El Sextet de corda en re major, op. 10, va ser compost per Erich Wolfgang Korngold entre 1914 i 1916, a Viena; dedicat al Dr. Carl Ritter von Wiener, funcionari del Ministeri d’Educació austríac que va donar suport decidit a la carrera de Korngold. Es va estrenar el 2 de maig de 1917 a Viena pel Quartet Rosé amb el violista Franz Jellinek i el violoncel·lista Franz Klein.
Origen i context El Sextet de corda va ocupar Korngold durant prop de dos anys i mig, però ja estava preparat per a la seva presentació pública poc abans que el compositor complís vint anys. L’estrena va anar a càrrec del prestigiós Quartet Rosé —ampliat per a l’ocasió—, liderat per Arnold Rosé, concertino de la Filharmònica de Viena. Tot això va tenir lloc en plena guerra, però la producció musical de Korngold gairebé no es va veure interrompuda, en part gràcies a la intervenció de Carl Ritter von Wiener, funcionari del Ministeri d’Educació austríac i dedicatari de l’obra, que va facilitar que el compositor pogués complir el servei militar sense allunyar-se de Viena.
Després d’aquesta etapa, Korngold va continuar evolucionant, i el 1934 una proposta de Max Reinhardt el va portar a Hollywood per treballar en l’adaptació cinematogràfica de A Midsummer Night's Dream. Aquella invitació marcaria un gir decisiu en la seva trajectòria. Una oportunitat gairebé providencial. Hollywood es va adaptar perfectament a Korngold. Tenint en compte la seva condició de jueu, és molt probable que l’Àustria dels anys següents no hagués estat un lloc on pogués continuar desenvolupant la seva carrera amb normalitat.
Durant dècades, aquesta música va quedar fora dels escenaris arran dels esdeveniments polítics del segle XX, que van afectar profundament molts compositors europeus. Les obres de Korngold van desaparèixer del repertori després de l’arribada al poder de Hitler. Korngold a ser perseguit per ser «no ari» i les seves obres van ser prohibides. No seria fins ben entrat el final del segle que l’obra va començar a recuperar el seu lloc. Avui es pot apreciar com una mostra excepcional del romanticisme tardà vienès en el seu moment final, just abans d’un canvi irreversible en el panorama musical europeu.
Anàlisi musical El sextet s’articula en quatre moviments i revela una ambició sorprenent. En conjunt, la peça destaca per la riquesa del treball temàtic, la cura en les veus internes i l’habilitat en l’escriptura per a cada instrument. Resulta especialment sorprenent si es té en compte la joventut de l’autor en el moment de compondre-la, fet que la situa al costat d’altres creacions precoces extraordinàries del repertori.
El primer s’obre amb una figura de tresets que actua com a nucli generador de tot el discurs: a partir d’aquest element es construeix una arquitectura molt treballada, rica en capes sonores. El tema principal, ampli i intensament expressiu, s’estén llargament abans de donar pas a una idea secundària més lírica. Tot i que la tonalitat està indicada, la seva estabilitat és relativa, i el discurs es mou amb gran llibertat fins a desembocar en una coda de caràcter meditatiu després d’un passatge imitatiu.
El moviment lent —en realitat el primer que va escriure el compositor— comença amb un gest vehement que marca immediatament el to emocional. El violoncel introdueix una melodia que es va expandint a través del conjunt, amb una escriptura densa i carregada de tensió. L’harmonia, de vegades amb superposicions poc habituals, crea una sensació d’intensitat gairebé febril. És una música d’una sensualitat molt marcada, que anticipa clarament l’univers expressiu de les seves grans obres escèniques posteriors.
El tercer moviment ofereix un contrast evident. Amb un aire lleuger i elegant, evoca l’ambient vienès amb una barreja de gràcia i nostàlgia. El tema principal, construït a partir d’un gest característic ascendent, es desenvolupa en episodis que alternen delicadesa i brillantor. També hi apareix una segona idea especialment emotiva, d’aquelles que semblen sospirar amb una melangia molt pròpia d’aquesta tradició. Cap al final, la música es dissol amb una delicadesa quasi onírica.
El moviment final recupera l’energia amb un impuls decidit. El discurs és viu, ple de vitalitat, i integra elements dels moviments anteriors, reforçant la coherència global de l’obra. Un dels temes, ferm i expansiu, sembla anticipar idees que el compositor desenvoluparia molt més tard. L’obra es tanca amb elegància, reprenent el material inicial abans d’una conclusió contundent.
Aquesta obra reflecteix amb gran intensitat l’estètica d’un moment històric que començava a desaparèixer. El seu univers sonor es pot relacionar amb l’esperit de la Secessió vienesa, paral·lel en música al llenguatge visual de figures com Gustav Klimt. La música hi apareix rica, sensual i refinada, amb una expressivitat molt lliure però sempre equilibrada. Malgrat la densitat de l’escriptura, Korngold evita qualsevol sensació de pesadesa. La seva tècnica, hereva d’una tradició que tenia Johannes Brahms com a referent, és sòlida i elaborada —i no és difícil imaginar que els sextets de Brahms formaven part del seu horitzó. El llenguatge es manté dins la tonalitat, encara que amb desviacions harmòniques que recorden les de Richard Strauss, en un context vienès on altres compositors ja exploraven camins més radicals.
Recepció El crític Josef Reitler va escriure a la Neue Freie Presse que la personalitat de Korngold era immediatament recognoscible des del primer compàs, i el situava entre les veus més destacades del moment, al costat de Strauss. Tot i que aquest entusiasme pot semblar parcial, reflecteix l’impacte real que la seva música produïa, encara que el panorama vienès incloïa també altres figures importants com Franz Schreker.
Referències
Categoria:Obres d'Erich Wolfgang Korngold Categoria:Composicions musicals del 1917 Categoria:Composicions per a sextets