La massacre d'Acca Larenzia és el nom periodístic de l'⁣homicidi múltiple que va tenir lloc a Roma el 7 de gener de 1978, per un grup armat pertanyent a l'extrema esquerra, en què dos joves pertanyents al Front de Joves, Franco Bigonzetti i Francesco Ciavatta, van ser assassinats davant de la seu del Moviment Social Italià a la via Acca Larenzia, al districte de Tuscolano.

La mort d'un tercer militant, Stefano Recchioni, està estretament relacionada amb aquests fets. Va morir unes hores més tard en enfrontaments amb la policia durant una protesta organitzada al lloc.

L'emboscada, reivindicada pels Nuclei Armati per il Contropotere Territoriale, una organització armada, va contribuir a una degeneració de la violència política i l'odi ideològic entre les faccions extremistes enfrontades durant els Anys de Plom, així com al manteniment d'un estat de tensió característic de la Primera República.

L'emboscada Cap a les 18.20 h del 7 de gener de 1978, cinc joves militants de l'MSI, que sortien de la seu del Moviment Social Italià a la via Acca Larenzia per anunciar amb fullets un concert del grup de música alternativa d'extrema dreta Amici del Vento, van ser impactats per trets de diverses armes automàtiques, disparades per un grup de cinc o sis persones. Franco Bigonzetti, un estudiant de vint anys de primer any de medicina i cirurgia, va morir a l'instant.

El mecànic Vincenzo Segneri, ferit en un braç, va tornar a la seu del partit i, juntament amb els altres dos militants que van quedar il·lesos, Maurizio Lupini, responsable dels comitès de barri, i l'estudiant Giuseppe D'Audino, van aconseguir tancar la porta blindada darrere seu, escapant així de les bales.

L'estudiant de divuit anys Francesco Ciavatta, ferit, va intentar escapar per les escales situades al costat de l'entrada, però perseguit pels atacants, va ser colpejat de nou a l'esquena; va morir a l'ambulància durant el trasllat a l'hospital.

Uns mesos més tard, el seu pare, porter d'un edifici al número 19 de Via Deruta, es va suïcidar desesperat bevent una ampolla d'àcid muriàtic.

La protesta i la mort de Recchioni En les hores següents, a mesura que la notícia s'escampava entre els militants de l'MSI, una multitud d'activistes van organitzar una asseguda al lloc de la tragèdia. Allà, potser a causa del gest distret d'un periodista, que va llançar una burilla a la sang coagulada d'una de les víctimes a terra, van esclatar baralles i enfrontaments que, entre altres coses, van danyar l'equip de vídeo dels periodistes de la RAI i van provocar la intervenció de la policia, amb càrregues i llançament de gas lacrimogen. Una d'aquestes també va impactar contra l'aleshores secretari nacional del Front de Joves, Gianfranco Fini.

Després dels enfrontaments, un altre noi, Stefano Recchioni, militant de la secció de Colle Oppio i guitarrista del grup de música alternativa Janus, va perdre la vida: va morir després de dos dies d'agonia. La dinàmica i les responsabilitats de la seva mort romanen desconegudes.

La versió inicial, que va resultar infundada, tant que diversos anys més tard l'agent inicialment indicat com a responsable va ser absolt per no haver comès el delicte, era, segons alguns testimonis negats anys més tard per proves balístiques, que els carrabiners havien disparat alguns trets a l'aire, mentre que el capità Eduardo Sivori havia disparat a l'altura del pit, però la seva arma es va encallar; l'agent havia demanat al seu ordenança que li donés la pistola i, disparant de nou, havia colpejat el Recchioni, de dinou anys, al front. Els companys de partit de les víctimes van intentar recollir signatures per denunciar l'agent, però els líders de l'MSI es van negar a declarar per no posar en perill les seves bones relacions amb la policia. L'agent va ser investigat, arran d'una denúncia presentada individualment a la comissaria per Francesca Mambro.

Anys més tard, Francesco Cossiga, ministre de l'Interior en el moment dels fets, va revelar que el capità d'aleshores (que més tard va arribar al rang de general), després d'haver disparat, havia caigut en un estat de confusió i havia temut represàlies per la seva família. Sivori va ser posteriorment absolt amb una sentència absolutòria definitiva el febrer de 1983. En una ocasió, l'oficial va afirmar que el tret que va matar Recchioni va ser disparat per membres de les Brigades Roges que hi eren presents.

La reivindicació La batuda va ser reivindicada uns dies després a través d'una casset d'àudio, trobada al costat d'una gasolinera, en què la veu falsa d'un jove, en nom dels Nuclei Armati per il Contropotere Territoriale, un nou acrònim d'un grup terrorista desconegut fins aquell dia, deia la següent declaració:

Les investigacions Les primeres investigacions no van conduir a cap conclusió significativa. El capità dels carabinieris Eduardo Sivori, inicialment investigat, va ser absolt pel jutge d'instrucció Guido Catenacci el 21 de febrer de 1983, amb una sentència absolutòria definitiva.

El 1987, arran de les confessions d'una presumpta informant, Livia Todini, es va intentar detenir cinc militants de Lotta Continua acusats del doble homicidi: Mario Scrocca, Fulvio Turrini, Cesare Cavallari i Francesco de Martiis van ser arrestats; Daniela Dolce, l'últim acusat, va fugir a Nicaragua. Scrocca, l'endemà de ser interrogat pels jutges, es va suïcidar a la seva cel·la. Tots els acusats van ser absolts en primera instància per insuficiència de proves.

Una de les armes utilitzades a l'emboscada, una metralladora Skorpion, va ser trobada posteriorment el 1988 a l'amagatall de les Brigades Roges a la Via Dogali de Milà. Les proves balístiques van revelar que la mateixa arma es va utilitzar en tres altres assassinats comesos per les Brigades Roges per a la construcció del Partit Comunista Combatent⁣: el de l'economista Ezio Tarantelli el 1985, el de l'exalcalde de Florència Lando Conti el 1986 i el del senador democristià Roberto Ruffilli el 1988.

El 2013, després d'una pregunta parlamentària, es va reconstruir la procedència inicial de l'arma: va ser comprada el 1971 pel cantant Jimmy Fontana, un entusiasta de les armes, i venuda per ell el 1977 a un comissari de policia; tanmateix, es desconeix com va acabar en mans de terroristes.

Les conseqüències L'emboscada d'Acca Larenzia va contribuir a exacerbar la lluita política i l'odi ideològic entre les faccions enfrontades durant els Anys de Plom, a més de la tensió característica de la Primera República.

Per a molts militants neofeixistes, les coses van canviar completament: molts d'ells, després dels fets d'aquell dia, van decidir emprendre el camí de la lluita armada. Per exemple, Francesca Mambro, militant de l'MSI en aquells anys i futura terrorista dels Nuclei Armati Rivoluzionari, que va participar en la protesta, va relatar:

La memòria L'esdeveniment és commemorat regularment per activistes d'extrema dreta i, en alguns casos, les celebracions han provocat més incidents violents.

El 10 de gener de 1979, en el primer aniversari, l'agent de policia Alessio Speranza va matar Alberto Giaquinto, de disset anys, que es trobava amb el seu amic Massimo Morsello en enfrontaments amb la policia al barri de Centocelle de Roma.

Al llarg dels anys, l'Ajuntament de Roma ha anunciat diverses vegades que volia posar el nom de les tres víctimes a un carrer romà. El 2008, amb motiu del 30è aniversari, l'alcalde Walter Veltroni va parlar de la dedicació com "un deure cívic per a tota la nostra comunitat". El 2010, Gianni Alemanno va anunciar que volia posar el nom dels "Caiguts de la Via Acca Larenzia" a la plaça que hi havia davant del lloc de l'emboscada.

El 2012, amb motiu del 34è aniversari, els militants de l'antiga seu de l'MSI a Acca Larenzia van substituir la placa commemorativa col·locada el 1978, modificant la redacció "víctimes de la violència política" per l'escrit "assassinats per l'odi comunista i pels servents de l'Estat", seguit de la signatura "els camarades", alimentant així la controvèrsia d'algunes associacions antifeixistes i d'altres.

El 2017, al número 20 de la via Acca Larenzia, a la cantonada de la via Evandro, persones anònimes van dibuixar una creu celta, símbol de la FUAN, cosa que va provocar queixes dels habitants del barri, tant per la notable mida de la creu, també visible des de Google Maps, com per les concentracions anuals organitzades al lloc per grups neofeixistes. La concentració del 7 de gener de 2024 va generar una considerable controvèrsia mediàtica i política, després de la circulació d'alguns vídeos que mostraven desenes de militants neofeixistes fent la salutació romana, tant que la fiscalia de Roma va obrir una investigació per apologia del feixisme a cinc dels participants. El 30 de gener següent, el consell del VII municipi de Roma va aprovar una resolució, destinada a retirar la creu celta de la plaça i denegar la celebració de commemoracions no institucionals i neofeixistes.

Referències

Bibliografia

Vegeu també Anys de plom

Categoria:Esdeveniments del segle XX a Itàlia Categoria:Feixisme italià Categoria:Esdeveniments del 1978