La Fronde (1897–1905) va ser un periòdic feminista francès fundat per l'actriu, periodista i activista Marguerite Durand, i publicat per primera vegada a París el 9 de desembre de 1897. Durand va utilitzar la seva imatge d'alt perfil per a atreure moltes parisenques de renom per tal que hi contribuïssin amb articles, convertint aquest mitjà en el primer periòdic de França dirigit i escrit enterament per dones. Va ser publicat com a diari fins al 1903, any en què va passar a ser publicat mensualment. Encyclopedia of Women Social Reformers: M-Z. Volume 2, pág. 208. ABC-CLIO, 2001. En Google Books. Consultado el 22 de febrero de 2016.
Origen El 1891 havia començat a treballar a Le Figaro, el diari de més tirada en aquell París de l'època. Quan, al 1896, l'enviaren a cobrir el Congrés Féminista International perquè escrivís un article per ridiculitzar la lluita feminista, s'adonà que el discurs d'aquestes dones l'havia marcat i Durand es va convertir en defensora de la igualtat de gènere.
Difusió miniatura|Marguerite Durand, fundadora de La Fronde La Fronde va ser un diari finançat inicialment pel banquer jueu Gustave de Rothschild, que hi va fer una donació de set milions de francs. El periòdic va començar a publicar-se immediatament després del cas Dreyfus, i va mantenir una línia editorial en defensa d'Alfred Dreyfus. Es va publicar com a diari fins a 1903, any en què va passar a ser publicat mensualment. Va tenir un èxit extraordinari i la seva difusió va assolir els 50.000 exemplars. Els problemes financers van fer que passés a publicar-se mensualment, com a suplement del diari L'Action des de l'octubre del 1903 fins al març del 1905, abans de deixar de publicar-se definitivament. Encyclopedia of Women Social Reformers: M-Z. Volume 2, pág. 208. ABC-CLIO, 2001. En Google Books. Consultado el 22 de febrero de 2016.Roberts, Mary Louise . «Durand, Marguerite», pág. 118. En Smith Bonnie G., The Oxford Encyclopedia of Women in World History. Oxford University Press, USA, 2008. En Google Books. Consultado el 22 de febrero de 2016.
Contingut El provocatiu títol de la publicació, que significa literalment tirador, fa referència a la rebel·lió de la Fronde de 1648-1653 contra la monarquia a França, i comporta, doncs, la idea de revolta. La tradició frondeur dins del periodisme deriva d'aquesta rebel·lió contra el Cardenal Mazarino, l'ex primer ministre de França i l'al·lusió del títol arrenglera el diari amb la noció d'avantguarda segons la qual els grups marginats tenen dret a entaular diàlegs sobre qüestions d'importància.
No pretenia ser un pamflet antimasculí; declarava la guerra contra els «abusos, prejudicis, codis antiquats, lleis arbitràries...», «exigeix igualtat de drets, el desenvolupament sense obstacles de les facultats de les dones, la responsabilitat conscient de les seves accions i un lloc com a éssers lliures a la societat», especifica el primer número amb data de 9 de desembre de 1897.
El diari donava una gran cobertura a una àmplia gamma de temes feministes. Defensava la igualtat i tractava assumptes com la demanda de Jeanne Chauvin perquè el govern francès li permetés exercir l'advocacia, o la lluita de Madeleine Pelletier pel seu dret a convertir-se en psiquiatra. Exigia el reconeixement dels drets de la dona casada, que el Codi Civil considerava inferior, i la lliure maternitat. També va promoure el dret a treballar, a rebre el mateix sou que els homes i, per a la dona casada, el dret a disposar del seu salari.
Per a enviar un missatge d'igualtat, el periòdic indicava la data del dia en diverses modalitats de calendari, com el republicà, el jueu i el gregorià. Va ser responsable d'involucrar les dones en qüestions no domèstiques de reforma social i activisme. El renaixement de la publicació va ser un intent de «galvanitzar» el patriotisme francès de la Primera Guerra Mundial. Immediatament abans de la clausura de la publicació, havia canviat el seu enfocament al sufragisme. Encyclopedia of Women Social Reformers: M-Z. Volume 2, pág. 208. ABC-CLIO, 2001. En Google Books. Consultado el 22 de febrero de 2016.
Redacció esquerra|miniatura|375x375px|Cartell La Fronde, de Clémentine Hélène Dufau, 1898 La Fronde va ser altament inusual en la seva subversió de les relacions i rols normatius de gènere. Per exemple, no sols les treballadores eren totes dones, sinó que també rebien el mateix salari que els homes. D'aquesta forma, tot el procés de creació i distribució del periòdic, la direcció, la composició tipogràfica, la impressió, la comptabilitat, passant per la publicitat, la distribució i la venda era realitzat per treballadores.Roberts, Mary Louise . «Durand, Marguerite», pág. 118. En Smith Bonnie G., The Oxford Encyclopedia of Women in World History. Oxford University Press, USA, 2008. En Google Books. Consultado el 22 de febrero de 2016.
A més, es va convertir en un fòrum per a temes com l'esport, l'educació, la política, etc., tots ells tradicionalment masculins. Les periodistes de La Fronde van haver de fer tot el possible per a garantir el seu accés a llocs que aleshores no estaven oberts a les dones, com el Parlament, per exemple. També usaven pseudònims, com Séverine, que era el pseudònim de la coneguda periodista anarquista Caroline Rémy de Guebhard. Van ser aquestes pràctiques les que van crear l'interès públic en el periòdic.Chapman, Jane. "France and Britain; Cultural Citizenship and the Rise of Consumer Society." Gender, Citizenship and Newspapers: Historical and Transnational Perspectives. Great Britain: Palgrave Macmillan, 2013.
Va ser àmpliament criticat com a mitjà feminista militant, i va ser acusat d'imitar els estils masculins d'escriptura, i confús, per la seva representació de perspectives conflictives. Però aquesta última crítica va ser probablement en l'actualitat una promulgació de l'estratègia popular del feminisme del per a desconstruir el republicanisme, assenyalant-ne contradiccions i inconsistències. Per exemple, la seva inclusió de les dones que eren únicament mares i les que treballaven posava en dubte la singularitat de l'anomenada destinació de les dones. La Fronde va promoure el concepte que les dones tenien coneixements i opinions sobre qüestions i esferes tradicionalment masculines, i va criticar activament les representacions extravagants de la dona en la literatura i els mitjans de comunicació.
Signatures Entre les dones que hi escrivien, destaquen:
Marie Bonnevial, que es va sumar a l'equip de Durand i va contribuir amb moltes columnes d'opinió sobre el treball de les dones.
Caroline Rémy, coneguda com a Séverine: igualtat de drets d'homes i dones, reconeixement del dret de les dones a escollir lliurement –fins i tot mitjançant l'avortament– sobre la seva maternitat, inclosa l'autorització de mètodes anticonceptius, suport a Zola en defensa de Dreyfus; Daniel Lesueur, nascuda Jeanne Loiseau, dona de lletres i filantropa: és l'única dona que intervé en les sessions plenàries del Congrés Internacional de Comerç i Indústria, durant l'Exposició Universal de París de 1900, presentant un informe sobre «l'evolució de la dona» i defensant les idees pràctiques presentades i àmpliament incloses en els desitjos adoptats a l'Assemblea General (juliol de 1900). Aquest informe va ser desenvolupat i publicat el 1905. Hélène Sée: primera periodista política; Clotilde Dissard: protecció del treball de les dones, eliminació del proxenetisme; Aimée Fabrègue: dona de lletres; Louise Debor: "[El feminisme] és el dret imprescriptible a viure i a pertànyer"; Jeanne Chauvin: que defensà el dret de les dones a exercir l'advocacia; Odette Laguerre: professora d'educació secundària per a nenes; Madeleine Pelletier: defensà el dret de les dones a exercir la professió de psiquiatra, neomalthusiana; Maria Pognon: igualtat de retribució entre homes i dones; Nelly Roussel: activista neomalthusiana anarquista que defensà la llibertat de les dones de disposar lliurement dels seus cossos; Clémence Royer: científica i filòsofa, traductora de L'origen de les espècies, de Darwin; Maria Vérone: lliurepensadora i feminista; Abril de la Santa Cruz, que signava com a Savioz: autora feminista; Gabrielle Petit: hi va fer els primers passos en el periodisme, abans de fundar La Femme libranchie; Jeanne Henri Caruchet (1872-1906): nascuda Nouguès, a Brussel·les, professora de lletres, filla d'un militant republicà, va escriure sobre l'avortament; Alexandra David-Néel: periodista, anarquista, exploradora; Renée de Vériane, escultora: crònica d'esdeveniments esportius femenins; Dorothea Klumpke: astrònoma; Marcelle Tinayre: dona de lletres; Pauline Kergomard: fundadora de guarderies; Lucie Delarue-Mardrus: poeta, novel·lista, periodista, historiadora, escultora i dibuixant; Paule Minck: dona de lletres, socialista, comunista i feminista; Aline Valette: professora socialista feminista.
Seu Les oficines del diari es trobaven al número 14 del carrer de Saint-Georges, al districte 9è de París. També hi havia una biblioteca que constituí la base del que va ser després la biblioteca Marguerite-Durand.
Bibliografia Las periodistas de La Fronde. Escrit per Elena Pintado Miranda i editat per Ana Muiña. Editorial la Linterna Sorda. Madrid, 2018. ISBN 978-84-948285-0-8.
Referències
Enllaços externs Versió digitalitzada i de lliure consulta de La Fronde
Categoria:Premsa en francès Categoria:Premsa feminista Categoria:Diaris de França en francès Categoria:Revistes de França en francès Categoria:Revistes desaparegudes Categoria:Revistes mensuals