L'ocupació de l'Araucania, també coneguda —de manera eufemística— com a pacificació de l'Araucania, va ser el procés d'invasió militar, colonització i annexió que l'Estat xilè va dur a terme sobre els territoris del poble maputxe situats entre els rius Biobío, al nord, i Toltén, al sud. Aquesta campanya iniciada l'any 1861 durant la presidència de José Joaquín Pérez, va comportar també el desplaçament forçós de les comunitats maputxe cap a «reduccions». El procés es va prolongar fins al 1883 i es va consolidar sota el govern de Domingo Santa María.
Antecedents A les terres de l'Araucanía hi habitaven més de 100.000 indígenes dels pobles pehuentxe i maputxe. Aquest territori havia mantingut una autonomia de facto gràcies als parlaments maputxe establerts amb la Monarquia Hispànica durant la denominada Guerra d'Arauco.
Després de la independència de Xile, ja en el període republicà, es va convocar un parlament general amb els maputxe que vivien al sud del riu Biobío per acordar el marc jurídic que havia de regular les relacions entre la nova república i el poble maputxe. Així es va celebrar el Parlament de Tapihue al gener de 1825. Tanmateix, com que no va ser ratificat pel Congrés, tal com exigia la Constitució de 1823, no va adquirir mai validesa jurídica. Malgrat això, diversos esdeveniments posteriors van obligar l’Estat xilè a destinar recursos militars i polítics a la zona fronterera.
Durant la Revolució de 1851, el general José María de la Creu, cap del moviment insurreccional, va reclutar a diversos loncos maputxe i els seus clans per a alçar-se en armes contra el govern. Ho va aconseguir gràcies a les relacions personals que mantenia amb alguns cacics, entre els quals Maguin. Un cop la insurrecció fou sufocada pel general Manuel Bulnes, els cacics, en lloc de rendir-se juntament amb De la Cruz, es van replegar cap a la frontera amb membres dispersos de l’antic exèrcit. Durant els anys següents es van dedicar al pillatge i al robatori de bestiar, fet que va motivar el govern a mobilitzar el segon batalló del segon de línia fins al gener de 1856.
Posteriorment, diversos grups indígenes van donar suport als liberals rebels durant la Revolució de 1859, circumstància que va intensificar el ressentiment del govern central envers el territori i els seus habitants. miniatura|436x436px|Cornelio Saavedra Rodríguez. miniatura|300x300px|Pla antic de Negrete, elaborat pel major d'artilleria José Miguel Fáez i conservat a la mapoteca de l'Arxiu Nacional de Xile: es tracta del plànol base per a la reconstrucció de Negrete com a fortalesa xilena el desembre de 1861, en el marc del pla d’ocupació de l’Araucania impulsat per Cornelio Saavedra Rodríguez i executat per l’exèrcit xilè. A mitjan la posició de l'Estat xilè, envers els maputxe, que encara mantenien la seva independència, no era favorable. A la premsa de l’època s’hi expressaven opinions com la següent:No obstant això, també hi va haver veus que s’oposaren a l’ocupació i al sotmetiment dels indígenes, ja que consideraven bàrbara la idea de desposseir-los de les seves terres per la força.A inicis d'aquesta centúria, les principals agrupacions indígenes eren les següents:
Nagtxe o abajinos: ocupaven la Depressió intermèdia i estaven governats per Lorenzo Colipí, al nord (Purén, a Malleco), i per Venancio Coñoepán, al sud (Repocura, a Cholchol). Tots dos van combatre a favor dels patriotes durant la Guerra d'Independència de Xile i van donar suport a l'Estat xilè durant bona part del procés d'ocupació. Tanmateix, mantenien una forta rivalitat entre ells, motivada pel desig d’obtenir un tracte preferent amb les autoritats militars i d’exercir l’hegemonia sobre els nagtxe. Només quan l’exèrcit va reconèixer els Coñoepán com a principals aliats, els Colipí es van rebel·lar. Wentetxe o arribanos: habitaven les valls de la Precordillera i, a inicis de segle, eren dirigits pels cacics Francisco Marilúan i Juan Mangin Hueno. Durant la Guerra d’Independència van combatre al bàndol realista i eren rivals acarnissats dels abajinos, especialment dels Colipí i, en menor mesura, dels Coñoepán. Per frenar l’avanç de l’exèrcit xilè, es van aliar amb rebels federals i liberals, així com amb pehuentxe i pampes. Pehuentxe: eren grups nòmades araucanitzats al segle anterior que habitaven les faldilles de la serralada entre Chillán i Lonquimay. Van col·laborar amb els germans Pincheira durant la Guerra a Mort, però després de la seva derrota la seva participació en els conflictes va ser més secundària. Les tribus de la conca del llac Budi: la seva situació es va veure condicionada per la construcció del fort de Toltén, que va reforçar la presència militar xilena a la zona. Boroanos: aliats amb els grups de Cholchol i amb els abajinos, no van participar activament en les guerres contra l’exèrcit xilè fins a la gran rebel·lió de 1881. Grups de Huillío: situats a la vora del riu Toltén, mantenien vincles amb els anteriors, tot i que les relacions no sempre van ser pacífiques. Grups de Pitrufquén: dedicats principalment al comerç amb Valdivia, estaven relacionats amb els de Cholchol. Grups de Quepe: establerts entre el Toltén i Temuco, aliats amb Coñoepán, van participar en la rebel·lió de 1881. Grups del Llaima: ocupaven la comarca de Villarrica i es trobaven dividits en diversos cacicats independents, encara que vinculats culturalment i políticament amb els wentetxe.
A més, hi havia altres grups menors que es trobaven sota sobirania xilena des de la independència o des de pocs anys després: els lafkenche o costinos de la província d’Arauco; els huil·litxe de Valdivia, Llanquihue i San Juan de la Costa, prop d’Osorno; i els de l’Illa Gran de Chiloé. Els primers van participar en la Guerra a Mort i en la rebel·lió de 1881, tot i que de manera limitada.
En el cas dels huil·litxe continentals, la seva menor participació en els conflictes s’explica pel fet que una part significativa de les seves terres ancestrals havia estat adquirida durant el període colonial, abans de la independència de Xile. Aquest procés va estar vinculat a la consolidació de la propietat hacendal a la zona, que va marcar una trajectòria diferenciada en la història de la propietat al territori huil·litxe en comparació amb el que es produiria posteriorment a l’Araucania.
Amb l’establiment de la República de Xile, la colonització de Llanquihue i el creixement i expansió de ciutats i pobles sobre l’antic territori huil·litxe van configurar l’actual distribució de les seves comunitats. Aquest procés va comportar la progressiva reducció dels seus territoris i el desplaçament de la població cap a sectors més perifèrics, especialment la costa i la serralada.
Pel que fa al nombre d’habitants de la població indígena d’aquesta època en el territori que encara mantenia autonomia, les xifres consignades a l’informe publicat per l’Anuari Estadístic de Xile entre 1868 i 1869 indiquen el següent:Estanislao Severo Zeballos (1878). La conquista de quince mil leguas: estudio sobre la traslación de la frontera Sud de la república al Río Negro, dedicado á los jefes y oficiales del ejército expedicionario. Buenos Aires: Imprenta de P. E. Coni, p. 380-381. Véase Edición digital del 2000 (p. 413-414). ButalmapusGuerrers (xifra arrodonida)Habitants (xifra arrodonida)Arribanos o wentetxe2498(2500)9972(10 000)Abajinos o nagtxe3415(3500)13 660(14 000)Costinos o lafkentxe10004000Huillitxe del sud del Cautín8993(9000)35 972(36 000)Huillitxe del sud del Toltén1690(2000)6760(7000)Total17 596(18 000)70 364(71 000)
Ocupació El pla d'ocupació de Cornelio Saavedra miniatura|300x300px|Cornelio Saavedra Rodríguez negociant amb loncos maputxe en 1869, durant les primeres fases de l'Ocupació de l'Araucania. El govern de Xile va decidir ocupar definitivament l’Araucania després dels fets protagonitzats pel francès Orélie Antoine de Tounens, que el 1861 es va endinsar al territori i va proclamar el Regne de l’Araucania i la Patagònia. Tounens afirmava haver estat reconegut per diversos loncos de la zona i va adoptar el títol de rei amb el nom d’Orélie Antoine I. Davant aquesta iniciativa, percebuda com una amenaça a la sobirania nacional, el govern xilè va optar per impulsar la denominada «pacificació» dels territoris sota influència dels grups que li havien donat suport.
Per dur a terme aquesta política, les autoritats van adoptar el pla proposat pel general d’exèrcit Cornelio Saavedra Rodríguez. El projecte no es limitava a l’acció militar, sinó que preveia una penetració progressiva del territori mitjançant la consolidació institucional i cultural a l’altra banda de la frontera. Es plantejava la fundació de ciutats, la construcció d’infraestructures com camins i línies telegràfiques, així com la creació d’escoles i hospitals.
Les terres ocupades serien adjudicades a colons xilens i europeus, sovint sense cost, amb l’objectiu de transformar la composició demogràfica de la regió i estimular-ne el desenvolupament agrícola, especialment la producció de blat.
Primeres conquestes i resistència maputxe En poc temps, Cornelio Saavedra Rodríguez va aconseguir avançar fins al riu Malleco. En aquest context es va refundar la ciutat d’Angol i es va reconstruir el fort de Negrete, així com es van ocupar Mulchén i Lebu l’any 1862. Pel litoral, l’exèrcit xilè va progressar fins al riu Toltén.
Aquesta primera fase de l’ocupació es va desenvolupar amb una resistència relativament limitada. Tanmateix, poc després es va produir una revolta dels maputxe establerts a la rodalia del riu Malleco, sota el comandament del lonco Quilapán.
L’any següent, més de 1.500 soldats es trobaven concentrats a Angol amb l’objectiu de dur a terme operacions militars a l’interior del territori araucà. esquerra|miniatura|250x250px|Lonco Quilapán, circa 1870. El desembre de 1867 s’haurien concentrat entre 4.000 i 5.000 guerrers maputxe a la zona muntanyenca de Chihuaihue, procedents de Moquehua, Boroa i La Imperial. Els arribanos dirigits per Quilapán van aconseguir coordinar una rebel·lió amb els abajinos costaners sota el comandament de Catrileo, Coñoepán, Marileo i Painemal.
Amb prop de 3.000 llances, van travessar la serralada de Nahuelbuta a l’oest d’Angol i es van dirigir cap al nord del riu Malleco, on van unificar les seves forces. En aquesta fase inicial van obtenir victòries a Traiguén, Curaco i Perasco, gràcies a la combinació d’atacs ràpids de malón amb tàctiques de guerrilla adaptades al terreny.
Tanmateix, altres fonts contemporànies, com el mateix Cornelio Saavedra Rodríguez, sostenien que el conjunt de les forces abajines i arribanes, fins i tot amb reforços procedents de les pampes, no superava les 4.000 llances.
A finals d’aquell any, el govern espanyol, assabentat del conflicte, hauria enviat des de Filipines un vaixell mercant carregat de provisions i armes de foc amb destinació a territori maputxe, amb la finalitat de prestar suport en el marc de la confrontació.
Nous aixecaments i consolidació del control xilè El gener de 1869, uns 1.500 maputxe van ser derrotats a Chihuaihue pel general José Manuel Pinto. Després de la derrota, les forces araucanes es van reorganitzar i van atacar Angol. Davant aquesta situació, el ministre de Guerra, Francisco Echaurren, es va desplaçar a la zona del Cautín amb reforços. Paral·lelament, a la costa, el coronel Cornelio Saavedra Rodríguez va ocupar Cañete i Tucapel i va sufocar una rebel·lió d’uns 1.500 guerrers a Purén.
El 25 de setembre, maputxe i forces estatals van arribar a un acord a Angol. Tanmateix, la treva va ser breu. Quilapán es va tornar a alçar en armes amb prop de 3.000 llances, però el 25 de gener de 1871 va ser derrotat a Collipulli per un contingent d’uns 2.500 soldats.