va servir per a llibret d'una companyia de comèdies o, almenys, va interessar la seva còpia en l'àmbit dels professionals de les taules.
Destaca sobretot a La Numancia el desenvolupament del protagonista col·lectiu, l'habilitat amb què es modula la seva esperança, sempre contrariada pel destí, i la possibilitat humana d'actuar en llibertat, fins i tot quan sembla impossible. L'obra culmina amb la decisió numantina de no lliurar res ni a ningú a l'enemic suïcidant-se col·lectivament, la qual cosa els dignifica i honra sobre els romans, malgrat la mort i la derrota.
Quant als defectes, també s'ha reiterat la malaptesa de Cervantes en alguns versos, rimats amb la mateixa paraula, i empedrats de ripis. Tanmateix hi ha moments de poesia eficient i fins a elevada. L'autodeprecació que Cervantes va fer de les seves facultats per a la poesia («la gràcia que no va voler donar-me el cel») ha vingut repetint-se com un lloc comú, encara que a la fi del segle XX i principis del XXI, amb la commemoració del quart centenari de la primera edició del Quixot, ha tornat a valorar-se en la seva justa mesura la lírica cervantina, no tan mediocre com sempre s'ha dit. Ara bé, les mancances mètriques de La Numancia no es poden defugir, si bé tots els manuscrits en què s'ha transmès aquesta tragèdia són còpies bastant imperfectes del que hauria pogut ser la versió definitiva de l'autor.
Últims estudis de l'obra A principis de segle destaca l'anàlisi de Jordi Cortadella, http://cvc.cervantes.es/literatura/cervantistas/coloquios/cl_XI/cl_XI_52.pdf mentre que l'última edició publicada de l'obra va ser al setembre de 2014 amb anàlisi a càrrec de Gastón Gilabert. Avui dia la Tragèdia de Numància és considerada la millor tragèdia del Segle d'Or espanyol, però, amb el pas del temps aquesta peça va ser gradualment oblidada i relegada a un segon pla en favor dels seus entremesos i no va ser rescatada i reivindicada sinó amb l'arribada del romanticisme per literats i estudiosos alemanys com ara Schlegel, Goethe i Schopenhauer.
La tesi de Gilabert desbanca l'anàlisi en què la situava en un terreny d'exaltació nacional i rebat amb anàlisis històriques aquesta pàtina superficial per a aprofundir en un complex sistema de miralls en el qual Cervantes no busca un passat nacional gloriós, sinó reflectint l'actualitat del seu temps en ell, fer reflexionar sobre la maquinària d'un imperi que tritura llibertats: en efecte la descripció de Numància s'assembla més al setge d'Anvers, tancat i rendit pels terços espanyols en 1584-85 i no podia escapar a l'espectador avesat el fet de veure's reflectit en ambdós bàndols.
Manuscrits Manuscrit 15.000 de la Biblioteca Nacional de Madrid. Manuscrit «Sancho Rayón» de la Hispanic Society of America.
Edicions antigurs «La Numancia. Tragedia.», s Viage al Parnaso [...] Publicanse ahora de nuevo una tragedia y una comedia inéditas del mismo Cervantes: aquélla intitulada La Numancia: ésta El trato de Argel, Madrid, Antonio Sancha, 1784, págs. -273. Edició digital a partir del microfilm procedent de la Biblioteca Nacional, sig. 2/51987.
Edicions modernes Schevill, Rodolfo y Adolfo Bonilla, «Comedia del çerco de Numancia», s Obras completas de Miguel de Cervantes Saavedra. Comedias y entremeses : tomo V, Madrid, [s.n.], 1920 (Gráficas Reunidas), págs. 103-204. L'edició de Schevill i Bonilla segueix fonamentalment el text del ms. 15.000. Edició digital a partir de l'op. cit. a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, acompanyada de les correspondències amb el manuscrit 15.000 i amb variants de l'edició de Sancha. Robert Marrast, El cerco de Numancia, Mádrid, Cátedra, 1984 (Letras hispánicas, 195). Alfredo Hermenegildo, La destruición de Numancia, Madrid, Castalia, 1994 (Clásicos Castalia, 207). Alfredo Hermenegildo, La destrucción de Numancia (nova edició multimèdia per tablet), Trois-Rivières, Anejos de TeaPal, 2014. ISBN 978-2-9813983-1-4. Gaston Gilabert, "Tragedia de Numancia", Nürnberg, Clásicos Hispánicos, 2014.
Notes bibliogràfiques
Bibliografia MARRAST, Robert, «Introducción» a la ed. de El cerco de Numancia, Mádrid, Cátedra, 1999 (4ª ed.), págs. 11-36. ISBN 84-376-0446-X.
Enllaços externs Maestro, Jesús G., «La Numancia cervantina. Hacia una poética moderna de la experiencia trágica». A la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Rey Hazas, Antonio, (entrevista a), «El personaje colectivo: La Numancia» [Vídeo]. Vivar, Francisco, «El ideal pro patria mori en La Numancia de Cervantes». A la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
Categoria:Obres de teatre en castellà Categoria:Obres del segle XVI numancia