miniatura|La creació de la llum, de Gustave Doré L'il·luminisme és una escola de pensament filosòfic i religiós que es desenvolupà al segle XVIII a Europa i que es basa en la idea de la il·luminació, és a dir, una inspiració interior directa de la divinitat o allò que n'emana. Reivindica una creença alliberada de la religió revelada, connectada interiorment a Déu sense cap mediació més enllà de l'espiritual. Apropiant-se de la metàfora associada a la Il·lustració, l'il·luminisme ofereix una definició ampliada de "llums" de la raó, compatible amb la imaginació i la sensibilitat, i s'associa amb una concepció de la divinitat capaç de posar en ressonància l'ésser humà, la societat i l'univers."Robert Amadou diu així: "El segle de les llums és també el dels il·luminats. La fórmula prové de René Jasinski. El fet que es resumisca feu que tardàs a imposar-se. Ha deixat de ser discutible". Prefaci à L'Homme de désir de Louis-Claude de Saint-Martin, París, du Rocher, 1979, p. 9.
Aquesta escola de pensament es pot interpretar com una reacció al materialisme dels filòsofs enciclopedistes del segle XVIII i a la filosofia institucional a la qual pertanyien. Constitueix el corrent principal de la teosofia a partir d'aquesta etapa.
L'il·luminisme està representat principalment per "teòsofs" influenciats pel pensament de Jakob Böhme, i pels que es troben en afinitat intel·lectual o espiritual amb ells: certes figures del Romanticisme alemany i la Naturphilosophie, o certs moviments o organitzacions esotèriques, també, entre les quals hi ha societats iniciàtiques d'obediència maçònica o paramaçònica, fraternitats ocultistes, etc.
Etimologia i ús És important no confondre pas l'il·luminisme en el sentit francés amb la Il·lustració, que significa adhesió al racionalisme, és a dir, a la posició oposada del mateix període (el Segle de les Llums). El terme també ha estat utilitzat, en particular per Marcel Bataillon, per a designar la doctrina dels Alumbrados o il·luminats de l'estat espanyol, un grup de místics del segle XVI,Marcel Bataillon, Érasme et l'Espagne: recherches sur l'histoire spirituelle, Librairie Droz, 1937, réédition 1998. o per parlar del dels quàquers del segle XVII.Jacques Tual, « L'illuminisme quaker », dans Les Piétismes à l'âge classique : crise, conversion, institutions, édité par Anne Lagny, Presses univ. Septentrion, 2001.
L'il·luminisme afirma basar-se en una concepció no restrictiva de "llum", radicalment diferent de la noció associada amb els moviments racionalistes i empiristes de la filosofia del segle XVIII.M. Poirson, « Illuminismes », in D. Masseau (dir.), Dictionnaire des anti-lumières et des antiphilosophes (1715-1815), Paris, Honoré Champion, 2017. La llum, primer divina, després sensible, desplega en la natura els signes d'un ordre superior, el coneixement del qual cau sota una mena de "raó sensible". Si el moviment afirma tenir una tradició centenària, el terme "il·luminisme apareix als anys 1750 i els seus representants més destacats escriuen entre aquesta dècada i la dels anys 1830.
Història És en l'esoterisme hel·lènic on trobem els orígens de l'il·luminisme, més concretament dins del corrent teosòfic, que concep la recerca del coneixement de Déu com la pràctica de la saviesa. En el Renaixement, pren els models del neoplatonisme tardà, el gnosticisme i la càbala judeocristiana, particularment alemanya. Després s'inspira en místics o teòsofs alemanys, els més significatius dels quals són Valentin Weigel, cap al 1570, i Jakob Böhme, del 1600 ençà, que elabora un mite gnòstic i la teoria de l'Ungrund ('Soterrani'), que descriu el pas del no-ésser a l'ésser. El teòsof orientalista renaixentista Guillaume Postel també tingué importància en la influència sobre el moviment. miniatura|216x216px|Jacob Böhme, conegut com el "filòsof teutònic" Seguint Valentin Weigel, l'autèntic coneixement, que és una visió de la veritat, es realitza en el món internr. El coneixement derivat de l'experiència del món exterior, per contra, no pot oferir res d'essencial. Weigel emfasitza el caràcter subjectiu i la naturalesa divina del coneixement, i la possibilitat de transformació personal mitjançant l'experiència de la il·luminació, que duu a la regeneració i a un renaixement. Més que Weigel, Jakob Böhme apareix com el precursor de l'il·luminisme. La gran majoria dels il·luministes el llegeixen, el reivindiquen com a propi i s'inspiren en els seus temes. Per a Böhme, la humanitat causà la corrupció de la natura amb la seua caiguda, introduint-hi un element dinàmic que la converteix en objecte d'una revelació progressiva de Déu.
Al segle XVIII, la Il·lustració es va desenvolupar intentant conciliar els èxits de la raó i la "llum del cor".C. Golliau (dir.), L'ésotérisme – Kabbale, franc-maçonnerie, astrologie, soufisme… Les textes fondamentaux commentés, Paris, Tallandier, 2007. A partir de la segona meitat del segle, amb el model científic dominant, ja no el de la física sinó el de les ciències naturals, algunes obres d'inspiració il·lustrada tan diferents com les d'Emmanuel Swedenborg o Louis-Claude de Saint-Martin es trobaven dins d'aquest nou marc. En reacció contra el "racionalisme mecanicista" de la Il·lustració, l'il·luminisme eleva així les ciències de la vida al nivell de teosofia, intentant mitjançant la "filosofia de la natura"desenvolupar una síntesi entre l'esoterisme, la filosofia, la medicina i la ciència. Un entusiasme renovat per Paracels o Böhme marca el retorn temporal de la doctrina de la unitat de la Natura i de l'Esperit. No sols es consideren la natura i l'esperit com a emanacions de la mateixa causa, sinó que la degradació de la natura en matèria s'interpreta com la conseqüència de la corrupció de l'esperit humà.
Les principals figures del moviment foren, a partir del 1745, el suec Emanuel Swedenborg, que va desenvolupar una "ciència angelical" basant-se en les seues visions, i en els pensadors francesos Antoine de La Salle, Martinès de Pasqually, Louis-Claude de Saint-Martin i Antoine-Joseph Pernety, conegut com a Dom Pernety. Saint-Martin, en concret, desplega una concepció cosmogònica segons la qual Déu va crear la matèria per aturar el descens de la humanitat a l'abisme i donar-li un món en què encara tingués una possibilitat de redempció.A. Béguin, L'âme romantique et le rêve – Essai sur le romantisme allemand et la poésie française (1936), Paris, Le Livre de Poche, 1991, capítol "La Renaissance renaît". A Alemanya, Friedrich Christoph Oetinger, influenciat per Böhme i la Càbala, fou un intèrpret de Swedenborg, abans de distanciar-se'n finalment i elaborar el seu propi pensament. Michael Hahn, Karl von Eckartshausen i Friedrich Rudolph Salzmann també són figures importants de l'il·luminisme. Eckartshausen expressà un il·luminisme centrat en la humanitat, la regeneració de la qual havia de provocar la regeneració de la natura caiguda. Els escriptors suïssos Niklaus Anton Kirchberger i Jean-Philippe Dutoit-Membrini també es troben entre els grans escriptors del moviment il·luminista de finals del segle XVIII.
Pensament L'il·luminisme és fonamentalment una teosofia basada en la recerca de la veritat mitjançant una lectura conjunta de la natura i de les Sagrades Escriptures. Proposa una lectura dels textos cristians a la llum del neoplatonisme i de les ciències ocultes, i emfasitza la interioritat de la recerca mística i rebutja les formalitats escolàstiques. L'historiador de les idees Jean Deprun en dona aquesta definició:
"Intentem descobrir una comprensió comuna de l'il·luminisme: hi veurem tant la imatge invertida de la Il·lustració com el complement que exigia des de dins […] L'il·luminisme és "retrògrad". L'ésser humà és un ésser caigut, i el crim original del qual és culpable ha tingut repercussions còsmiques. Tota la creació està malalta per culpa seua [...] L'origen de la parla és divina; només Déu la pot instituir [...] L'ésser humà no és digne ni capaç de fer-se feliç a si mateix. El seu objectiu ha de ser el d'una "reintegració", una "transformació" que ha de guanyar-se per l'abnegació i l'oració. En aquest camí de retorn, l'ajudarà el desxiframent d'una paraula original perduda (la llengua hebrea "restaurada" per Fabre d'Olivet), l'estudi del misticisme dels nombres i, finalment, els ritus iniciàtics."
miniatura|L'estructura dinàmica del cosmos segons la concepció teosòfica de Jacob Böhme, represa pels il·luministes Malgrat tenir moltes variacions, l'il·luminisme en conjunt es pot assimilar a una manera de monisme espiritualista, en què el món sensible no es considera una realitat independent sinó com una expressió del veritable ésser els signes del qual s'han de desxifrar. Mitjançant un conjunt de sistemes de correspondències que han de tenir sentit, la naturalesa profunda de l'univers es comunica amb els éssers humans, i amb una mena d'estat alterat de consciència ( en alemany, o 'visió central'), ho il·lumina des de dins. Aquesta il·luminació permet copsar de seguida, com per intuïció, la totalitat del que constitueix el triangle Déu/Ésser humà/Natura, en què Déu constitueix tant la font, el punt central com el punt culminant d'aquesta relació.
Els il·luministes emfasitzaren les idees de la Caiguda i la reintegració, o apocatàstasi, i expressaren la seua nostàlgia per l'estat de la humanitat abans de la Caiguda. Van insistir en la seua funció en l'"economia divina" (pla diví realitzat gradualment en la natura), establint la seua naturalesa andrògina sobre el mite platònic de l'androgin i intentant comprendre la naturalesa mateixa del pecat original. Segons la seua interpretació, el pecat original humà segueix el dels àngels. La matèria bruta actual, el cos corromput de la natura, n'és una conseqüència provisional.A. Faivre, «Aspects de l'ésotérisme chrétien», in M.-M. Davy (dir.), Encyclopédie des Mystiques, Paris, Robert Laffont, 1972. L'escenari cosmogònic és, doncs, sempre el mateix: Déu castiga l'àngel caigut (Llucifer) i crea el món per a empresonar-lo, i l'ésser humà fou creat al seu torn per a servir-li de carceller. Aleshores, l'ésser humà, havent caigut sota la influència de Llucifer, es corromp, i arrossega la natura amb ell. Una regeneració (o "segon naixement") humana té lloc en la història, i aconsegueix al final la reintegració de tots els éssers en el pleroma diví. Els il·luministes descriuen i justifiquen així una visió de la creació que és alhora històrica, dinàmica i dramatúrgica. Per a ells, com per als cabalistes i els gnòstics, hi ha un temps del mite que precedeix el nostre temps, així com un "final de la història" que coincideix amb la fi dels temps.
En l'estat actual de les coses, la humanitat conservaria dins les restes del seu destí originari i el tènue record del paradís primordial. Si aconsegueix fer cas dels signes interns que se li donen i descendir cap a si mateixa fins que puga tornar a captar les llavors que dormen en la seua ànima, efectuarà la seua reintegració en Déu i, alhora, restaurarà tota la creació en la seua unitat primigènia. Només la humanitat, la principal causa de la caiguda, pot ser, mitjançant la il·luminació, l'agent de la reconciliació de la natura i el seu salvador.
Il·luminisme i ciències esotèriques Les ciències esotèriques o ocultes a les quals es dedicaven els il·luminats diferien notablement del coneixement intel·lectual o empíric, però no l'excloïen. Per a ells, mentre que el coneixement intel·lectual deixa inalterat qui l'adquireix, el coneixement "veritable", obtingut per disciplines esotèriques, modifica el mateix ésser de l'individu que el rep. Carl Gustav Jung va reobrir el camí de l'il·luminisme i l'alquímia, i s'esforçà per proporcionar una formulació d'acord amb l'esperit del seu temps dins d'un marc psicoanalític. Així, afirmava que al segle XX la ciència esotèrica tenia un paper comparable al que Paracels havia jugat al Renaixement. miniatura|L'estudi de l'alquimista
Astrologia