miniatura|300x300px|Un míssil aire-aire modern IRIS-T de la Força Aèria Alemanya amb guia per infrarojos El localitzador per infrarojos és un sistema de guia passiva d'armes que utilitza l'emissió de llum infraroja (IR) d'un objectiu per rastrejar-lo i seguir-lo sense problemes. Els míssils que utilitzen la cerca infraroja sovint s'anomenen "caçadors de calor", ja que els cossos calents irradien fortament infrarojos. Molts objectes com ara persones, motors de vehicles i avions generen i emeten calor i, per tant, són especialment visibles en les longituds d'ona infraroges de la llum en comparació amb els objectes del fons.
Els cercadors d'infrarojos són dispositius passius que, a diferència del radar, no proporcionen cap indicació que estiguin seguint un objectiu. Això els fa adequats per a atacs furtius durant trobades visuals o a distàncies més llargues quan s'utilitzen amb un sistema de senyals infraroig o similar que miri cap endavant. Els cercadors de calor són extremadament eficaços: el 90% de totes les pèrdues en combat aeri dels Estats Units entre 1984 i 2009 van ser causades per míssils amb guia infraroja. Tanmateix, estan subjectes a una sèrie de contramesures senzilles, sobretot llançant bengales darrere de l'objectiu per proporcionar fonts de calor falses. Això només funciona si el pilot és conscient del míssil i desplega les contramesures a temps. La sofisticació dels cercadors moderns ha fet que aquestes contramesures siguin cada cop més ineficaces. miniatura|Moviment del capçal buscador de l'IRIS-T Els primers dispositius d'infrarojos es van experimentar durant la Segona Guerra Mundial. Durant la guerra, els enginyers alemanys treballaven en míssils de cerca de calor i espoletes de proximitat, però no van tenir temps de completar el desenvolupament abans que acabés la guerra. Els dissenys realment pràctics no van ser possibles fins a la introducció de l'escaneig cònic i els tubs de buit miniaturitzats durant la guerra. Els sistemes d'infrarojos antiaeris van començar seriosament a finals de la dècada de 1940, però l'electrònica i tot el camp dels coets eren tan nous que van requerir un desenvolupament considerable abans que els primers exemplars entréssin en servei a mitjans de la dècada de 1950. Els primers exemplars tenien limitacions significatives i van aconseguir taxes d'èxit molt baixes en combat durant la dècada de 1960. Una nova generació desenvolupada a les dècades de 1970 i 1980 va fer grans avenços i va millorar significativament la seva letalitat. Els darrers exemplars de la dècada de 1990 en endavant tenen la capacitat d'atacar objectius fora del seu camp de visió (FOV) darrere seu i fins i tot de detectar vehicles a terra.
Els cercadors d'infrarojos també són la base de moltes armes semiautomàtiques de comandament a línia de visió (SACLOS). En aquest ús, el cercador està muntat en una plataforma entrenable al llançador i l'operador el manté apuntant en la direcció general de l'objectiu manualment, sovint utilitzant un petit telescopi. El cercador no segueix l'objectiu, sinó el míssil, sovint ajudat per bengales per proporcionar un senyal net. Els mateixos senyals de guia es generen i s'envien al míssil a través de cables prims o senyals de ràdio, guiant el míssil cap al centre del telescopi de l'operador. Els sistemes SACLOS d'aquest tipus s'han utilitzat tant per a míssils antitanc com per a míssils terra-aire, així com per a altres funcions.
El paquet de sensors d'infrarojos a la punta o al cap d'un míssil buscador de calor es coneix com a cap buscador. El codi de brevetat de l'OTAN per a un llançament de míssil guiat per infrarojos aire-aire és Fox Two.
Història Recerca inicial miniatura|El telescopi nocturn Vampir utilitzava un fotomultiplicador com a sistema de vigilància i proporcionava il·luminació amb una làmpada d'infrarojos muntada a sobre del telescopi. La capacitat de certes substàncies per emetre electrons quan són impactades per llum infraroja havia estat descoberta pel polímata indi Jagadish Chandra Bose el 1901, que va veure l'efecte en la galena, coneguda avui com a sulfur de plom, PbS. Va tenir poca utilitat i va deixar caducar la seva patent de 1904. El 1917, Theodore Case, com a part del seu treball en el que es va convertir en el sistema de so Movietone, va descobrir que una barreja de tal·li i sofre era molt més sensible però era molt inestable elèctricament i va resultar ser de poca utilitat com a detector pràctic. Va ser utilitzat durant un temps per la Marina dels Estats Units com a sistema de comunicacions segur.
El 1930, la introducció del fotomultiplicador Ag-O-Cs (plata-oxigen-cesi) va proporcionar la primera solució pràctica per a la detecció de l'infraroig, combinant-lo amb una capa de galena com a fotocàtode . Amplificant el senyal emès per la galena, el fotomultiplicador produïa un resultat útil que es podia utilitzar per a la detecció d'objectes calents a llargues distàncies. Això va conduir a desenvolupaments en diverses nacions, en particular Gran Bretanya i Alemanya, on es va veure com una solució potencial al problema de la detecció de bombarders nocturns.
A Gran Bretanya, la recerca es va estancar, i fins i tot l'equip principal de recerca de Cavendish Labs va expressar el seu desig de treballar en altres projectes, sobretot després que quedés clar que el radar seria una millor solució. Frederick Lindemann, el favorit de Winston Churchill al Comitè Tizard, va seguir compromès amb la ràdio i es va tornar cada cop més obstruccionista a la feina del Comitè, que d'altra banda pressionava pel desenvolupament del radar. Finalment, van dissoldre el Comitè i es van reformar, deixant Lindemann fora de la llista i ocupant el seu lloc amb el conegut expert en ràdio Edward Victor Appleton.
A Alemanya, la recerca en radar no va rebre ni de bon tros el mateix nivell de suport que a Gran Bretanya i va competir amb el desenvolupament de la infrarojos durant la dècada de 1930. La recerca en infrarojos va ser dirigida principalment per Edgar Kutzscher a la Universitat de Berlín, treballant conjuntament amb AEG. El 1940 havien desenvolupat el (aproximadament "sistema Peeping Tom") que consistia en un fotomultiplicador detector col·locat davant del pilot i un gran reflector equipat amb un filtre per limitar la sortida al rang d'infrarojos. Això proporcionava prou llum per veure l'objectiu a curta distància, i es va instal·lar en un petit nombre de caces nocturns Messerschmitt Bf 110 i Dornier Do 17. Aquests van resultar en gran part inútils, els pilots es van queixar que l'objectiu sovint només es feia visible a , quan ja l'haurien vist de totes maneres. Només se'n van construir 15 i es van retirar a mesura que els sistemes de radar aerotransportat alemanys milloraven fins al 1942.
AEG havia estat treballant amb els mateixos sistemes per al seu ús en tancs, i va desplegar diversos models durant la guerra, amb una producció limitada del FG 1250 a partir del 1943. Aquest treball va culminar amb la mira telescòpica Zielgerät 1229 Vampir, que es va utilitzar amb el rifle d'assalt StG 44 per a ús nocturn.
Tipus de cercadors miniatura|ATGM Nag amb cercador d'infrarojos (primer pla). Els tres materials principals utilitzats en el sensor d'infrarojos són el sulfur de plom(II) (PbS), l'antimonur d'indi (InSb) i el tel·lurur de mercuri i cadmi (HgCdTe). Els sensors més antics solen utilitzar PbS, mentre que els més nous solen utilitzar InSb o HgCdTe. Tots funcionen millor quan es refreden, es tornen més sensibles i són capaços de detectar objectes més freds.
Els primers cercadors d'infrarojos van ser més eficaços en la detecció de radiació infraroja amb longituds d'ona més curtes, com ara les emissions de 4,2 micròmetres de l'emissió de diòxid de carboni d'un motor de reacció. Això els va fer útils principalment en escenaris de persecució de cua, on els gasos d'escapament eren visibles i l'aproximació del míssil també els portava cap a l'avió. En combat, aquests van resultar extremadament ineficaços, ja que els pilots intentaven fer trets tan bon punt el cercador veia l'objectiu, llançant-los en angles on els motors de l'objectiu quedaven ràpidament enfosquits o sortien del camp de visió del míssil. Aquests cercadors, que són més sensibles al rang de 3 a 5 micròmetres, ara s'anomenen cercadors d'un sol color . Això va conduir a nous cercadors sensibles tant als gasos d'escapament com al rang de longitud d'ona més llarg de 8 a 13 micròmetres, que és menys absorbit per l'atmosfera i, per tant, permet detectar fonts més tènues com el fuselatge. Aquests dissenys es coneixen com a míssils "de tots els aspectes". Els cercadors moderns combinen diversos detectors i s'anomenen sistemes de dos colors.
Patrons d'escaneig i modulació El detector dels primers cercadors era a penes direccional, acceptant llum d'un camp de visió (FOV) molt ampli, potser de 100 graus o més de diàmetre. Un objectiu situat en qualsevol lloc dins d'aquest FOV produeix el mateix senyal de sortida. Com que l'objectiu del cercador és portar l'objectiu dins del radi letal del seu cap de guerra, el detector ha d'estar equipat amb algun sistema per reduir el FOV a un angle més petit. Això normalment s'aconsegueix col·locant el detector al punt focal d'un telescopi d'algun tipus.
Escaneig lineal Alguns dels primers cercadors alemanys utilitzaven una solució d'escaneig lineal, on les escletxes verticals i horitzontals es movien endavant i enrere davant del detector, o en el cas de Madrid, dues làmines metàl·liques s'inclinaven per bloquejar més o menys el senyal. En comparar el temps en què es va rebre el flaix amb la ubicació de l'escàner en aquell moment, es pot determinar l'angle de desactivació vertical i horitzontal. Tanmateix, aquests cercadors també tenen el principal desavantatge que el seu camp de visió està determinat per la mida física de l'escletxa (o barra opaca). Si es defineix massa petit, la imatge de l'objectiu és massa petita per crear un senyal útil, mentre que establir-lo massa gran fa que sigui inexacte. Per aquest motiu, els escàners lineals tenen limitacions inherents de precisió. A més, el moviment alternatiu dual és complex i mecànicament poc fiable, i generalment s'han d'utilitzar dos detectors separats.
Escaneig per rotació La majoria dels primers buscadors utilitzaven els anomenats buscadors de spin-scan, chopper o reticle . Aquests consistien en una placa transparent amb una seqüència de segments opacs pintats que es col·locava davant del detector d'infrarojos. La placa gira a una velocitat fixa, cosa que fa que la imatge de l'objectiu s'interrompi o es talli periòdicament.
Buscadors de rosetes El cercador de rosetes, també conegut com a pseudoimager, utilitza gran part de la disposició mecànica del sistema con-scan, però afegeix un altre mirall o prisma per crear un patró més complex, dibuixant una roseta. En comparació amb l'angle fix del con-scan, el patró de roseta fa que la imatge escanegi a angles més grans. Els sensors dels eixos d'accionament s'alimenten a un mesclador que produeix un senyal FM de mostra. La barreja d'aquest senyal amb el del cercador elimina el moviment, produint un senyal de sortida idèntic al del con-scan. Un avantatge important és que el cercador de rosetes escaneja una porció més àmplia del cel, cosa que fa que sigui molt més difícil que l'objectiu es mogui fora del camp de visió.
Sistemes d'imatge