La Disco Demolition Night va ser un esdeveniment promocional que va tenir lloc el 12 de juliol de 1979 a l'estadi de beisbol Comiskey Park de Chicago de la Major League Baseball (MLB) i que va acabar en un aldarull. Durant un doble partit entre els Chicago White Sox i els Detroit Tigers, una caixa plena de discos de música disco va ser destruïda amb explosius al mig de l'estadi. El camp va quedar devastat per l'explosió i després per la consegüent invasió de públic, fins al punt que el segon partit entre els dos equips es va haver d'ajornar.
Aquest fet va tenir lloc dins d'un context musical específic: la música disco s'havia convertit en un gènere molt popular als Estats Units, gràcies en particular a pel·lícules com Saturday Night Fever (1977), però aquest èxit va anar acompanyat d'una violenta reacció dels fans de la música rock. Els White Sox, immersos en una temporada desastrosa, van decidir aprofitar la situació contractant el discjòquei Steve Dahl, que s'havia guanyat una reputació de ferotge oponent de la música disco, per promocionar els partits el 12 de juliol de 1979. Dahl va demanar als oients del seu programa a WLUP-FM, actual WCKL, que anessin a l'estadi amb un àlbum de música disco i va prometre destruir-los tots entre els partits. Tot i que els White Sox no esperaven atreure més de 20.000 espectadors, al final hi van anar més de 50.000 persones van omplir l'estadi aquella nit. Després que els discos fossin destruïts, llançats al camp com a discs voladors, milers de persones van haver de sortir de les grades abans de ser dispersades per la policia antiavalots.
La Disco Demolition Night va presagiar -o fins i tot va iniciar- el declivi comercial de la música disco a partir de finals de 1979. La possibilitat d'interpretar l'esdeveniment com un reflex de sentiments racistes i homòfobs continua sent tema de debat.
Context Èxit i rebuig creixent a la música disco miniatura|Village People el 1978 La música disco, anomenada així per la seva popularitat a les discoteques, és un gènere musical que va sorgir a principis dels anys setanta als clubs de Nova York, on els discjòqueis tocaven música dance d'altres països per animar la gent a ballar. Inicialment un gènere de nínxol, impregnat d'influències afroamericanes i llatinoamericanes, i arrelat a la cutura gai, el qual va començar a guanyar popularitat a partir de mitjans dels anys setanta, fins al punt que artistes amb estils musicals anteriorment molt suaus van produir èxits inspirats en la música disco, com ara Barry Manilow amb "Copacabana". L'èxit de la pel·lícula Saturday Night Fever (1977), protagonitzada per John Travolta i amb músics blancs, i ostensiblement no homosexuals com els Bee Gees, va contribuir a la popularització del gènere entre els joves nord-americans blancs heterosexuals de classe mitjana. Al Coury, president de RSO Records, va explicar que la pel·lícula i la seva banda sonora "van treure de l'armari la música disco".
Malgrat aquest entusiasme, un segment del públic es va mantenir resistent al gènere disco. Alguns van trobar la música massa mecànica, com ho il·lustra un article de la revista Time que la descrivia com "una successió diabòlica de percussió i crits". D'altres desaprovaven l'estil de vida associat a la música disco, jutjant l'escena disco superficial i obsessionada amb la roba. La cobertura mediàtica de la música disco sovint emfatitzava els seus orígens gais: la historiadora Gillian Frank afirma que el 1979, "els mitjans de comunicació sovint repetien que la música disco era un gènere gai i contribuïen a la impressió general que aquest gènere anava a conquerir el món". Aquesta impressió es va veure reforçada per la imatge obertament gai de certs artistes com els Village People, descrits per la revista Rolling Stone com "la cara de la música disco".Els temors a la desaparició de la música rock es van intensificar al febrer després de la 21a cerimònia dels Premis Grammy, dominada pels àlbums de música disco.
Steve Dahl miniatura|Un home amb una samarreta que deia "Disco Sucks" el 1977. La reacció contra la música disco s'havia tornat prominent a finals d'aquell any.|287x287pxEl 1978, l'emissora de ràdio de Nova York WKTU-FM es va convertir en la més popular del país abandonant la seva programació de rock en favor de la música disco, un exemple que altres emissores de tot el país van intentar seguir. A Chicago, WDAI va ser una de les que van seguir l'exemple, i aquest canvi de programació va anar acompanyat de l'acomiadament del discjòquei Steve Dahl, de 24 anys, el Nadal de 1978. Ràpidament va trobar feina en una emissora rival que seguia centrada en el rock: WLUP. Dahl va intuir la reacció imminent contra la música disco. Va treure lleugeresa al seu acomiadament, parodiant l'eslògan de WDAI "Disco DAI" en antena com a "Disco DIE", i va gravar una paròdia de "Da Ya Think I'm Sexy?" de Rod Stewart titulada "Da Ya Think I'm Disco", en què vilipendiava els homes efeminats i les dones frígides que es congregaven a les discoteques.
Dahl va convertir els seus oients en membres d'un exèrcit anti-disco, els "Insane Coho Lips". Amb el seu copresentador Garry Meier, va reunir els Cohos al voltant d'una idea "simple i sorprenentment poderosa": "Disco Sucks" (eslògan que es pot traduir com "la disco és una merda"). Dahl afirma que els Cohos van lliurar una veritable guerra el 1979 ""dedicats a l'erradicació d'aquesta terrible malaltia musical coneguda com a DISCO".
Durant les setmanes prèvies a la Disco Demolition Night, Dahl va organitzar una sèrie d'esdeveniments públics antidisco, diversos dels quals van resultar violents. En assabentar-se que una discoteca a Linwood, Indiana, estava canviant del rock a la disco, hi va anar al juny amb diversos milers de Cohos, cosa que va requerir la intervenció policial. Més tard aquell mateix mes, Dahl i els Cohos van ocupar una discoteca als suburbis de Chicago. L'1 de juliol, es va negar l'entrada a centenars de Cohos a un esdeveniment promocional a Hanover Park. Van esclatar baralles i la situació gairebé va derivar en disturbis, sent controlada gràcies a la intervenció d'uns 50 agents de policia. El 6 de juliol, Dahl va celebrar la mort sobtada del cantant disco Van McCoy destruint una còpia del seu senzill "The Hustle" en directe. Altres incidents antidisco van ocórrer durant la primera meitat de 1979, demostrant que "la Disco Demolition Night no va ser ni un esdeveniment aïllat ni una aberració". A Seattle, diversos centenars de fans del rock van atacar una pista de ball mòbil, mentre que a Portland, un discjòquei va destruir una pila de discos amb una motoserra entre els aplaudiments de la multitud. A Nova York, un DJ de rock va rebre trucades enfadades dels seus oients després de posar "Hot Stuff" de Donna Summer.
Els White Sox miniatura|Comiskey Park el 1990. El propietari dels Chicago White Sox, Bill Veeck, havia utilitzat esdeveniments promocionals per atraure fans des dels anys 40. Explica: "Tindràs més gent amb un equip que perd a base de pa i circ que amb un equip que perd en silenci". El seu fill, Mike, va assumir el càrrec de director de publicitat dels White Sox el 1979. Abans de l'inici de la temporada, va escriure en una carta a un fan que el seu objectiu era assegurar-se que els fans s'ho passessin bé, independentment del rendiment de l'equip al camp.
El 2 de maig de 1979, el partit entre els White Sox i els Detroit Tigers al Comiskey Park es va cancel·lar a causa de la pluja. Es va reprogramar per a la nit del 12 de juliol.Aquesta nit ja s'havia promocionat per a adolescents, amb entrades a meitat de preu.
Ja el 1977, els White Sox havien organitzat una nit de discoteca al Comiskey Park. E 1979, Mike Veeck va considerar la possibilitat d'organitzar un esdeveniment antidisco amb WLUP. Aleshores, es va demanar a Dahl que fes explotar una caixa de discos al Comiskey Park la nit del 12 de juliol. La publicitat de l'esdeveniment anunciava que només calia presentar-se amb un àlbum de discoteca per entrar a l'estadi per només 98 centaus, una referència a la freqüència de WLUP (97.9). Aquesta promoció es sumava a les entrades a meitat de preu per a adolescents. Els discos que portava el públic s'havien de recollir perquè Dahl els pogués destruir durant l'intermedi entre els dos partits d'aquella nit.
Els preparatius En les setmanes prèvies al 12 de juliol, Dahl va convidar els seus oients a venir a Comiskey Park amb discos que volien que es destruïssin. Li preocupava que la publicitat no atragués prou gent i que tot l'esforç acabés en un fiasco humiliant. Comiskey Park oferia 44.492 seients, dels quals només s'havien venut 15.520 per al partit anterior. Els White Sox estaven tenint una temporada difícil, amb 40 victòries contra 46 derrotes abans del doble partit del 12 de juliol. La WLUP i el club esperaven atreure 20.000 espectadors, mentre que Mike Veeck va contractar prou personal de seguretat per a una multitud de 35.000 persones. El seu pare, Bill, temia que l'esdeveniment es convertís en un desastre i va decidir abandonar l'hospital on se li feien proves. Les seves pors es van confirmar la tarda del 12 de juliol quan va veure molta gent dirigint-se cap a l'estadi amb cartells que descrivien la disco en termes vulgars.
Finalment, el Comiskey Park estava ple, i més de 20.000 persones van ser rebutjades a l'entrada. Els aficionats descontents van saltar torniquets, van escalar tanques i van pujar per finestres per entrar il·legalment a l'estadi. Després del partit, els informes oficials van registrar 47.795 espectadors,però Bill Veeck va estimar que hi havia entre 50.000 i 55.000 persones a l'estadi, amb diferència la multitud més gran que va veure durant el seu segon període com a entrenador dels White Sox. La policia de Chicago va tancar les rampes d'accés a la Dan Ryan Expressway, a prop de l'estadi. Els espectadors havien de dipositar els seus discs en una caixa gran (aproximadament 1,2 × 1,8 × 1,5 m), però es va omplir ràpidament, i molts espectadors van quedar amb ells mentre es dirigien als seus seients.
El primer partit estava previst que comencés a les 18:00. El primer llançament cerimonial va ser realitzat per Lorelei.Quan va començar el partit, Mike Veeck es va assabentar que milers de persones intentaven entrar a l'estadi sense entrades. Va enviar personal de seguretat per encarregar-se'n, però en fer-ho, va deixar el camp sense vigilància. Aviat, la multitud de les grades va començar a llançar discos de vinil al camp com si fossin discs voladors. En veure els discos xiulant per l'aire abans d'arribar a la gespa, el jugador dels Tigers, Rusty Staub, va instar els seus companys d'equip a posar-se els cascs. La multitud no només va llançar discos: una veritable allau de petards, ampolles d'alcohol buides i encenedors van ploure sobre els jugadors, fins al punt que el partit es va haver d'aturar diverses vegades. El primer partit va acabar a les 20:16 amb un marcador de 4-1 a favor dels Detroit Tigers.
Durant el partit, grups d'espectadors van passejar per les grades, mentre que d'altres van romandre congelats als seus seients, esperant l'explosió. Pancartes amb lemes com ara "Disco Sucks" van aparèixer a les grades. Els comentaristes Harry Caray i Jimmy Piersall van emfatitzar l'olor de cànnabis a les grades en directe. Fora de l'estadi, el públic també va llançar discs o els va cremar en fogueres improvisades.
L'explosió miniatura|Aldarulls a l'estadi durant la Disco Demolition Night