Lontano és una obra per a gran orquestra composta per György Ligeti l'any 1967. L'obra, amb una durada aproximada d'11 minuts, s'ha convertit en una peça estàndard del repertori contemporani i és un dels exponents màxims de la tècnica de la micropolifonia. Va ser un encàrrec del festival Donaueschinger Musiktage, on es va estrenar el 22 d'octubre de 1967 a la Stadthalle de Donaueschingen (Alemanya), amb l'Orquestra Simfònica del Südwestfunk sota la direcció d'Ernest Bour.
Història El títol, que en italià significa "llunyà", fa referència a la recerca d'una sonoritat que sembla emergir d'una distància remota. Ligeti va descriure la tècnica de l'obra com una "cristal·lització harmònica" on les harmonies fictícies sorgeixen d'una textura vocal complexa; el que apareix a la partitura és polifonia, però el que realment s'escolta és harmonia.
Gràcies a la seva capacitat per generar una tensió gairebé insuportable, l'obra ha estat utilitzada en diverses produccions cinematogràfiques de Hollywood, destacant el seu ús per part de Stanley Kubrick a The Shining (1980) i per Martin Scorsese a Shutter Island (2010).
Anàlisi musical Lontano continua la línia d’Atmosphères, però amb una diferència essencial: es basa de manera constant en el cànon, mentre que a l’obra anterior aquest recurs era puntual. Ligeti combina la tradició (Ockeghem, Bach) amb influències de la música electrònica, creant una xarxa de línies melòdiques superposades que generen una massa sonora en transformació.
L’obra comença amb un uníson que es va difuminant a mesura que altres instruments entren amb la mateixa seqüència de notes desfasada en el temps. El cànon no és perceptible com a imitació clara, sinó que produeix una textura densa i fluida, comparable a una teranyina o una catifa en procés de teixit.
Un tret destacat és el reforç d’un mateix so en diferents registres, buscant una sonoritat propera a l’orgue i amb ressonàncies brucknerianes. La textura alterna moments de transparència amb altres d’opacitat, on els sons emergeixen com des de la llunyania, creant una forta il·lusió d’espai.
Tot i la seva modernitat, l’obra manté un vincle amb la tradició simfònica del segle XIX (Robert Schumann, Hector Berlioz, Anton Bruckner, Gustav Mahler, Richard Wagner). Ligeti subratlla que la percepció d’aquesta música depèn de la memòria cultural de l’oient.
A finals dels anys seixanta, el compositor va abandonar la micropolifonia en considerar-la esgotada, tot i que hi tornaria ocasionalment en obres posteriors com el Quartet de corda núm. 2.
Instrumentació La plantilla orquestral requerida és la següent: 4 flautes (la II i III doblen amb flautí, la IV dobla amb flauta alta), 4 oboès (el IV dobla amb corn anglès), 4 clarinets (un en la, tres en si bemoll; el II dobla amb clarinet baix i el III al clarinet contrabaix ad libitum), 3 fagots i contrafagot. 4 trompes, 3 trompetes en do (o en re ad libitum), 3 trombons (dos tenors i un tenor-baix) i 1 tuba. Secció de corda (mínim: 12 violins I, 10 violins II, 10 violes, 8 violoncels i 6 contrabaixos).
Referències
Categoria:Obres de György Ligeti Categoria:Composicions musicals del 1967