La Simfonia núm. 3 en sol menor, op. 42, va ser composta per Albert Roussel entre l'agost de 1929 i el 29 de març de 1930. Es va estrenar el 24 d'octubre de 1930 a Boston amb l'Orquestra Simfònica de Boston dirigida per Serge Koussevitzky, que l'avien encarregat i a qui està dedicada.

Moviments La simfonia té quatre moviments:

Allegro vivace Adagio Vivace Allegro con spirito

Origen i context Tot i ser gairebé contemporani de Claude Debussy i Maurice Ravel —set anys més jove que el primer i sis més gran que el segon—, la música d’Albert Roussel sembla inscriure’s en una generació posterior. Això s’explica, d’una banda, pel seu accés tardà a la música: no abandonà la marina ni inicià estudis musicals professionals fins als vint-i-cinc anys, i aquest inici retardat comportà una maduració creativa lenta i una recerca estilística prolongada, sovint exigent. De l’altra, la seva formació amb Vincent d'Indy a la Schola Cantorum el vinculà inicialment a posicions conservadores; només després de neutralitzar aquest pes i d’atrevir-se a explorar, amb cautela, l’impressionisme fins aleshores vetat, aconseguí afirmar una veu pròpia.

Aquesta plenitud s’assolí en els anys immediatament posteriors a la Primera Guerra Mundial, quan Roussel s’acostava ja als cinquanta anys. Des d’aleshores fins a la seva mort, el 1937, visqué una etapa de maduresa sòlida i coherent: al marge de les modes, poc proper al gran públic, però cada vegada més respectat per músics i aficionats exigents.

L’any 1908 es va estrenar a Brussel·les la Primera Simfonia de Roussel, Le Poème de la Forêt. Van transcórrer catorze anys fins a la seva Segona Simfonia, i posteriorment encara li calgueren vuit anys més de treball per completar, el 1930, la Tercera Simfonia en sol menor, considerada una obra mestra i un dels punts àlgids de la producció de Roussel.

La simfonia es va escriure a petició del director Serge Koussevitzky per celebrar el cinquantenari Orquestra Simfònica de Boston. Koussevitzky va convidar diversos compositors a escriure obres per a orquestra simfònica. Algunes d’aquestes obres van passar a formar part del repertori estàndard dins de la música clàssica del segle XX. La Tercera Simfonia de Roussel, tanmateix, va romandre principalment un assumpte francès.Ressenya del disc: Edició Naxos: Orquestra Nacional Simfònica Escocesa dirigida pel francès Stéphane Denève, enregistrament de 2006.

El prestigi de Roussel transcendia clarament l’àmbit francès. A Polònia, per exemple, la seva música va exercir una influència notable sobre Witold Lutosławski, que se’n va sentir profundament atret. Aquesta admiració es reflecteix, de manera subtil, en el segon moviment de la seva Primera Simfonia, on es poden reconèixer al·lusions discretes al llenguatge de Roussel. El mateix Lutosławski ho recordava anys més tard. El 1988, en conversa amb el seu biògraf Charles Bodman Rae, explicava: «Vaig sentir la Tercera Simfonia de Roussel per primera vegada a la Filharmònica de Varsòvia poc després de les seves primeres interpretacions. Més tard, durant la guerra, una gravació em va impressionar molt... La riquesa harmònica de la música de Debussy i Ravel va influir-me profundament, però mai no estava satisfet perquè s’utilitzava en suites, ballets o poemes simfònics, però no en formes més serioses com la simfonia. Les simfonies de Roussel, especialment la Tercera, omplen aquest buit. Utilitza la riquesa harmònica francesa en una forma que ens fa pensar en Brahms. És com una mena de Brahms francès del segle XX».

Anàlisi musical La Tercera Simfonia —la tercera de les quatre que va escriure— concentra bona part dels trets distintius del llenguatge de Roussel. Hi predomina un pensament contrapuntístic, per sobre de l’harmonia vertical tradicional, així com una clara inclinació cap a la bitonalitat, sovint manifestada en la combinació de modes major i menor. Des del punt de vista rítmic, l’obra presenta una energia incisiva, tot i que amb una regularitat més marcada que en altres composicions seves. Les melodies, àmplies i expansives, poden abastar fins a dues octaves, mentre que l’harmonia es caracteritza per l’ús freqüent d’acords extensos —d’onzena i tretzena—, a vegades amb una certa ressonància jazzística. A tot això s’hi afegeix una predilecció per intervals dissonants, com la quarta augmentada, la setena major o la novena menor, que contribueixen a definir el perfil expressiu i tensional de l’obra.

La simfonia pertany al tercer (i últim) període de l’obra de Roussel en el qual va adoptar l’estil neoclàssic. Segons aquesta simfonia, es percep especialment la influència d'Ígor Stravinski. Stravinski que, per cert, va escriure per a les mateixes festivitats la Simfonia dels salms.

La Simfonia manté els quatre moviments tradicionals, lligats per un tema-motiu que reapareix al llarg de tota la peça. En el seu estil, Roussel aconsegueix fusionar les dues grans influències de la música francesa de principis de segle: incorpora la rigorosa formació de l'Schola Cantorum d`Indy i la sensibilitat impressionista de Claude Debussy, reflectida en els detalls orquestrals i harmònics.

Instrumentació La simfonia està escrita per a tres flautes (dues doblant el flautí), dos oboès i corn anglès, dos clarinets i clarinet baix, dos fagots i contrafagot, quatre trompes, quatre trompetes, tres trombons, tuba, timbales, triangle, plats, pandereta, tambor, tam-tam, celesta, dues arpes i cordes.

Referències

Roussel 03 Categoria:Composicions musicals del 1930 Categoria:Composicions en sol menor Categoria:Obres d'Albert Roussel