Danuvius guggenmosi és una espècie extinta d'homínid que va viure fa 11,6 milions d'anys durant el Miocé tardà (Tortonià) al sud d'Alemanya. És l'únic membre del gènere Danuvius. La zona en aquesta època devia ser un bosc amb un clima estacional. Es calcula que un exemplar mascle pesaria uns 31 kg i dues femelles 17 i 19 kg. Tant el gènere com l'espècie, els van descriure al novembre del 2019.

És el primer homínid del Miocé tardà descobert amb ossos llargs conservats, els quals podrien utilitzar-se per a reconstruir l'anatomia de les extremitats i la locomoció dels simis d'aquesta època. Tenia adaptacions tant per a penjar-se dels arbres com per a caminar sobre dues potes, mentre que, entre els homínids actuals, els humans estan més ben adaptats per al segon i els altres per al primer mitjà. Així, Danuvius disposava d'un mètode de locomoció diferent al de qualsevol altre simi conegut fins llavors, denominat "grimpada amb extremitats esteses"; caminava per les branques dels arbres, a més d'emprar els braços per a sostenir-se. El darrer ancestre comú entre els humans i altres simis devia tenir un mètode de locomoció semblant.

Taxonomia esquerra|miniatura|El pou d'argila de Hammerschmiede, a prop de Pforzen, on se'n trobaren els fòssils El nom del gènere Danuvius fa referència al déu celtoromà Danuvius, personificació del riu Danubi, que flueix per l'àrea on es van trobar les restes. El nom específic guggenmosi honora l'arqueòleg aficionat Sigulf Guggenmos (1941-2018), que va descobrir el pou d'argila en què era Danuvius.

Les restes de Danuvius es trobaren en argila a prop de la ciutat de Pforzen, al sud d'Alemanya, i es van datar magnetoestratigràficament de fa 11,62 milions d'anys en el límit Serraval·lià-Tortonià (el límit Astaracià-Vallesià en el ELMA), i es desenterraren entre els 2015 i 2018. L'holotip GPIT/DT./10000 comprén un esquelet parcial amb elements de la boca, vèrtebres i ossos llargs. També hi ha tres paratipus: un fèmur esquerre adult (GPIT/DT./10001); un dit gros del peu i dents (GPIT/DT./10003); dents juvenils i un os del dit mitjà (GPIT/DT./10002). En total hi ha 37 espècimens. La seua anatomia dental és molt semblant a la d'altres homínids driopitecinis. En tenir tanta adaptació per a penjar-se dels arbres com per a mantenir-se en peus sobre dues potes, Danuvius pot haver estat molt similar quant a mètodes de locomoció al darrer ancestre comú entre els humans i altres simis, la qual cosa afegeix pes a la hipòtesi que tant l'activitat suspensora dels simis com el bipedisme humà s'originaren a partir d'una espècie capaç de totes dues coses. Tanmateix, és massa aviat per a traure conclusions més definitives perquè no és clar el parentiu de Danuvius amb els homínids moderns. El seu descobriment també podria influir en les reconstruccions de l'anatomia de les extremitats i la locomoció dels grans simis de l'època, que fins ara es desconeixien pràcticament.

Descripció Danuvius era petit i probablement pesava una mitjana de 23 kg. L'espècimen holotip, un mascle adult, es calculà basant-se en la grandària de les articulacions del maluc i el genoll, que pesava entre 26 i 37 kg amb un càlcul puntual de 31 kg. La femella adulta GPIT/DT./10003 devia pesar entre 14 i 19 kg, amb una estimació puntual de 17 kg; i la femella adulta GPIT/DT./10001, de 16 a 22 kg, amb una estimació puntual de 19 kg. Eren més grans que els siamangs però molt més petits que els grans simis contemporanis; per exemple, els bonobos mascles pesen 39 kg (86 lb) i les femelles 31 kg (68 lb). esquerra|miniatura|Les proporcions de les extremitats de Danuvius són molt semblants a les dels bonobos El sexe dels individus es determinà per la grandària dels ullals, i es pensa que els mascles tenien ullals més grans que les femelles, i que els driopitecs mascles tenien la cara allargada amb els queixals situats més cap a la part davantera de la boca. Igual que els d'altres driopitecs, els queixals de Danuvius eren amples, i hi havia molta longitud entre les dues cúspides; els premolars, però, tenien tres arrels en lloc de dos, i els canins estaven més orientats verticalment en lloc de sobreeixir una mica.

Es pensa que Danuvius tenia el tòrax ample. És el primer gran simi del Miocé del qual es té constància que tenia el diafragma situat a la part inferior de la cavitat toràcica, com en l'Homo, i això indica una esquena baixa estesa i més nombre de vèrtebres lumbars funcionals. Això pot haver provocat lordosi (curvatura normal de la columna vertebral humana) i haver desplaçat el centre de massa sobre els malucs i les cames, la qual cosa implica una certa activitat bípeda habitual.

La robustesa dels dits i la hipertròfia dels ossos del canell i del colze indiquen una agafada forta i adaptacions per a suportar càrregues als braços. Les cames també mostren adaptacions per a suportar càrregues, sobretot en l'articulació hipertrofiada del genoll. És probable que la càrrega sobre el turmell fos limitada i que aquest tingués una funció de frontissa, i fos més estable si es col·locava perpendicularment a la cama, en contraposició a l'angle dels simis. Potser Danuvius podia aconseguir una agafada forta amb els dits grossos dels peus, a diferència dels grans simis africans moderns, i això li hauria permès agafar-se a arbres més prims. Les proporcions de les extremitats són molt semblants a les dels bonobos. miniatura|Comportament suspensor d'un orangutan Les adaptacions per a suportar càrregues en les articulacions dels braços i les cames en aquest grau no es coneixen en cap altre primat. Els catarrins plantígrads no tenen la capacitat de locomoció suspensora ni concentren el pes del cos sobre l'articulació del genoll; els simis que caminen amb els artells manquen de dits grossos i polzes forts, i tenen falanges més robustes; i tots dos manquen d'un genoll extensible. Els orangutans tenen un comportament suspensor, però els seus genolls no poden pas suportar pes.

Paleoecologia L'anatomia total de les extremitats suggereix que Danuvius era capaç d'una forma de locomoció aparentment única, dita "grimpada amb extremitats esteses". És probable que caminàs per les branques dels arbres lleugerament inclinades amb el peu recolzat directament a la branca, utilitzant els forts dits grossos per a agafar-s'hi. La forta articulació del genoll hauria proporcionat equilibri en caminar contrarestant els moments de força, i les fortes mans haurien realitzat una funció semblant durant la suspensió o la marxa amb palmells. La grimpada amb extremitats esteses posa l'accent en l'extensió dels genolls i la lordosi, així com en els mecanismes de suspensió observats en els simis, i pot ser un precursor del bipedisme obligatori observat en els avantpassats humans.

En el jaciment també han aparegut restes de criatures menudes, com ara mol·luscos, peixos i vertebrats de sang freda. Els mamífers petits són la fauna dominant, com ara rosegadors, conills, martes, cricetins i musaranyes. També n'hi ha, però, grans mamífers, com l'extint dorcateri, l'antílop Miotragocerus i el rinoceront Aceratherium. El jaciment es troba a la Molassa Superior d'Aigua Dolça de la Conca de molassa; a la fi del Miocé, la mar Paratetis s'havia assecat i els Alps s'havien alçat, permetent així l'expansió dels hàbitats d'aiguamolls a la conca. El Miocé tardà pot haver estat l'inici d'una tendència de dessecació caracteritzada per una major estacionalitat, i això provocà que el bosc caducifoli es convertís en un bosc menys dens i que la producció de fruits i fulles es produís cíclicament en lloc de tot l'any. La tendència al refredament de la fi del Miocé pot haver provocat la substitució de la flora més tropical per varietats de latituds mitjanes i alpines i, en darrer terme, l'extinció dels grans simis europeus.

Referències

Categoria:Història de Baviera Categoria:Homínids del Miocè Categoria:Driopitecinis