At-Tauba (, ) o El penediment és la novena sura de l'Alcorà, amb 129 aleies. És una de les darreres sures revelades a Medina. També es coneix com a Al-Baraa o La declaració (, ). El primer títol li ve del fet que s'hi tracta el penediment (tawba, en àrab) i es donen indicacions sobre com cal acceptar-lo (aleies , ). L'altre títol prové de la primera paraula de la sura: «Declaració de Déu, Al·là, i del Seu enviat».
Els musulmans creuen que va ser revelada a Medina durant l'expedició de Tabuk, l'any 9 de l'Hègira.
A més de la versió estàndard, se'n conserven unes quantes aleies en el manuscrit de Sanà, un palimpsest que conté una versió primerenca de l'Alcorà. Els pergamins del manuscrit s'han datat amb radiocarboni entre el 578 dC (44 abans de l'Hègira) i el 669 dC (49 dH).
Resum La sura tracta diversos temes que, seguint l'ordre de les aleies, es poden resumir: 1: Déu fa una declaració de dissociació dels politeistes. 2: Els politeistes poden viatjar lliurement durant 4 mesos 3: Seria millor que els politeistes es penedissin 4: Els politeistes que no han trencat cap tractat han de ser perdonats i tractats amb respecte fins que el temps del tractat acabi 5: Un cop passats els mesos sagrats, els politeistes han de ser assassinats, excepte si es penedeixen 6: Tot politeista que demani protecció la rebrà per tal que pugui escoltar les paraules de Déu 7: Els politeistes que han signat un tractat no seran perjudicats 8: Quan els politeistes aconsegueixen algun avantatge, menyspreen allò pactat 9: Els politeistes menyspreen els senyals de Déu 10: Els que hagin infringit els tractats són transgressors 11: Si els que han trencat els tractats es converteixen en musulmans, seran considerats germans dels creients 12: S'anima els musulmans a lluitar contra els líders de la incredulitat 13-16: S'exhorta els musulmans a lluitar contra els que trenquen les treves 17-18: Els que no són musulmans són exclosos de la cura dels temples sagrats. 19: Abbàs és reprès per la seva vanaglòria. 20-22: S'assigna als muhajirun el primer rang entre els musulmans i la seva recompensa. 23-24: Els veritables creients han de rebutjar l'amistat amb els parents més pròxims si són infidels 25-27: La victòria a la batalla de Hunayn es deu a l'ajuda de Déu 28: Els idòlatres són exclosos de la Kaba 29: Jueus i cristians seran atacats si es neguen a pagar la jizya 30: Jueus i cristians són criticats per aplicar l'epítet «fill de Déu» a Uzayr i a Jesús 31-32: Tenen sacerdots i monjos i prenen Jesús com a Senyor a part de Déu 33: L'islam és superior a totes les altres religions 34-35: Els musulmans gasius s'assemblaven als monjos cobejosos, i quin és el seu càstig 36: Els infidels poden ser atacats durant mesos sagrats 37: Els mesos sagrats queden fixats 38–41: Els musulmans són encoratjats a anar en expedició a Tabuk amb esment a l'ajuda de Déu a Mahoma i Abu-Bakr en la cova — Abu-Bakr hi és esmentat com thàniya al-ithnayn, ‘segon dels dos’ 42: Els musulmans tebis són represos per voler-se quedar a casa 43: Mahoma és reprès per haver permès a alguns excusar-se d'anar-hi 44-46: Disposició a lluitar per Muhammad, com una prova de fe 47-50: Els musulmans sediciosos són represos 51-52: Recompensa segura als fidels 53-55: Déu rebutja les ofrenes dels infidels i dels hipòcrites 55: La riquesa i la prosperitat dels infidels és senyal de la seva reprovació 56-57: Els musulmans desanimats són represos. 58-59: Els que havien difós notícies calumnioses sobre l'ús de l'almoina per part de Mahoma són represos 60: Com s'ha d'emprar l'almoina 61-69: Rondinaires i hipòcrites són amenaçats 70: I són advertits amb l'exemple dels malvats d'èpoques passades 71-72: Es descriuen les recompenses per als fidels 73-74: Els hipòcrites són denunciats i amenaçats 76-78: La prosperitat dels infidels és el preludi de la seva destrucció 79: Déu es burlarà dels burladors 80: Els difamadors dels fidels mai seran perdonats 81-83: Càstig per als que es queden a casa 84: Mahoma prohibeix pregar a les tombes dels incrèduls i dels hipòcrites 85-87: El Profeta no es pregunta per la prosperitat dels malvats 88-89: Recompensa dels que ajuden l'Apòstol en les seves guerres 90: Els àrabs hipòcrites del desert són represos 91-92: Qui pot romandre legalment a casa seva en temps de guerra 93-96: Altres hipòcrites són represos 97-98: El beduí, el pitjor dels hipòcrites 99: Alguns d'ells són veritables creients 100: Recompensa per als ansar i els muhajjirun 101: Els àrabs del desert i alguns dels habitants de Medina són represos 102-105: Els pastors penitents de Medina són perdonats 106: Altres esperen la decisió de Déu, si és el cas 107-110: Denúncia contra els que van construir una mesquita en oposició a Mahoma i els seus fidels 111-112: Els veritables creients es donen a Déu 113: Els musulmans no resen pels parents idòlatres 114: Per què Ibrahim (Abraham) va orar pels seus pares idòlatres? 115-117: Déu és misericordiós amb els fidels 118: Tres ansar endarrerits són perdonats 119-121: El poble de Medina és reprès pel desig de lleialtat a Mahoma 122: Alguns creients es van excusar d'anar a la guerra 123: Els veritables creients van a la guerra contra els veïns infidels i hipòcrites 124-127: Reprensió d'aquells que dubten de les revelacions de Déu a Mahoma 128-129: L'Apòstol confia en l'ajuda de Déu
Omissió de bàsmala De les 114 sures de l'Alcorà, aquesta és l'única que no va precedida per la bàsmala. S'han donat diverses explicacions a aquest fet, però la més acceptada, segons Ünal, és que, com que aquesta sura comença amb un ultimàtum a alguns politeistes d'Àrabia, no té sentit precedir aquesta declaració amb una fórmula com la bàsmala que és, de fet, una imprecació que dona seguretat i treva als qui la pronuncien. De fet, tota la sura tracta, en la seva major part, d'una reavaluació de les relacions amb els politeistes, que sovint trencaven els acords pactats amb els musulmans, a través de diversos episodis com la campanya a Tabuk o la revelació de les intrigues dels hipòcrites a Medina, a més de recalcar la importància del jihad en la causa de Déu i de fixar les relacions amb la Gent del Llibre.
Manuscrit de Sanà Les aleies 122-129 es conserven al foli 22 del manuscrit de Sanà. La seqüència de sures del manuscrit núm. 1 de Sanà no segueix l'ordre alcorànic estàndard i el foli 22 del manuscrit conté també part de la sura 19, Màriam. Experts saudites en història alcorànica emfatitzen que mentre Mahoma era viu, el text alcorànic no seguia la seqüència estàndard de sures actual.
Una altra singularitat del manuscrit de Sanà és que presenta diferències importants en el text alcorànic en relació amb la versió actualment considerada estàndard. En la següent taula es recull el text tal com apareix al manuscrit, sense signes diacrítics, com era habitual a l'època, i una proposta de reconstrucció del text (amb diacrítics), acompanyada del text tal com apareix a la versió estàndard de l'Alcorà, la qual cosa permet copsar les diferències entre els dos textos.
AleiaMs. Sanà 1, f. 22rRastres visiblesReconstruccióText estandardLínia 3ما [كـ]ﺎ ﮞمَا كَانَمَا كَانَLínia 4مں كل ا ﻣﻪمِن كُلِّ مِن كُلِّ Línia 9و ا د ا ا ٮر لٮوَإِذَا أُنزِلَتْوَإِذَا أُنزِلَتْLínia 12ڡی ٯلو ٮهم ر حسفِى قُلُوبِهِم فِى قُلُوبِهِم Línia 13ر حر ا ا لی ر ﺣﺴ[ﻬ]ـﻢ إِلَىٰ رِجْسِهِمْ إِلَىٰ رِجْسِهِمْLínia 13و ما ٮو ا و هم ڡـ(ـﺴٯـ)[ـﻮ] ﮞوَمَاتُوا۟ وَهُمْ وَمَاتُوا۟ وَهُمْ Línia 13ا [و] / / ٮر وأَوَلَا أَوَلَا Línia 15و لا ٮـ(ـٮـ)ـﺪ كر و ﮞوَلَا يَتَذَكَّرُونَوَلَا هُمْ يَذَّكَّرُونَLínia 15و ا د ا ا [ٮـ]ـﺮ (ﻟ)ـٮوَإِذَا أُنزِلَتْوَإِذَا أُنزِلَتْLínia 16هل ٮر ٮٮاهَلْ هَلْ Línia 17ڡا ٮـ[ـﺼ](ـﺮ) ڡـ(ـﻮ) اﭑنصَرَفُوا انصَرَفُواLínia 17ڡصر ڡ ا ﻟـﻠـﻪـصَرَفَ اللهُصَرَفَ ٱللَّـهُLínia 17د لک ٮـ(ﺎ ٮـ)//[ـﻢ] (ٯـ)ـﻮ م لا ٮڡٯهو ﮞ بِأَنَّهُمْ قَوْمٌ لَّا يَفْقَهُونَبِأَنَّهُمْ قَوْمٌ لَّا يَفْقَهُونَLínia 18و لٯد حا کملَقَدْ جَاءَكُمْلَقَدْ جَاءَكُمْLínia 18ر سو ل ﻣٮـ(ﮑ)ـﻢرَسولٌ رَسُولٌ Línia 19عر ٮر (ﻋ)ﻠ[ـٮـ](ﻪ) ما عٮٮکمعَزِيزٌ عَلَيْهِ مَا عَزِيزٌ عَلَيْهِ مَا Línia 20ڡا / / (ٮـ)ـﻮ لو ا [ﻋ](ـٮـ)ـﮏفَإن تَوَلَّوْا فَإن تَوَلَّوْاLínia 21ا لد ی لا ا ﻟ[ﻪ] ا لا ﻫﻮ لَا إِلَـٰهَ إِلَّا هُوَلَا إِلَـٰهَ إِلَّا هُوَ
Tres discursos Des de l'inici fins l'aleà 37, la xerrada inicial es va descobrir a Zil-Qa'adah AH 9. Com que la importància del tema de la xerrada requeria la seva afirmació sobre l'esdeveniment del Hajj, Muhammad va enviar Ali a seguir Abu Bakr, que acabava de marxar cap a la Meca per guiar els pelegrins a la Kaaba. Va entrenar Ali per transmetre la xerrada davant dels representants dels diversos clans d'Aràbia per tal d'assessorar-los sobre les noves directrius polítiques pertinents als musulmans.
Des de l'alea 38 fins a l'alea 72, la xerrada següent va ser revelada durant el Rajab 9 de l'any 19 de l'Èxit o una mica abans, quan Mahoma estava ocupat preparant-se per a la Campanya de Tabuk. Es va animar els creients a prendre part dinàmica en la Jihad, i es va retret seriosament als il·legals per mantenir les seves riqueses i per dubtar a perdre les seves vides en el camí d'Al·là a causa de la seva hipocresia, la seva fe impotent (iman) o la seva imprudència.
La secció final de l'alea 73, penúltima va ser descoberta al seu retorn de la Campanya de Tabuk. Hi ha algunes parts revelades en diferents esdeveniments durant el mateix període de temps i que van ser incorporades per Mahoma a la Sura segons les instruccions d'Al·là. Aquest discurs adverteix els hipòcrites de les seves accions malèvoles i censura els creients que s'havien quedat enrere a la Campanya de Tabuk. En aquest punt, després de renyar-los, Al·là exculpa els genuïns creients que no havien participat en la Jihad en el Camí d'Al·là per una explicació o una altra.
Enmig de l'ayat 97 En altres paraules, a part de la hipocresia, un dels seus defectes és que ni tan sols es van mantenir en contacte amb els musulmans de Medina a través dels quals haurien conegut les regles de la xaria.
És a dir, aquesta gent vol que els musulmans caiguin en un cicle de problemes tal que s'alliberin del tipus d'ordres que troben molt difícils de seguir. Especialment amb motiu de la batalla de Tabuk, aquesta gent tenia l'esperança que aquesta vegada els musulmans s'enfrontaven al gran poder de Roma, així que potser aquesta vegada perdrien tot el seu poder després de ser derrotats pels romans. A més, Allah Ta'ala va dir que, en realitat, aquesta gent està mentint en el cicle de l'autohipocresia, que els farà ser deshonrats tant en aquest món com en el més enllà.
Exegesi Batalla de Badr