Robert Dean Stockwell (5 de març de 1936 - 7 de novembre de 2021) va ser un actor estatunidenc, la carrera del qual en cinema i televisió va abastar set dècades. Com a actor infantil sota contracte amb la Metro-Goldwyn-Mayer, va aparèixer a Lleveu àncores! (1945), Song of the Thin Man (1947), The Green Years (1946), Gentleman's Agreement (1947), El noi dels cabells verds (1948), The Secret Garden (1949) i Kim (1950). De jove, va interpretar un paper principal a l'obra de teatre de Broadway de 1957 Compulsion i la seva versió cinematogràfica de 1959; i el 1962 va interpretar Edmund Tyrone a la versió cinematogràfica de Long Day's Journey into Night, per la qual va guanyar dos premis al millor actor del Festival de Cinema de Cannes. Va ser nominat a un Globus d'Or al millor actor dramàtic pel seu paper protagonista a la versió cinematogràfica de 1960 de D. H. Lawrence Fills i amants.
Va tenir papers principals a les pel·lícules L'horror de Dunwich (1970) i The Werewolf of Washington (1973). Va aparèixer en papers secundaris en pel·lícules com Dune (1984); París, Texas (1984); Viure i morir a Los Angeles (1985); Vellut blau (1986); Superdetectiu a Hollywood 2 (1987); i Tucker: l'home i el seu somni (1988). Va rebre més elogis de la crítica per la seva actuació a Casada amb tots (1988), per la qual va ser nominat a l'Oscar al millor actor secundari. Posteriorment va tenir papers a El joc de Hollywood (1992), Air Force One (1997), The Rainmaker (1997), Batman Beyond: Return of the Joker (2000) and The Manchurian Candidate (2004).
Els seus papers televisius inclouen contraalmirall Albert "Al" Calavicci a El salt (Quantum Leap) (1989–1993), el secretari de la Marina Edward Sheffield a JAG (2002–2004), i Germà Cavil a Battlestar Galactica (2004–2009). Després dels seus papers a Quantum Leap i Battlestar Galactica, va aparèixer en nombroses convencions de ciència-ficció. Es va retirar de l'actuació el 2015 a causa de problemes de salut i es va centrar en l'escultura i altres arts visuals.
Biografia 1936–1950: Primers anys de vida i inicis de la seva carrera Stockwell va néixer en una família d'artistes a la secció de North Hollywood de Los Angeles, i va créixer entre allà i la ciutat de Nova York. Era el fill petit d'Elizabeth "Betty" (Veronica) Stockwell, una actriu de vodevil, i Harry Stockwell, actor i cantant de baríton líric. El seu pare va aparèixer en produccions novaiorqueses de Carousel i Oklahoma!, i va ser la veu del Príncep a la pel·lícula d'animació de Disney de 1937 La Blancaneu i els set nans. El seu germà gran va ser l'actor de televisió i cinema Guy Stockwell. La seva madrastra, Nina Olivette, va ser actriu, còmica, cantant i ballarina de puntes de burlesque i teatre a Nova York i a tot Amèrica del Nord. La família de la seva mare era italiana.
El pare de Stockwell estava actuant a Broadway a Oklahoma! quan va sentir a parlar d'una obra de teatre, Innocent Voyage de Paul Osborne, que buscava actors infantils. La mare de Stockwell va portar els seus dos fills a una audició, i tots dos van tenir èxit. El paper de Stockwell va ser petit i l'obra només va tenir una curta durada, però va conduir a un contracte amb MGM.
L'estudi el va contractar per a un petit paper a The Valley of Decision (1945), un melodrama popular. El productor Joe Pasternak li va donar un paper més important a Lleveu àncores! (1945) amb Frank Sinatra i Gene Kelly, on va interpretar el nebot de Kathryn Grayson.Dorothy McGuire Set for 'White Collar Girl': Dorothy Stone, Member of Theatrical Family, Cast in 'With All My-Heart' Schallert, Edwin. Los Angeles Times May 3, 1944: A10.
La pel·lícula va ser popular i la MGM li va donar un paper clau a The Green Years (1946) com a Robert Shannon, un orfe catòlic irlandès que va créixer en una llar presbiteriana escocesa. També va fer una breu aparició a l'aula de l'MGM durant la seqüència de persecució de Abbott and Costello in Hollywood (1945).
20th Century Fox el va agafar prestat per a Home Sweet Homicide (1946) amb Peggy Ann Garner on va quedar en quart lloc. Va coprotagonitzar amb Wallace Beery The Mighty McGurk (1947) a la MGM, un remake de El campió (1931) que Beery havia fet anteriorment amb Jackie Cooper. També va protagonitzar el curtmetratge A Really Important Person (1947).
Va tenir papers secundaris a The Arnelo Affair (1947), The Romance of Rosy Ridge (1947) (com a germà de Janet Leigh) i Song of the Thin Man (1947), presentat en quart lloc com a fill dels personatges de William Powell i Myrna Loy. Més tard va dir: "Tinc sentiments molt positius sobre tots dos, eren persones molt dolces, especialment Myrna Loy. I aquella gosseta tan maca, Asta. M'agradava aquella gosseta".
No obstant això, a Stockwell li va resultar difícil ser un actor infantil, manifestant "No m'agradava gaire actuar quan era jove. Pensava que era molta feina. Hi havia algunes pel·lícules que m'agradaven, eren comèdies, no eren pel·lícules importants, no tenien gaire èxit, així que sempre em van conèixer com un noi seriós. Vaig aconseguir aquest tipus de papers i no m'agradaven gaire". Va descobrir que aquesta feina significava que no tenia cap amic excepte el seu germà, i que treballava constantment, amb només unes vacances en nou anys. Va dir que era "una manera miserable de criar un fill, tot i que ni els meus pares ni jo ho vam reconèixer en aquell moment".
Fox el va tornar a demanar prestat per interpretar el fill de Gregory Peck a Gentleman's Agreement (1947), una pel·lícula que a Stockwell "no li agradava gens fer, perquè era molt seriosa. En altres paraules, quan descobria que faria una altra pel·lícula, la meva mare sempre em portava la notícia, i la primera pregunta que sempre feia era: 'Hi ha una escena de plor a la pel·lícula?' I gairebé sempre n'hi havia".
Va interpretar un fugitiu orfe que s'acostava al mar a Deep Waters (1948). Després va ser contractat per RKO Pictures per interpretar el paper principal a El noi dels cabells verds (1948) dirigida per Joseph Losey, un fracàs notori per al règim de Dore Schary. Stockwell va dir que "durant la producció, vaig sentir que formava part d'alguna cosa que significava alguna cosa per a mi, era important".
De tornada a la Fox, va ser escollit com el nét de Lionel Barrymore i protegit de Richard Widmark a Down to the Sea in Ships (1949), abans de fer de teloner de Margaret O'Brien a la MGM a The Secret Garden (1949), una decepció de taquilla. Stockwell va descriure més tard la pel·lícula com "Més escenes de plor! I rebequeries! Però vaig gaudir molt treballant amb Margaret, era una petita actriu amb molt de talent".
A la popular pel·lícula de la MGM Stars in My Crown (1950), que no li va agradar fer, va quedar en tercer lloc després de Joel McCrea i Ellen Drew.
Stockwell va ser el primer a protagonitzar The Happy Years, que va suposar una pèrdua considerable de diners per a l'estudi, però després va interpretar el paper principal a Kim (1950) al costat d'Errol Flynn i Paul Lukas, un gran èxit comercial.Deal for James Stewart as 'Harvey' Star on Foot; Shearer Return Pending Schallert, Edwin. Los Angeles Times (September 19, 1949: 31. Durant el rodatge, Flynn li va fer una broma en una escena on se suposava que li havia de donar un bol de menjar, però en comptes d'això li va donar un bol d'excrements de camell.
El 1951, Stockwell va tenir un paper principal amb Joel McCrea en un western a Universal, Cattle Drive.
1952–1968: Carrera adulta i interrupció Stockwell es va graduar a l'Alexander Hamilton High School de Los Angeles i va assistir a la Universitat de Califòrnia, Berkeley durant un any abans d'abandonar els estudis. "Era infeliç i no em podia entendre amb la gent", va dir més tard. A la UC Berkeley, es va submergir en la música i va escriure diverses composicions petites.
Es va prendre uns quants anys de descans i va resumir la seva carrera d'actor com a adult el 1956. Va ser estrella convidada en programes com ara Front Row Center, Matinee Theater, Schlitz Playhouse, The United States Steel Hour, Climax!, Men of Annapolis, Cimarron City, General Electric Theater i Wagon Train (el 1957 com a "Jimmy Drew", germà de Shelley Winters a "The Ruth Owens Story", T1E3, també el 1958, com a Juan Ortega a "The Juan Ortega Story" T2E2 i de nou el 1959, com a Rodney Lawrence a "The Rodney Lawrence Story", T2E36). Va tenir un paper secundari en un western, Gun for a Coward. (1957), i el paper principal en un melodrama adolescent de baix pressupost, The Careless Years (1957), el debut com a director d'Arthur Hiller. Va ser feta per a Bryna Productions, la companyia de Kirk Douglas. Va signar un contracte de cinc anys amb la companyia, però aquesta va ser l'única pel·lícula que va fer per a ells.
El 1957, va protagonitzar Judd Steiner a l'adaptació a Broadway de Compulsion, basada en la història de Leopold i Loeb. Va repetir el paper a la versió cinematogràfica de 1959, per la qual ell i els coprotagonistes Orson Welles i Bradford Dillman van compartir el Premi al millor actor al Festival de Cinema de Canes de 1959. Stockwell va continuar treballant intensament a la televisió en programes com Playhouse 90, Johnny Staccato i Buick-Electra Playhouse.
Stockwell es va casar amb l'actriu Millie Perkins el 15 d'abril de 1960. Aquell any, va interpretar el fill del miner de carbó Walter Morel, Paul Morel, a la pel·lícula britànica Sons and Lovers, amb Trevor Howard i Wendy Hiller. Més tard la va qualificar de "una pel·lícula molt encantadora de fer". Va continuar treballant principalment a la televisió, incloent-hi episodis de Checkmate, The DuPont Show with June Allyson, Outlaws, Alfred Hitchcock Presents, Hallmark Hall of Fame (The Joke and the Valley), Bus Stop, The Twilight Zone ("A Quality of Mercy"), Alcoa Premiere, The Alfred Hitchcock Hour i The Dick Powell Theater. Va aparèixer amb Millie Perkins a Wagon Train com a personatge principal a l'episodi "The Will Santee Story".
El 1962, Stockwell i Perkins es van divorciar. Va aparèixer en una adaptació de l'obra de teatre d'Eugene O'Neill Long Day's Journey Into Night amb Katharine Hepburn, Ralph Richardson i Jason Robards, sota la direcció de Sidney Lumet. Més tard la va qualificar com "una experiència tan intensa i gratificant com la que he tingut mai". Posteriorment va ser estrella convidada a Combat!, The Greatest Show on Earth, The Defenders, The Eleventh Hour, Kraft Suspense Theater, Burke's Law, van tenir un arc de sis episodis a Dr. Kildare, i van tenir un paper secundari al llargmetratge Rapture (1965).
A mitjans dels anys seixanta, Stockwell va abandonar el món de l'espectacle i va participar activament en la subcultura hippie de Topanga Canyon com a amic proper dels artistes visuals George Herms i Wallace Berman, del seu company actor infantil Russ Tamblyn, i del músic Neil Young. Vaig consumir algunes drogues i vaig anar a alguns love-ins", va dir més tard. «L'experiència d'aquells dies em va proporcionar una visió panoràmica enorme de la meva existència que abans no tenia. No me'n penedeixo de res.» Stockwell va dir una vegada: «Els fills de les flors i els love-ins... van ser la infància que no vaig tenir.»
1968–1983: Retorn a la interpretació miniatura|esquerra|Stockwell amb Sandra Dee a L'horror de Dunwich (1970)
Stockwell va tornar a actuar amb un paper secundari a Camí de la bogeria (1968), coprotagonitzada per Susan Strasberg i Jack Nicholson. Va ser estrella convidada a Thirty-Minute Theatre a la Gran Bretanya, The FBI i Bonanza, i va interpretar el paper principal a L'horror de Dunwich (1970) d'AIP amb Sandra Dee.
També va tenir un paper clau a The Last Movie (1971) de Dennis Hopper. El 1985, Stockwell va dir que aquesta pel·lícula "és una gran pel·lícula. Era avançada al seu temps llavors, i encara ho és... guanyarà respecte amb els anys. Dennis Hopper és un director meravellós".
miniatura|upright=.9|Stockwell a Paper Man