El Portaavions francès Charles de Gaulle (R91) és el vaixell insígnia de la Marina Francesa. Comissionat el 2001, el vaixell és el desè portaavions francès, el primer vaixell de superfície francès amb propulsió nuclear i l'únic portaavions amb propulsió nuclear completat fora de la Marina dels Estats Units. Porta el nom del president francès i general Charles de Gaulle.
El vaixell porta un complement d'avions Dassault Rafale M i E-2C Hawkeye, helicòpters AS365F Dauphin Pedro, EC725 Caracal i AS532 Cougar per a la cerca i rescat en combat, així com electrònica moderna i míssils Aster. És un portaavions tipus CATOBAR que utilitza dues catapultes de vapor C13-3 de 75 m d'una versió més curta del sistema de catapulta instal·lat als portaavions nord-americans classe Nimitz, una a la proa i una a la cintura. A juliol de 2025, el Charles de Gaulle era l'únic vaixell portaavions no nord-americà que disposava d'un sistema de llançament de catapulta, cosa que ha permès l'operació dels F/A-18E/F Super Hornets i els C-2 Greyhound de la Marina dels Estats Units.
Desenvolupament Construcció El portaavions va substituir el , un portaavions de propulsió convencional el 2001. El i el Foch es van completar el 1961 i el 1963 respectivament; la necessitat d'un substitut es va identificar a mitjans dels anys setanta.
El buc es va col·locar l'abril de 1989 a la drassana naval DCN de Brest. El portaavions va ser botat el maig de 1994 i amb 42.000 tones (càrrega completa) va ser el vaixell de guerra més gran botat a Europa Occidental des del el 1950. El president francès de l'època, François Mitterrand, el va anomenar Richelieu el 1986, en honor al famós estadista francès, el cardenal Richelieu. El 18 de maig de 1987, el primer ministre gaullista Jacques Chirac va canviar el nom del vaixell a Charles de Gaulle.
La construcció es va endarrerir, ja que el projecte va quedar sense finançament, cosa que es va agreujar per la recessió econòmica de principis dels anys noranta. El cost total del vaixell superaria els 3 mil milions d'euros. Les obres del vaixell es van suspendre completament en quatre ocasions: 1990, 1991, 1993 i 1995. El vaixell va ser posat en servei el 18 de maig de 2001, cinc anys després del termini previst.
El 1993,The Guardian va al·legar que un grup d'enginyers que inspeccionaven el vaixell durant la seva construcció eren agents del Servei d'Intel·ligència Secreta britànic (MI6), que es creu que havien estat aprenent el mètode de blindatge dels reactors nuclears, entre altres detalls tècnics. El diari va publicar una negació tant del govern britànic com de la Direcció de Vigilància Territorial francesa que hi hagués hagut cap incident.
Assajos i problemes tècnics miniatura| (esquerra), el primer portaavions amb propulsió nuclear, i el Charles de Gaulle (dreta), en aquell moment el portaavions nuclear més nou, tots dos navegant pel mar Mediterrani el 16 de maig de 2001. El Charles de Gaulle va iniciar les proves al mar el 1999, que van identificar la necessitat d'ampliar la cabina de vol per operar amb seguretat l'E-2C Hawkeye. Aquesta operació va generar publicitat negativa, ja que les mateixes proves s'havien dut a terme amb el Foch i el Clemenceau quan es va introduir el caça F-8E (FN) Crusader. Els 5 milions de francs per a l'extensió representaven el 0,025% del pressupost total del projecte Charles de Gaulle.
El vaixell va sortir de Toulon per a la seva catorzena i última prova marítima el 24 d'octubre de 2000. Durant la nit del 9 al 10 de novembre, a l'Atlàntic occidental mentre es dirigia cap a Norfolk, Virgínia, l'hèlix de babord es va trencar i el vaixell va haver de tornar a Toulon per instal·lar-ne una de recanvi. Tot i que no es creia que el proveïdor, Atlantic Industrie, hagués estat intencionadament culpable, se'l va culpar de la mala qualitat de la construcció. Poc després que el ministre de Defensa francès ordenés una investigació sobre la gestió de la qualitat, un incendi va destruir els arxius del proveïdor. Com a solució temporal, es van utilitzar les hèlixs de recanvi menys avançades del Clemenceau, limitant la velocitat màxima a en lloc dels .
El 5 de març de 2001, el Charles de Gaulle va tornar al mar amb les hèlixs ex- Clemenceau i va assolir en les seves proves.
El 16 de setembre de 2001, la premsa francesa va informar d'uns nivells de radioactivitat lleugerament superiors als acceptables a bord del Charles de Gaulle, que es creu que eren causats per un element d'aïllament defectuós. Més tard es va descobrir que els nivells de radioactivitat coincidien amb el disseny, però que les regulacions relatives als nivells de radioactivitat acceptables havien canviat. Mentre els Estats Units preparaven la seva resposta als atacs de l'11 de setembre en forma de l'Operació Llibertat Duradora, els mitjans de comunicació francesos es van queixar de la manca de poder militar francès desplegable. Al mateix temps, la Comissió de Defensa va informar que el manteniment de la Flota era deficient. En aquest context, el Charles de Gaulle, que aleshores estava en reparacions, va tornar a ser objecte de crítiques, i l'expresident Valéry Giscard d'Estaing el va descriure com un "mig portaavions" i va sol·licitar la botadura del segon vaixell portaavions (anomenat PA2) per garantir una taxa de disponibilitat del 100%.
Manteniment i actualitzacions La primera revisió important del Charles de Gaulle va començar el setembre del 2007. El punt culminant d'aquesta remodelació de 15 mesos va ser el reabastiment de combustible i revisió de la central nuclear, un pas necessari després de sis anys de servei, durant els quals el Charles de Gaulle va navegar l'equivalent a 12 vegades la volta al món, va passar 900 dies al mar i va realitzar 19.000 llançaments de catapulta."Entretien et Modernisation du Charles de Gaulle" (PDF). També es van fer diverses millores, inclosa la instal·lació de noves hèlixs. Aquestes permeten al Charles de Gaulle assolir la seva velocitat de disseny de 27 nusos, substituint les hèlixs utilitzades des del 2001. El manteniment d'aeronaus i els magatzems d'armes també es van actualitzar per permetre l'operació de nous caces Rafale F3 armats amb míssils nuclears ASMP-A i míssils de creuer SCALP EG, i l'amplada de banda de les comunicacions per satèl·lit es va multiplicar per deu. Aquesta remodelació va augmentar el desplaçament a 42.500 tones i es va completar el desembre de 2008. Després de problemes tècnics al març de 2009, el portaavions va tornar a Toulon per a reparacions. Es va planificar un intens període de preparació perquè el Charles de Gaulle i el seu grup aeri tornessin a estar operatius.
El 14 d'octubre de 2010, un viatge de quatre mesos es va reduir a un sol dia quan el vaixell va patir una avaria elèctrica en el seu sistema de propulsió.French Carrier Heads Home a Day into Anti-Piracy, Afghan Mission Agence France-Presse, 14 October 2010
El portaavions va ser sotmès a una actualització i reinstal·lació de 18 mesos a mitja vida útil que va començar el febrer de 2017, i va tornar al servei el setembre de 2018. Es va reabastir el reactor nuclear, es va completar el manteniment estàndard i es va modernitzar el sistema de combat del vaixell per comunicar-se millor amb els aliats i donar suport als caces Rafale empleats pel portaavions. miniatura|Pont de comandament de Charles de Gaulle
Servei operatiu L'11 d'octubre de 2001, la fragata , quatre avions AWACS i el Charles de Gaulle van participar en una prova reeixida de la xarxa de dades segura d'ample de banda elevat Link 16. La xarxa permet la monitorització en temps real de l'espai aeri des del sud d'Anglaterra fins al mar Mediterrani. Les dades recollides també es van transmetre en temps real a la fragata a través del sistema MIL-STD-6011 més antic. miniatura|Una rara ocurrència d'una flota multinacional de 5 països de l'OTAN, els Països Baixos, França, els Estats Units, Itàlia i el Regne Unit, durant l'Operació Llibertat Duradora al mar d'Oman
Referències
Categoria:Portaavions Categoria:Vaixells militars de França