L'Scherzo en mi bemoll major, op. 7, és una obra per a orquestra composta per Dmitri Xostakóvitx entre el juliol i el 15 d'octubre de 1924, escrita entre Leningrad i Gaspra. L'obra té una durada aproximada de 4 minuts i està dedicada a Piotr Riazànov.
Història D’acord amb el comentari crític de l’edició completa, l’Scherzo op. 7 deriva del material musical del segon moviment d’un quintet amb piano inacabat que el compositor havia començat el 1923.
Abans de la versió simfònica, el mateix Xostakóvitx ja n’havia tocat una reducció per a piano durant la primera quinzena d’agost de 1924 al sanatori «Gaspra» de Koreiz (Crimea), en una sessió dedicada a la seva música i a la d'Anatoli Aleksàndrov. La primera audició pública de la versió orquestral no arribaria fins molt més tard: l’11 de febrer de 1981 a Leningrad, dirigida per Guennadi Rojdéstvenski amb l’Orquestra Filharmònica de Leningrad.
Anys més tard, el compositor va reutilitzar diversos fragments d'aquesta obra per a la banda sonora de la pel·lícula Novi Vavilon, op. 18.
Estructura L'obra presenta les següents indicacions de tempo:
Allegro Più mosso Tempo I Presto
Instrumentació L'orquestra requerida inclou: 2 flautes, 1 flautí, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots. 4 trompes, 2 trompetes, 3 trombons, 1 tuba. Timbales, percussió (tambor militar i plats). Piano i secció de corda.
Anàlisi musical La primera obra orquestral del jove compositor que ja deixa sentir amb claredat la veu inconfusible de Dmitri Xostakóvitx. Com a petita miniatura plena d’enginy i picardia, resulta perfecta com a peça de bis, amb una part solista de piano brillant i virtuosa on s’hi endevina la seva experiència com a pianista en el cinema mut.
Referències
Categoria:Obres de Dmitri Xostakóvitx Categoria:Composicions musicals del 1924