Lismore fou una abadia a Lismore, al comtat de Waterford, Irlanda. El seu emplaçament avui dia està ocupat pel castell de Lismore.

Fundació L'abadia de Lismore fou fundada per sant Mochuda al voltant del 632 en un lloc pintoresc, que s'eleva abruptament des de la riba sud del riu Blackwater . El seu fundador havia passat gairebé quaranta anys de la seva vida monàstica al monestir de Rahan, a la frontera sud de l'antiga Meath. El 631 el príncep Blathmac, fill d'Aedh Slaine, del sud de Hy Mall, el va desallotjar, i es va traslladar a Ardfinnan i després a Lismore, a la vora del que aleshores es deia Avonmore, "el gran riu", un lloc que li concedí el príncep dels Desii de Waterford. Mochuda va morir pocs anys després de la fundació del cenobi.

Estudiosos preeminents de Lismore Lismore domà un altre sant i erudit, Cathal (conegut com a Catald o Cathaldus de Tàrent), i sembla que també va néixer a Rathan. Els annals irlandesos no diuen res de Cathaldus, perquè va marxar a l'estranger de jove, però els germans Morini de la seva llar d'adopció proporcionen alguna informació. Diuen que era natural d'Hibèrnia (nascut a Rathan, a Momonia), que va estudiar a Lismore i va esdevenir bisbe del seu territori natal de Rathan, però que després va anar a Jerusalem i, al seu retorn, va naufragar amb els seus companys a Tàrent, a Itàlia. Es diu que va convertir molts dels habitants al cristianisme i esdevingué el sant patró de la ciutat.

Un altre estudiós de Lismore fou Cuanna, probablement el germanastre i successor del fundador. Va néixer a Kilcoona, o Killcooney, una parròquia prop de Headford a Galway que en pren. Sens dubte va anar a Lismore degut a la seva estreta relació amb Cataldus, i per la mateixa raó fou elegit per a succeir-lo a l'escola de Lismore. Un historiador pensava que l'antic però ara perdut "Llibre de Cuanach", citat als Annals d'Ulster, però no més tard de l'any 628 dC, era obra d'aquest Cuanna de Kilcooney i Lismore. També es diu que Aldfrith, rei de Northúmbria, va passar un temps a l'escola de Lismore, ja que va visitar la majoria de les famoses escoles d'Irlanda cap a finals del segle VII, i en aquella època Lismore era una de les de més anomenada. També era un lloc de pelegrinatge, i molts prínceps irlandesos van renunciar al ceptre i van tornar a Lismore per acabar les seves vides en oració i penitència. Allà també fou ser enterrat Cels d'Armagh, per la seva voluntat, que va morir a Ardpatrick, però va ordenar que fos enterrat a Lismore (tot i que no s'ha trobat cap rastre del seu monument).

Artefactes miniatura|El bàcul de Lismore, c. 1100, Museu Nacional d'Irlanda Encara es conserven dos monuments interessants de Lismore. El primer és el bàcul de Lismore, trobat accidentalment al castell de Lismore el 1814, i avui dia al Museu Nacional d'Irlanda.Rachel Moss, Medieval c. 400—c. 1600: Art and Architecture of Ireland. New Haven, CT: Yale University Press, 2014. , p 210 La inscripció diu que va ser fet per a Niall Mac Mic Aeducan, bisbe de Lismore, 1090–1113, per l'artista Neclan. Això fa referència a la fabricació de la caixa o santuari, que incloïa un vell bastó de roure, el bàcul original del fundador. La majoria dels ornaments són ricament daurats, intercalats amb altres de plata i niellat, i motius esmaltats de colors.

El segon és el Llibre de Lismore, trobat al castell alhora que el bàcul, tancat en una caixa de fusta en una porta construïda. El castell fou construït el 1185 pel príncep Joan. El llibre conté una relació de vides de sants irlandesos, escrites en irlandès medieval.Timothy O'Neill, The Irish Hand: Scribes and Their Manuscripts From the Earliest Times. Cork: Cork University Press, 2014. , p. 56

Més tard, els bisbes de Lismore fixaren la seva residència al castell, i tant el bàcul com el llibre s'amagaren per seguretat. Van ser redescoberts durant les reformes del 1814.

Citacions

Bibliografia

Categoria:Comtat de Waterford Categoria:Edificis d'Irlanda Lismore