va ser un policia feixista italià, militar i criminal de guerra. Es va adherir a la Republica Social Italiana i va crear un grup paramilitar denominat «Reparto di Servizi Speciali» (RSS), més conegut com Banda Carità, que va operar principalment a Florència (Toscana) i Pàdua (Vèneto), cometent nombrosos delictes de tortures i assassinats d'opositors polítics, jueus i partisans. Va morir a mans d'una patrulla de l'exèrcit americà durant la seva fuga, al final de la Segona Guerra Mundial.
Biografia Fill de pares desconeguts, en el registre civil de Milà consta com a Mario Carità del fu Gesú, cognom típic dels infants abandonats en un hospici.All'anagrafe il suo nome esteso era scritto Mario Carità del fu Gesù, probabile nome da trovatello. Cfr. M. Griner, Op. Cit., p. 45.
L'esquadrisme Amb només quinze anys, residint a Lodi, va començar la seva activitat criminal. Va formar part de les esquadres feixistes liderades pel periodista i buròcrata Luigi Freddi. El 1919 Carità va ser arrestat per disparar contra la multitud durant un míting electoral a Milà; més tard, va estar involucrat en un altre assassinat esquadrista. Després, es va traslladar a Florència, on es va casar, va tenir dues filles i va treballar com a venedor d'aparells de ràdio de la marca Phillips, feina de la que va ser acomiadat per frau. El 1936 va obrir el seu propi taller de reparació de ràdios a la via Panzani, fet que li va servir per denunciar els clients que li havien revelat que escoltaven Ràdio Londres. Les seves activitats de delator van ser pagades per l'OVRA. Va ocupar una casa requisada a uns jueus i va ampliar el seu negoci, transformant la rebotiga en una timba on es practicava el joc clandestí. En esclatar la Segona Guerra Mundial es va enrolar a la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional, amb el rang de centurió (capità). Va participar en les campanyes d'Albània, Grècia i dels Balcans. Carità, ja en aquella època, era consumidor de cocaïna, com molts altres membres de la seva unitat.
El Departament de Serveis Especials de Florència Després de l'Armistici del 8 de setembre de 1943, entre Itàlia i les forces aliades, les tropes nazis van ocupar el país. Carità es va traslladar a Bolonya i va intentar reconstituir la federació feixista local. El 17 de setembre, com a membre de la nova República Social Italiana, fundada per Mussolini, va crear una unitat de policia autònoma: el Reparto di Servizi Speciali. Probablement va ser l'acrònim de «Servizi Speciali» abreujat com a SS, la base de l'error que el departament s'identifiqués com les SS italianes. Un dels col·laboradors de Mario Carità va ser Pietro Koch, el qual, gràcies als seus èxits policials, més tard, va ser cridat a Roma on va formar la seva propia banda i va col·laborar amb el cap de la policia alemanya Herbert Kappler en la Massacre de les Fossas Ardeatines, essent jutjat i afusellat pels seus crims al final de la Guerra.
El 2 de novembre de 1943, Carità, va fer arrestar tot el comitè militar del Consell Nacional de l'Economia i el Treball, inclòs el democristià Adone Zoli.
Va ser en aquelles dates que el representant comunista Alessandro Sinigaglia,que havia tornat del desterrament a Ventotene, va formar els primers Grups d'Acció Patriòtica (GAP) que l'1 de desembre van assassinar el coronel Gino Gobbi, comandant del districte militar de Florència, que estava intentant reorganitzar l'exèrcit feixista. Els elements més intransigents del feixisme florentí van exigir una represàlia exemplar i un tribunal militar improvisat va condemnar a mort cinc antifeixistes detinguts a les presons de Florència, entre els quals el mateix Sinigaglia.
Oficina d'Investigació Política II de Florència L'estat major de la Banda Carità estava compost pel coronel de l'aviació Gildo Simini, els tinents Pietro Koch, Eugenio Varano, Armando Tela, i Ferdinando Manzella. Tots ells temuts per llurs mètodes sanguinaris. Comptaven amb una seixantena d'elements, reclutats entre ex presidiaris i personalitats violentes, dividits en tres equips: el comandat per Erno Manente, conegut com la Squadraccia degli assassini (equip dels assassins); el comandat per Perotto: La squadra della labbrata, (el grup que partia els llavis) i finalment La squadra dei quattro santi(el grup dels quatre sants). El primer quarter general a Florència va estar ubicat a la via Benedetto Varchi, després es va traslladar al carrer Ugo Foscolo i finalment a Villa Loria, a la Via Bolognese, 67, coneguda com a Villa Triste, actualment aquell carrer s'anomena Largo Fanciullacci (el nom d'un torturat). La Banda Carità compartia algunes habitacions amb el Sicherheitsdienst (servei secret de les SS alemanyes).
La Banda va operar en total autonomia i impunitat fins a l'assassinat del coronel Gobbi, quan el Ministeri de l'Interior de la República Social Italiana va decidir fusionar tots els grups autònoms amb l'Oficina d'Investigació Política (UPI) del capità Roberto Lawley, dins de la 92a Legió de Camises Negres de la Guàrdia Nacional Republicana.
Des de molts àmbits havien estat reprovades les accions de Carità, fins i tot pel filòsof Giovanni Gentile,ideòleg del feixisme, que va amenaçar de parlar amb Mussolini per denunciar «els mètodes de la policia política». Els mateixos alemanys, en els seus informes interns, van subratllar que en alguns casos es va superar la mesura amb els presoners. En una carta de resposta a les acusacions enviades directament a Mussolini el 14 de desembre de 1943, Carità va recolzar la necessitat de colpejar, no només els antifeixistes, sinó també la maçoneria, la burgesia i la vella classe dirigent feixista del període vintennal. que, segons ell, els havien traït en moments de dificultat.
Mentrestant, els atacs partisans van continuar. A més del coronel Gobbi, el soldat Averardo Mazzoli havia estat ferit el 17 de gener, el 27 de gener un sentinella havia estat assassinat prop del Ponte della Vittoria. El 5 de febrer van morir dos soldats de la Guàrdia Nacional Republicana i el 9 de febrer un sotsoficial de la GNR va morir prop de la Fortezza da Basso.El 15 de gener van explotar diverses bombes en molts llocs de la ciutat, inclosa una prop de la federació del Partit Feixista Republicà a Via dei Servi. El 21 de gener, en un bordell freqüentat per soldats, i el 30 de gener al Teatro della Pergola, on el secretari del partit Gino Meschiari havia de celebrar una reunió. El 10 de febrer va fracassar un intent de col·locar una bomba al bar Paskowski, dos gappisti van aconseguir fugir i un altre va ser capturat.
Al mateix temps, la banda Carità, el 13 de febrer, va localitzar Sinigaglia en un restaurant. L'home, que va intentar fugir, va ser assassinat a trets al carrer. Tretze dies després, va localitzar i va confiscar un dipòsit d'armes pertanyent al Partit d'Acció. També van ser arrestats importants líders del CLN, com ara Max Boris i se li va confiscar la linotípia del diari La libertà. Pels èxits aconseguits el febrer de 1944, Carità va ser ascendit a Seniore (rang equivalent a major de l'exèrcit ). No obstant , el 22 de febrer, un altre soldat de la GNR va ser assassinat a Viale Amedeo pels Gappisti, el 7 de març, el major Mario Giovannelli i el 10 de març un altre soldat a Via Bolognese. El 17 de març va morir el cap de la província de Pisa i el 27 dos sentinelles més van morir a prop del pont de Carraia.
El 15 abril 1944, després de l'assassinat de Giovanni Gentile, es van dur a terme diverses detencions contra els presumptes instigadors, com ara Francesco Calasso, l'arqueòleg Ranuccio Bianchi Bandinelli i Renato Biasutti. Entre les diverses hipòtesis, es va insinuar que el mateix Carità, que temia la reprovació del filòsof amb Mussolini, era l'instigador. Els detinguts van ser alliberats, gairebé un mes després, gràcies a la intervenció de la família de Gentile, que no va voler més represàlies. La partisana i política Teresa Mattei, però, va explicar que efectivament, la mort de Gentile va ser va ser una acció del GAP tot i que no va comptar mai amb l'aprovació de tots els membres.
Bruno Fanciullacci, capturat per la Banda Carità el 26 d'abril de 1944, va ser apallissat i torturat, però no sabent res de l'atemptat contra Giovanni Gentile, va ser portat malferit a l'hospital, d'on va ser alliberat pels partisans del GAP.
El 7 de juny de 1944, després d'una denúncia, tots els membres de l'emissora antifeixista Ràdio CORA van ser arrestats. Alguns després de ser torturats durant dies, van ser afusellats prop del torrent Terzolle, com la jove partisana Anna Maria Enriques Agnoletti.
El 8 de juliol de 1944, a mesura que avançaven els aliats, Carità es va retirar a Bergantino i després a Pàdua, deixant el lideratge a Giuseppe Bernasconi, que va continuar amb les seves directrius i el 17 de juliol va tenir lloc la Massacre de la Plaça Tasso, al barri de San Freddiano, quan els feixistes van disparar contra una multitud de civils i cinc persones van resultar mortes i altres segrestades i afusellades, alguns dels cadavers no van ser retrovats fins el 1952. Bruno Fanciullaci, que novament estava detingut, va morir aquell mateix dia, quan es va llançar per la finestra de la comissaria i va ser rematat a trets. Els aliats van arribar a Florència l'11 d'agost de 1944.
Activitats al Vèneto i Pàdua Des del juliol 1944 fins al final de la guerra, Mario Carità i els seus homes van operar a la zona del Vèneto. A Pàdua, van establir la Seu al Palazzo Giusti, a Via San Francesco 55, allà, el seu paper va ser més polític que militar, recopilant informació i efectuant infiltracions entre els simpatitzants, col·laboradors i combatents de la resistència. Nombrosos docents con Egidio Meneghetti, estudiants universitaris, dones, obrers i fins i tot sacerdots van ser interrogats i torturats.
Després de l'Alliberament, la Banda Carità «es va dissoldre el 27 d'abril de 1945, a les 16.30 hores». Alguns membres van fugir i altres van voler negociar amb els partisans. Carità es va refugiar a Kastelruth (Castelrotto), un poblet a prop de Alpi de Siusi, creient que passaria desapercebut.
Mort A la nit del 18 al 19 de maig, els soldats nord-americans el van descobrir, quan van entrar a l'habitació d'una casa d'hostes de Castelrotto a l'Alpe di Siusi, (zona de l'Alto Adige). En el moment de l'assalt, era al llit amb la seva amant Emilia Chiani; tan bon punt va veure els uniformes aliats, va agafar la pistola i va disparar, matant dos soldats americans, però finalment va ser abatut per una ràfega d'ametralladora. Mario Carità amagava un botí d'un milió quatre-centes mil lires, dues-centes monedes de plata, dos rellotges d'or i quatre anells d'or i brillants. La dona que l'acompanyava va resultar ferida i, després de ser atesa, va ser portada al camp de concentració americà de Coltano. Les dues filles, que es trobaven en un altre edifici, van resultar il·leses, Franca, de 20 anys, va ser jutjada pel Tribunal Extraordinari de Delictes Greus de Pàdua, el 25 setembre 1945, acusada de col·laborar amb el seu pare, i condemnada a 16 anys, per complicitat en tortura, mentre que Elisa, de 17 anys, va ser absolta per la seva poca edat i no haver comès cap crim provat.
Referències
Bibliografia Silvio Bertoldi, Salò, vida i mort de la República Social Italiana, Rizzoli, Milà, 1976 Gianni Oliva, L'ombra negra, les massacres nazi-feixistes que ja no recordem, (pàg.160), Milà, Arnoldo Mondadori Editore, 2007 Massimiliano Griner, La «banda Koch». La unitat especial de policia 1943-44, (pàg.45), Torí, Bollati Boringhieri, 2000 Renzo De Felice, Mussolini, l'aliat. La Guerra Civil 1943-1945, (vol. II - pàg.)118), Torí, Einaudi, 1997 Diego Meldi, La República de Salò, Santarcangelo di Romagna, Casini Editore, 2008 ISBN 978-88-6410-001-2 Gerald Steinacher, El camí secret dels nazis: com Itàlia i el Vaticà van salvar criminals de guerra, Milà, Rizzoli, 2010, ISBN 88-17-03998-5