La campanya de les illes Gilbert i Marshall va tenir lloc entre novembre de 1943 i febrer de 1944 com a part dels esdeveniments més importants del Teatre del Pacífic de la Segona Guerra Mundial. La campanya va veure com les forces aèries, navals i terrestres dels Estats Units llançaven una invasió amfíbia dels arxipèlags de les illes Gilbert i Marshall a l'oceà Pacífic central, controlats per les tropes imperials japoneses; l'ofensiva americana va ser l'acte inicial d'un segon front important de conflicte al Pacífic central, les operacions del qual van ser paral·leles a les del Teatre del Pacífic Sud-oest, que havia centrat l'atenció dels Estats Units i el Japó des de mitjans de 1942.
Hi havia una marcada diferència entre les operacions realitzades a les illes Gilbert i les de les illes Marshall. Encara relativament inexpertes en assalts amfibis, les forces nord-americanes tenien la intenció d'utilitzar la campanya per conquerir les illes Gilbert com un exercici important per a futures ofensives al Pacífic central; tanmateix, les tàctiques i l'equipament encara no estaven completament desenvolupats, i tot i que el resultat era previsible donades les forces desproporcionades implicades, l'eliminació de les guarnicions japoneses només es va aconseguir després d'enfrontaments sagnants. La batalla de Tarawa (20-23 de novembre de 1943), en particular, va veure com les unitats del Cos de Marines dels Estats Units patien grans pèrdues per conquerir només una petita illa del Pacífic; la guarnició japonesa que l'ocupava, en lloc de rendir-se, va oposar una resistència fanàtica i va ser completament aniquilada.
L'experiència adquirida a les Illes Gilbert es va tenir en compte en la posterior ofensiva a les Illes Marshall, que en canvi va procedir sense excessius problemes per a les forces nord-americanes. Precedides per bombardejos aeris i navals massius i recolzades per unitats blindades, les forces nord-americanes van envair diversos dels principals atols de les Illes Marshall, conquerint-los malgrat la tossuda resistència japonesa; els nord-americans van assegurar el control de l'atol de Kwajalein (31 de gener - 3 de febrer de 1944) i l'atol d'Eniwetok (17-23 de febrer), mentre que les illes restants en poder japonès van ser flanquejades i neutralitzades mitjançant campanyes de bombardeig periòdiques. La flota japonesa, numèricament i qualitativament superada en nombre per la flota nord-americana, va resultar completament incapaç d'impedir l'ofensiva; la gran base naval japonesa de Truk va ser, de fet, greument afectada i neutralitzada eficaçment per un atac de portaavions estatunidencs entre el 17 i el 18 de febrer de 1944. La campanya de les Illes Marshall va conduir a la ruptura de la primera barrera defensiva establerta pels japonesos al Pacífic central, obrint el camí a l'avanç estatunidenc cap al mateix Japó.
Fons Decisions estratègiques La primera fase de la guerra al teatre del Pacífic havia vist les forces dels Estats Units dur a terme principalment operacions defensives i contraofensives per aturar l'avanç de les tropes imperials japoneses. Després de la victòria decisiva a la batalla de Midway (4-6 de juny de 1942) entre les flotes enfrontades, el comandament de les Àrees de l'Oceà Pacífic (Pacific Ocean Areas - POA) dels Estats Units havia iniciat una sèrie de maniobres contraofensives a la regió de les Illes Salomó, per tal d'eliminar qualsevol amenaça japonesa a les línies de comunicació navals estratègiques entre els Estats Units i Austràlia. El desembarcament dels marines estatunidencs a l'illa de Guadalcanal el 7 d'agost de 1942 havia iniciat així una dura campanya que va continuar durant mesos, amb innombrables enfrontaments tant a terra com al mar a mesura que les forces nord-americanes avançaven progressivament al llarg de la cadena d'illes cap al nord, en direcció a la base japonesa més important de la regió, Rabaul. Paral·lelament, entre agost i novembre de 1942, les tropes nord-americanes i australianes del comandament de la Zona del Pacífic Sud-oest (South West Pacific Area - SWPA) havien bloquejat, durant la campanya de la Ruta Kokoda, una ofensiva terrestre japonesa destinada a capturar la important base de Port Moresby a través de l'interior de l'est de Nova Guinea; les forces aliades van contraatacar, obrint pas a través de l'interior de Nova Guinea en una maniobra convergent cap a la base japonesa de Rabaul en concert amb les tropes que avançaven des de les Salomó.Wright, p. 10 miniatura|sinistra|verticale=1.2|El president Roosevelt seu entre els dos comandants principals dels Estats Units al Pacífic, el general MacArthur a l'esquerra i l'almirall Nimitz a la dreta, en una foto del juliol de 1944. Després de Midway, el teatre de guerra del Pacífic Central havia experimentat un llarg període d'estasi substancial en les operacions, limitat a unes poques incursions de grups navals i atacs de submarins a vaixells mercants. Com a part dels plans de guerra contra el Japó elaborats durant el període d'entreguerres (l'anomenat "Pla de Guerra Taronja"), el comandament estatunidenc havia previst ocupar alguns punts estratègics als arxipèlags micronesians controlats pels japonesos, per convertir-los en bases avançades des d'on donar suport al trasllat de tropes i vaixells a les Filipines, des d'on es llançaria l'ofensiva final contra el mateix Japó; aquests plans, però, s'havien deixat de banda durant la fase inicial de la guerra, després de la pèrdua de les Filipines i l'assignació dels principals recursos de la Flota del Pacífic dels Estats Units per donar suport a les operacions a les Salomó.Rottman, p. 7Morton, p. 434-437 Un primer retorn a la idea d'una ofensiva al Pacífic central es va produir durant la conferència de Casablanca del gener de 1943 entre els màxims líders dels aliats occidentals: el Cap d'Operacions Navals de la Marina dels Estats Units, l'almirall Ernest King, va proposar bàsicament una reactivació del pla "Taronja", és a dir, una ofensiva a través dels arxipèlags del Pacífic central en direcció a les Filipines, la reconquesta de les quals pels aliats els hauria permès tallar la ruta que connectava el Japó amb les seves principals fonts de matèries primeres al sud-est asiàtic. Tot i que va ser aprovat en principi pels líders aliats, no hi havia manera d'implementar el pla de King immediatament: l'acceptació del president Franklin Delano Roosevelt del principi d'Alemanya primer, segons el qual el primer objectiu estratègic dels aliats era derrotar l'Alemanya nazi, limitava els recursos bèl·lics que es podien assignar a les campanyes del Pacífic, i amb les seves forces ja plenament compromeses amb el teatre de les Illes Salomó i Nova Guinea, els líders militars estatunidencs van decidir ajornar la implementació de l'ofensiva al Pacífic central fins després de la conquesta de Rabaul.Morton, p. 437-443
A mitjans de 1943, però, la situació va començar a canviar: amb la indústria bèl·lica nord-americana ara en ple apogeu, grans quantitats de materials de tota mena van començar a fluir cap a les forces aliades, i un nombre considerable de noves unitats navals van ser enviades al mar per reforçar les files de la Flota del Pacífic. A finals d'any, la Marina dels Estats Units podia esperar no només compensar les fortes pèrdues patides a la campanya de les Salomó, sinó també ampliar les files de la flota a una escala enorme: només en el camp dels portaavions, que van resultar ser l'arma decisiva en les operacions al Pacífic, la flota nord-americana va veure un augment de vuit unitats en servei en el moment de l'entrada a la guerra el desembre de 1941 a 50 unitats en servei a finals de 1943, sense comptar el nombre cada cop més gran de cuirassats, creuers, destructors i vaixells de guerra amfíbia que s'afegien a les files.Millot, p. 544 La posada en marxa d'una flota d'aquest tipus requeria més que mai la definició d'una estratègia clara per explotar plenament el seu potencial bèl·lic, i hi havia dues línies d'acció oposades: continuar les operacions al Pacífic Sud o obrir el segon front proposat al Pacífic Central abans del previst. El cap de la SWPA, el general Douglas MacArthur, va insistir, com a qüestió natural, a continuar l'impuls ofensiu al seu sector, mentre que el comandant de la POA, l'almirall Chester Nimitz, va proposar en canvi obrir un segon front al seu teatre de responsabilitat, recolzat en això per King i els líders de la Marina dels Estats Units: la immensitat de l'espai oceànic permetria un ús òptim dels recursos de la Flota del Pacífic, desplegant grups de portaavions ràpids per tallar i després neutralitzar els grups d'illes ocupades pels japonesos, maniobrant amb més llibertat que a les aigües estretes i concorregudes de les Illes Salomó i Nova Guinea; una ofensiva al Pacífic Sud corria llavors el risc de ser colpejada al seu flanc exposat per contraatacs navals llançats des de bases japoneses establertes als atols del Pacífic central, i en general la ruta central era la més directa al mateix Japó. No era secundari el desig dels líders de la Marina de mantenir els seus nous portaavions fora del control d'un general de l'exèrcit com MacArthur, les tendències "centralitzadores" del qual dels recursos disponibles per al front del Pacífic eren ben conegudes.Liddell Hart, p. 700-702Morton, p. 449-450
L'Estat Major Conjunt (JCS) va resoldre la disputa entre MacArthur i Nimitz de manera força salomònica, ordenant que tant les ofensives al Pacífic Sud com l'obertura d'un segon front al Pacífic Central procedissin en paral·lel. Semblava absurd retirar les forces que ja estaven en combat contra els japonesos al Pacífic Sud, per la qual cosa es van assignar a MacArthur recursos suficients per continuar les seves operacions al voltant de Rabaul, encerclant i neutralitzant la base amb bombardejos aeris i desembarcaments a les illes properes, i després continuant l'ofensiva cap a l'oest de Nova Guinea, un trampolí per a les Filipines. Al mateix temps, Nimitz desplegaria tot el poder de la Flota del Pacífic per capturar llocs clau als arxipèlags del Pacífic Central, on podria establir bases des de les quals estendre la seva ofensiva cap a les Illes Marianes al nord (l'última barrera defensiva abans del mateix Japó) o cap a les Filipines al sud. A més de resoldre la disputa MacArthur-Nimitz amb un compromís acceptable, la doble ofensiva hauria obligat els japonesos a dividir les seves forces i reserves en dues parts sense la possibilitat de concentrar-les en un únic sector amenaçat. La conferència de Washington del 12 al 25 de maig de 1943 entre els màxims líders aliats va donar, doncs, l'aprovació oficial a aquesta nova línia d'acció.Liddell Hart, p. 702-703Morton, p. 450-460
Els objectius dels estatunidencs Les Marshalls miniatura|verticale=1.5| Mapa de les Illes Marshall L'objectiu de les forces de Nimitz al Pacífic central era el territori de l'anomenat Mandat del Pacífic Sud, una sèrie d'arxipèlags que anteriorment eren colònies de l'Imperi Alemany i que van ser adquirits pel Japó al final de la Primera Guerra Mundial com a mandat de la Societat de Nacions. El més oriental dels arxipèlags en poder japonès, i en conseqüència el més proper a les bases estatunidenques a Hawaii, eren les Illes Marshall.