El Fairchild AC-119G Shadow i l'AC-119K Stinger van ser canons de combat bimotors amb propulsió de pistó desenvolupats pels Estats Units durant la Guerra del Vietnam. Van substituir el Douglas AC-47 Spooky i van operar juntament amb les primeres versions del canon AC-130 Spectre.

Disseny i desenvolupament A finals de 1967, la idea de l'avió de combat d'ala fixa havia demostrat tant d'èxit que la Força Aèria dels Estats Units tenia dificultats per satisfer la demanda. Els nous AC-130 que s'havien creat sota el Projecte Gunship II eren efectius, però s'utilitzaven principalment per al reconeixement armat i la interdicció de la Ruta Ho Chi Minh. A més, l'estructura del C-130 estava en servei actiu com a transport, vital per a l'esforç bèl·lic al sud-est asiàtic. La Força Aèria necessitava desesperadament un nou avió de combat per substituir el vulnerable i de baixa potència AC-47 en el paper de suport aeri proper, així com per complementar l'AC-130 en l'atac a objectius de la Ruta Ho Chi Minh.

El Fairchild C-119 Flying Boxcar presentava una opció òbvia, ja que havia estat retirat gradualment del servei de primera línia en favor del C-123 i el C-130, i amb l'estoc de fuselatges disponibles a la Reserva de la Força Aèria dels Estats Units suficient. El febrer de 1968, sota el programa Project Gunship III de la USAF, 26 C-119G es van convertir a l'estàndard AC-119G, inicialment prenent el nom de "Creep", però més tard se'ls va assignar l'indicatiu "Shadow".

A més, Fairchild-Hiller, que va ser contractada per a totes les conversions, va convertir 26 C-119G més en AC-119K, principalment per al paper de "caçador de camions" sobre la Ruta Ho Chi Minh. Aquests avions s'anomenaven "Stingers" principalment en referència als dos canons M61 Vulcan de 20 mm que portaven, a més de les quatre miniguns GAU-2/A de l'AC-119G. L'AC-119K es podia distingir visualment per l'addició de dos motors turborreactor General Electric J85 en càpsules sota les ales. Les conversions es van completar a les instal·lacions de Fairchild-Hiller a St. Augustine, Florida.

El Projecte Gunship III, com a continuació de l'èxit de la sèrie AC-130, va significar que l'AC-119 era un avió més avançat en les seves dues iteracions que l'AC-47 . Fins i tot el TIC AC-119G comptava amb algunes de les contramesures electròniques i equips de radar més actualitzats, així com tecnologia més bàsica, com ara un llum de xenó AVQ-8, una mira d'observació nocturna i un llançador de bengales LAU-74/A.

L'AC-119K, dissenyat per atacar camions a la Ruta Ho Chi Minh, era més avançat. La conversió incloïa el radar de navegació Doppler AN/APN-147, el radar d'infrarojos frontal AN/AAD-4, el radar de seguiment de balisa lateral AN/APQ-133 i el radar de cerca AN/APQ-136.

L'esquema d'armament per a tots dos avions era més senzill que el de l'AC-130. L'AC-119G tenia un total de quatre miniguns GAU-2A/A en càpsules SUU-11A/A, totes en muntures similars a les utilitzades en els primers AC-47. Igual que els AC-47 de models posteriors, aquests aviat es van canviar pels mòduls de minigun MXU-470/A dissenyats específicament per a aquest objectiu. L'AC-119K, que necessitava un "cop de puny" més potent i de més llarg abast per destruir vehicles, comptava amb dos canons M61 de 20 mm a més de les quatre miniguns de l'AC-119G.

Historial operatiu miniatura|Un dels motors turboreactor J85 afegits als models posteriors de l'AC-119 és visible sota l'ala de la dreta en aquesta foto. El novembre de 1968, l'avió s'havia desplegat al Vietnam i es va unir a la 14a Ala d'Operacions Especials de la Base Aèria de Nha Trang . Els AC-119G van ser col·locats al 71è Esquadró d'Operacions Especials, que es va formar a partir del 71è Esquadró de Transport de Tropes activat, de la Reserva de la Força Aèria situada a la Base Aèria de Bakalar a Columbus, Indiana. Quan el 71è SOS va tornar als Estats Units continentals el 1969, els avions de combat van ser pres pel recentment format 17è SOS.

Anteriorment, el 8 de novembre, el 4413è Esquadró d'Entrenament de la Tripulació de Combat va rebre el seu primer AC-119K. miniatura|Un Fairchild AC-119K Stinger de les Forces Aèries dels EUA, del 18è Esquadró d'Operacions Especials, dispara una de les seves miniguns de 7,62 mm, cap al 1970. Els AC-119 es van utilitzar per atacar els camions nord-vietnamites a la ruta Ho Chi Minh. Els AC-119K van ser col·locats al 18è Esquadró d'Operacions Especials. Amb l'addició dels dos tipus, el 14è SOW durant un temps el 1968 va pilotar vuit avions diferents des de deu bases diferents al Vietnam del Sud. El 14è SOW va ser inactivat el 1971. Un nombre limitat d'exemplars van continuar operant des de Tailàndia fins a la tardor de 1972, però l'AC-119 va ser retirat poc després de les Forces Aèries dels Estats Units. L'AC-119G i el 119K van continuar servint amb les Forces Aèries de la República del Vietnam fins a la caiguda de Saigon el 1975. Durant la Guerra del Vietnam, només es van perdre cinc AC-119 Gunship III per totes les causes.

Especificacions (AC-119G) Característiques generals Tripulació: 6 (dia), 8 (nit) Longitud: 86 peus 5,75 polzades (26,3589 m) Envergadura: 109 peus 3,25 polzades (33,3058 m) Alçada: 26 peus 7,75 polzades (8,1217 m) Superfície alar: 1.400 peus quadrats (130 m2) Perfil aerodinàmic: arrel: NACA 2418; consell: NACA 4409 Pes buit: 40.125 lb (18.200 kg) Pes màxim d'enlairament: 62.000 lb (28.123 kg) Planta motriu: 2 × motors de pistó radial Wright R-3350-85 Duplex-Cyclone de 18 cilindres refrigerats per aire, 2.500 CV (1.900 kW) cadascun per a l'enlairament

Hèlixs: Hèlixs de pas reversible de 4 pales i velocitat constant amb obertura completa

Rendiment Velocitat màxima: 180 kn (330 km/h) Velocitat de creuer: 130 kn (240 km/h) Abast: 3.110 km (1.680 nmi) Sostre de servei: 7.100 m (23.300 peus)

Armament 4× miniguns GAU-2/A de 7,62 mm (0,30 polzades), 1.500 trets/canó 2× canó Gatling M61 Vulcan de 20 mm (0,787 polzades) de 6 canons (només variant AC-119K) 60 bengales Mk 24 en un llançador de bengales LAU-74/A

Referències

Categoria:Avions militars dels Estats Units