The Doors és una pel·lícula musical biogràfica estatunidenca de 1991 dirigida per Oliver Stone, qui també va coescriure'n el guió amb J. Randall Jahnson. La pel·lícula està basada en la història del grup de rock The Doors i la seva influència en la música i la contracultura. La pel·lícula és protagonitzada per Val Kilmer en el paper del cantant Jim Morrison, Meg Ryan com a Pamela Courson, la xicota de Morrison, Kyle MacLachlan com el teclista Ray Manzarek, Frank Whaley com el guitarrista Robby Krieger, Kevin Dillon com el bateria John Densmore, Billy Idol com a Cat i Kathleen Quinlan com la periodista Patricia Kennealy .
La pel·lícula retrata Morrison com la icona més significativa del rock and roll i la contracultura de la dècada del 1960, incloent-hi representacions del consum de drogues recreatives, l'amor lliure, l'estil de vida hippie, l'alcoholisme, l'experimentació amb al·lucinògens com a enteògens i la seva creixent fascinació per la mort.
La pel·lícula va rebre crítiques diverses: mentre que l'actuació de Kilmer, el repartiment secundari, la cinematografia, el disseny de producció i la direcció de Stone van ser elogiats, les crítiques desfavorables es van centrar en la seva inexactitud històrica i la representació de Morrison.
Argument El 1949, el jove Jim Morrison i la seva família viatgen per una carretera desèrtica de Nou Mèxic, on es troben amb un accident de cotxe i veuen un ancià amerindi moribund al voral de la carretera. El 1965, Jim arriba a Califòrnia i s'integra a l'escena de Venice. Durant la seua època d'estudis a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles, coneix Pamela Courson i s'enamoren, convertint-se en parella. També coneix Ray Manzarek, Robby Krieger i John Densmore, que formen The Doors amb Morrison.
Producció Desenvolupament miniatura|Després de nombroses temptatives amb d'altres directors, Oliver Stone va acceptar de dirigir la pel·lícula. Diversos directors de cinema, com ara Quentin Tarantino, Francis Ford Coppola, Aaron Russo, Jerry Weintraub, Brian De Palma, Jonathan Taplin, Irving Azoff, Martin Scorsese i William Friedkin havien barallat la possibilitat de fer una pel·lícula sobre The Doors al llarg dels anys. El 1985, Columbia Pictures va adquirir els drets de The Doors i dels hereus de Morrison per a fer una pel·lícula. El productor Sasha Harari volia que el cineasta Oliver Stone escrivís el guió, però mai no va rebre cap resposta del seu representant. Després que es produïssin dos guions insatisfactoris, Imagine Films va substituir Columbia. Harari va contactar de nou amb Stone i el director es va reunir amb els membres supervivents de The Doors.
El 1989, Mario Kassar i Andrew Vajna, propietaris de Carolco Pictures, havien adquirit els drets del projecte i volien que Stone el dirigís. The Doors havien vist la pel·lícula de Stone, Platoon (1986) i van quedar impressionats amb el resultat, i Stone va acceptar fer la pel·lícula després del seu següent projecte, Evita. Després de passar anys treballant a Evita i temptejant tant a Madonna com a Meryl Streep per a interpretar-ne el paper protagonista, la pel·lícula es va interrompre a causa de les negociacions salarials amb Streep, i llavors Stone va dedicar-se a la preproducció de The Doors. Finalment, es va anunciar que Stone dirigiria la pel·lícula el gener de 1990.
El guitarrista Robby Krieger sempre s'havia oposat a una pel·lícula biogràfica sobre el grup fins que Stone va signar per a dirigir-la. Per contra, el teclista Ray Manzarek havia estat històricament el major defensor d'immortalitzar la banda en una pel·lícula, però es va oposar a la participació de Stone. Segons Krieger, «quan The Doors es va dissoldre, Ray tenia la seva idea de com s'havia de retratar la banda i John i jo teníem la nostra». Manzarek va explicar que volia que la pel·lícula tractés sobre els quatre membres de la banda per igual, en lloc que l'acció es centrés en Morrison. Krieger va afirmar al seu llibre Set the Night on Fire que Manzarek també estava gelós de Stone perquè volia dirigir la pel·lícula ell mateix.
Guió Stone va escoltar per primera vegada The Doors el 1967, quan era un soldat de 21 anys a la Guerra del Vietnam. Abans de començar el rodatge, Stone i els seus productors van haver de negociar amb els tres membres supervivents de la banda i el seu segell discogràfic, Elektra Records, així com amb els pares de Morrison i els de la seva xicota, Pamela Courson. Els pares de Morrison només van permetre de ser representats en una seqüència de salt enrere onírica al principi de la pel·lícula. Els Courson volien que no hi hagués cap suggeriment que Pamela hagués causat la mort de Morrison. Stone va trobar els Courson més difícils de tractar perquè volien que Pamela fos retratada com «un àngel». Mentre investigava per a la pel·lícula, Stone va llegir més de 100 transcripcions d'entrevistes The Economist i finalment va escriure el guió de la pel·lícula l'estiu de 1989, Més endavant va afirmar que «el guió de The Doors sempre va ser problemàtic, fins i tot durant el rodatge, però la música va ajudar a fusionar-ho tot». Stone primer va triar les cançons que volia utilitzar i després va escriure «cada part de la pel·lícula com un ambient que encaixés amb aquella cançó». Als Courson no els va agradar el guió de Stone i van intentar endarrerir la producció negant-se a permetre que s'utilitzés a la pel·lícula cap de les poesies pòstumes de Morrison atès que, quan Morrison va morir, Pamela Courson va adquirir els drets de la poesia de Morrison, i quan ella va morir, els seus pares van obtenir-ne els drets.
Càsting Durant gairebé 10 anys abans de la producció, el projecte va passar per un infern de producció després de ser pensat per molts estudis i directors. Diversos actors, com ara Tom Cruise, Johnny Depp, Timothy Hutton, Steven Bauer, Gregory Harrison, Christopher Lambert, Michael Ontkean, Jason Patric, John Travolta i Richard Gere, van ser considerats al llarg dels anys per al paper de Morrison quan el projecte encara estava en desenvolupament. The Courier-Mail Tot i que Bono d'U2 i Michael Hutchence d'INXS també havien expressat interès en el paper, Stone inicialment va oferir-lo a Ian Astbury de The Cult, que va rebutjar-lo perquè no estava d'acord amb la manera com Morrison seria representat a la pel·lícula.
Tanmateix, quan Stone va començar a implicar-se amb el projecte el 1988, tenia en ment a Val Kilmer per a interpretar Morrison, després de veure'l a la pel·lícula fantàstica Willow de Ron Howard. USA Today Kilmer tenia el mateix tipus de veu que Morrison i, per a convèncer Stone que era l'actor adequat per al paper, va fer el seu propi vídeo d'audició de vuit minuts, cantant i imitant Morrison en diverses etapes de la seva vida. Per a preparar-se per al paper, Kilmer va perdre pes i va passar sis mesos assajant cançons de The Doors cada dia. L'actor va aprendre's 50 cançons, quinze de les quals realment s'interpreten a la pel·lícula. Kilmer també es va reunir amb Krieger i Densmore, però Manzarek es va negar a parlar amb ell. Washington Post Finalment, quan The Doors van sentir a Kilmer cantar no van saber distingir si la veu era la de Kilmer o la de Morrison.
Stone va fer audicions a unes 60 actrius per al paper de Pamela Courson. El paper requeria nuesa i el guió incloïa escenes de sexe, cosa que va generar força controvèrsia. La directora de càsting Risa Bramon va considerar que Patricia Arquette havia fet una audició molt bona i que hauria d'haver aconseguit el paper. Jennifer Tilly va fer una audició per al paper que va recordar en una publicació a Twitter del 2025 en homenatge a Kilmer: «Fa molt de temps, estava fent una audició per a la pel·lícula The Doors. De sobte, un descapotable dels anys 1960 va aparèixer grinyolant amb música de The Doors a tot volum. I un jove va saltar i va entrar: tenia els cabells embullats i anava descalç, sense camisa i no portava res més que uns pantalons de cuir ajustats. Tots ens vam mirar preguntant-nos "qui és aquest noi?". Ens va sorprendre una mica l'audàcia de la seva entrada. Bé, estava clar, era Val Kilmer i, a partir d'aquell moment, ningú no va tenir cap altra oportunitat». Tilly va acabar interpretant una groupie anomenada «Okie girl», però les seves escenes van ser eliminades del muntatge final.
Meg Ryan va ser escollida per a interpretar Courson. Per a preparar-se per al paper, va parlar amb els Courson i amb gent que coneixia a Pamela. Abans de fer la pel·lícula, no coneixia Morrison i «li agradaven algunes cançons», i va afegir: «Vaig haver de reexaminar totes les meves creences [sobre la dècada del 1960] per a poder fer aquesta pel·lícula». Mentre investigava, també es va trobar amb diverses opinions contradictòries sobre Pamela.
Krieger va actuar com a assessor tècnic a la pel·lícula, principalment per a ensenyar al seu alter ego cinematogràfic, Frank Whaley, on posar els dits al diapasó de la guitarra durant les seqüències musicals. De la mateixa manera, Densmore també va actuar com a consultor a la pel·lícula, fent de tutor a Kevin Dillon.
Rodatge Amb un pressupost de 32 milions de dòlars, The Doors es va filmar durant 13 setmanes, principalment a Los Angeles, París, Nova York i el desert de Mojave. Stone va contractar a Paula Abdul per a coreografiar les escenes del concert de la pel·lícula tot i que va abandonar el projecte perquè no entenia els moviments de Morrison a l'escenari i no estava familiaritzada amb l'època. Abdul va recomanar Bill i Jacqui Landrum, que van veure hores de metratge de concerts abans de treballar amb Kilmer i li van fer fer exercicis de dansa per a relaxar la part superior del cos i rutines de salts per a desenvolupar la seva resistència. USA Today
Durant les escenes dels concerts, Kilmer cantava ell mateix, actuant sobre els masters de The Doors sense la veu principal de Morrison. Kilmer va compartir la seva cinta d'audició, la seva preparació i algunes imatges del rodatge de la pel·lícula al documental del 2021 Val. La resistència de Kilmer es va posar a prova durant les seqüències del concert, que van trigar diversos dies a filmar-se, i Stone va afirmar: «La seva veu començava a deteriorar-se després de dues o tres preses i ho havíem de tenir en compte». Una seqüència, filmada dins del Whisky a Go Go, va resultar ser més difícil que d'altres a causa de tot el fum i la suor, resultat de la calor corporal i les intenses llums de la càmera. La seqüència de «The End» va trigar cinc dies a rodar-se, després dels quals Kilmer estava completament esgotat. Kilmer i Ryan s'estaven traient vidres dels genolls entre preses mentre filmaven una de les escenes de lluita dels seus personatges, segons Kilmer: «Ho vam gestionar amb molt d'humor i sensibilitat. Érem molt dependents l'un de l'altre en aquell estat sensible en què has de viure quan ets dins de la vida d'una altra persona».
Kilmer va descriure la pel·lícula així: «En definitiva, la pel·lícula no tracta sobre els anys 1960, no tracta sobre The Doors, ni tan sols tracta sobre Jim Morrison. Tracta sobre la fama. Aquesta és la línia a la qual Oliver va triar aferrar-se». Kilmer estava tan immers en el paper de Jim Morrison que va haver d'anar a teràpia després d'acabar el rodatge per a recuperar-se correctament.
La pel·lícula conté més de dues dotzenes de cançons de The Doors, tot i que només la meitat apareixen al disc de la banda sonora. A la pel·lícula, les gravacions originals del grup es combinen amb actuacions vocals del mateix Kilmer, tot i que cap de les interpretacions de Kilmer apareix a l'àlbum de la banda sonora. A més, dues cançons de The Velvet Underground («Heroin» i «Venus in Furs») s'escolten al llarg de la pel·lícula, i la primera apareix a la banda sonora.
Inexactituds històriques