Claude Gellée, més conegut en català com a Claudi de Lorena (en francès Claude Lorrain, pronunciat [klod lɔ.ʁɛ̃]) (Chamagne, Lorena, entre 1600 i 1605No se sap amb certesa la data de naixement de Lorrain, establerta tradicionalment al voltant del 1600, tot i que segons altres historiadors podria ser 1604 o 1605, tesi avalada principalment per Michael Kitson al seu estudi Claude Lorrain “Liber Veritatis” (1978). L'adjudicació a l'any 1600 prové de l'epitafi de l'artista a l'església de la Trinità dei Monti: «A Claude Gellée lorenès, nascut a Chamagne, pintor eximi que pintà meravellosament els rajos del sol naixent i ponent a la campinya, que des de la ciutat on practicà el seu art obtingué les majors alabances entre els grans, i que morí el IX de calendes de desembre de 1682 a l'edat de LXXXII anys. Per al seu estimadíssim oncle, Jean i Joseph Gellée han fet col·locar aquest monument, que serà també per als seus successors». En canvi, diversos documents de l'any 1635 li adjudicaven una edat de 30 anys, pel que caldria suposar que nasqué el 1604 o 1605. – Roma, Estats Pontificis, 23 de novembre de 1682), va ser un pintor francès establert a Itàlia. Va viure al període de l'art barroc, dins del qual es va emmarcar en el corrent anomenat classicisme, on va destacar com a paisatgista. De la seva extensa producció subsisteixen avui dia 51 gravats, 1200 dibuixos i uns 300 quadres.
De disposició manyaga, era de caràcter reservat i totalment dedicat al seu ofici. Quasi desproveït d'educació, es va dedicar a l'estudi de temes clàssics, i va forjar per si mateix la seva fortuna, des d'un inici humil fins a assolir el cim de l'èxit personal. Es va obrir camí en un ambient de gran rivalitat professional, que malgrat tot li va portar a tractar amb nobles, cardenals, papes i reis. La seva posició dins de la pintura de paisatge és de primer ordre, fet remarcable per la circumstància que en l'àmbit anglosaxó —on la seva obra va ser molt valorada i inclús va influir en la jardineria anglesa— sigui únicament conegut pel seu nom de pila, Claude, igual que artistes com Miquel Àngel, Rafael o Rembrandt. Gran innovador dins del gènere paisatgístic, ha sigut qualificat com el «primer paisatgista pur».
Lorrain va reflectir en la seva obra un nou concepte en l'elaboració del paisatge —l'anomenat «paisatge ideal»—, que cobra una nova significació basada en els seus referents clàssics, i que traslluu una concepció ideal de la natura i del món interior de l'artista, alhora que assumeix un nou caràcter diferenciat, elevant-lo a una categoria en què el paisatge és l'objecte de la recreació de l'artista, el reflex de la seva concepció del món, l'intèrpret de la seva poesia, evocadora d'un espai ideal, perfecte.
Un dels elements més significatius en l'obra de Lorrain és la utilització de la llum, a la qual atorga una importància primordial a l'hora de concebre el quadre: la composició lumínica serveix en primer lloc com a factor plàstic, per ser la base amb la qual organitza la composició, amb la qual crea l'espai i el temps, amb la qual articula les figures, les arquitectures, els elements de la natura; en segon lloc, és un factor estètic, al destacar la llum com a principal element sensible, com el mitjà que atrau i envolta l'espectador, i el condueix a un món de somni, un món d'ideal perfecció recreat per l'ambient de total serenitat i placidesa que Claude crea amb la seva llum.
L'obra de Lorrain expressa un sentiment quasi panteista de la natura, que és noble i ordenada com la dels referents clàssics de què es nodreix l'opus lorenià, però tot i així lliure i exuberant com la natura salvatge. Recrea un món perfecte aliè al pas del temps, però d'índole racional, plenament satisfactori per la ment i l'esperit. Segueix aquell antic ideal dut pictura poesis, en què el paisatge, la natura, tradueixen un sentit poètic de l'existència, una concepció lírica i harmonitzada de l'univers.
Biografia miniatura|Monument fúnebre de Lorrain, a l'Església de Sant Lluís dels Francesos (Roma). La vida de Lorrain és coneguda principalment pels seus dos primers biògrafs: el pintor alemany Joachim von Sandrart (Die Deutsche Akademie, 1675), que va conviure amb ell a Roma; i el filòleg i historiador Filippo Baldinucci (Notizie de' professori del disegno da Cimabue in qua, 1681-1728), que va obtenir informació dels nebots de l'artista. Claude va néixer el 1600 a Chamagne, prop de Lunéville, al sud de Nancy, en el ducat de Lorena, llavors una regió independent. Va ser fill de Jean Gellée i Anne Pedrose, d'origen camperol però amb una posició acomodada, i va ser el tercer de set fills. Orfe des del 1612, va passar una breu estança amb el seu germà major a Friburg de Brisgòvia; aquest, escultor en fusta especialitzat en marqueteria, li va ensenyar els rudiments del dibuix. El 1613 va viatjar a Roma, on va treballar de pastisser, ofici tradicional lorenès, i va entrar al servei d'Agostino Tassi, pintor paisatgista tardomanierista, del qual posteriorment va ser deixeble.
Entre 1619 i 1621 es va establir a Nàpols, on va estudiar pintura amb Gottfried Wals, pintor originari de Colònia. El 1625 va iniciar un viatge per Loreto, Venècia, Tirol i Baviera, i va tornar al seu lloc d'origen, on es va establir a Nancy durant un any i mig. Aquí va col·laborar com ajudant de Claude Deruet, pintor de la cort ducal, i va treballar en els frescos de l'església dels Carmelites de Nancy (avui perduts). En darrer lloc, el 1627 va tornar a Roma, ciutat on va romandre la resta dels seus dies. De vida tranquil·la i ordenada, un cop establert a Roma tan sols va canviar de domicili en una ocasió, del carrer Margutta al carrer Paolina (actual Via del Babuino).Segons Sandrart, «en la seva manera de viure no era un gran cortesà, sinó de bon cor i piu. No cercà altre plaer que la seva professió». Tot i que es va mantenir solter, va tenir una filla natural, Agnese, amb la qual va conviure juntament amb dos nebots vinguts igualment de Lorena, Jean i Joseph Gellée.
En els anys 1630 va començar a consolidar-se com a pintor. En aquesta època va fer paisatges inspirats en el camp romà, d'aire bucòlico-pastoral. Signava els quadres com a le lorrain («el lorenès»), per la qual cosa va començar a ser conegut com a Claude Lorrain. A Roma va contactar amb Joachim von Sandrart i altres estrangers establerts a la seu papal (Swanevelt, Poelenburgh, Breenbergh), amb els quals es va introduir en la pintura paisatgista. També va fer amistat amb Nicolas Poussin, un altre francès instal·lat a Roma. De mica en mica va anar millorant la seva posició, per la qual cosa va poder agafar al seu servei un ajudant, Gian Domenico Desiderii, qui va treballar amb ell fins al 1658.
miniatura|esquerra|Monument a Claude Lorrain, d'Auguste Rodin, Parc de la Pépinière, Nancy. Cap al 1630 va pintar diversos frescos als palaus Muti i Crescenzi de Roma, tècnica que malgrat tot no va tornar a utilitzar. Per aquell temps va començar a gaudir de certa fama als cercles artístics de Roma, per la qual cosa va rebre encàrrecs de personatges prominents, i va ser apadrinat pel cardenal Bentivoglio, qui el va presentar al papa Urbà VIII, el qual li va encarregar dues obres: Paisatge amb dansa camperola (1637, Col·lecció Comte de Yarborough) i Vista de port (1637, Col·lecció Duc de Northumberland, Alnwick Castle). També van ser mecenes seus els cardenals Fabio Chigi i Giulio Rospigliosi, que més tard serien papes com a Alexandre VII i Climent IX. Durant tota la seva vida va pintar principalment per la noblesa i la clerecia, i va rebre encàrrecs de tot Europa, principalment França, Espanya, Gran Bretanya, Flandes, Països Baixos i Dinamarca. Era tanta la demanda d'obres de Lorrain que el 1665 un marxant va haver de confessar al col·leccionista Antonio Ruffo —comitent de diverses obres de Rembrandt— que «no hi ha esperança d'aconseguir una obra de Claude; no li bastaria una vida per a satisfer els seus clients».
La seva fama era tal que li van sortir imitadors —com Sébastien Bourdon—, fet pel qual el 1635 va iniciar el Liber Veritatis (Museu Britànic), un quadern de dibuixos on deixava constància de totes les seves composicions, per a evitar les falsificacions.Segons Baldinucci, «estava treballant en els quadres del rei [Felip IV], als quals a penes havia començat a donar forma, quan alguns envejosos i àvids de guanys injustos no tan sols li van robar la invenció, sinó que imitaren el seu faisó, i es vengueren a Roma les reproduccions per originals del seu pinzell, amb el qual es desacreditava el mestre, quedava mal servit el personatge pel que es feien els quadres i defraudats els compradors a qui es donaven reproduccions per originals». Consta de 195 dibuixos, on va copiar la composició de les seves obres, descrites fins a l'últim detall, el client per al que havia sigut pintat i els honoraris que havia cobrat. El 1634 va ingressar en l'Accademia di San Luca, i el 1643 en la Congregazione dei Virtuosi, una societat literària fundada el 1621 pel cardenal Ludovisi.
El 1636 va fer un nou viatge a Nàpols i, l'any següent, va rebre un encàrrec de l'ambaixador d'Espanya a Roma, el marquès de Castel Rodrigo, d'una sèrie d'aiguaforts titulada Focs Artificials. Potser per recomanació d'aquest,No se sap amb certesa qui va realitzar les gestions per encarregar obres a diversos autors per al Buen Retiro, diversos especialistes donen noms que van des de Velázquez —tot i que la seva visita a Itàlia fou anterior—, el cardenal Barberini, el comte de Monterrey o el marquès de la Torre; però el que assenyalen més experts i potser és el més probable és el marquès de Castel Rodrigo, per al que ja havia treballat Lorrain. Entre la documentació d'aquest diplomàtic consta una factura el 1641 a un transportista per portar disset caixes amb quadres de Roma al Buen Retiro. Claude va rebre un encàrrec de Felip IV per al Palau del Buen Retiro a Madrid, per a decorar la Galeria de Paisatges, juntament amb obres d'artistes coetanis com Nicolas Poussin, Herman van Swanevelt, Jan Both, Gaspard Dughet i Jean Lemaire. Lorrain va fer vuit quadres monumentals, en dos grups: quatre de format longitudinal (1635-38) i quatre de format vertical (1639-41). El programa iconogràfic, pres de la Bíblia i Històries dels sants, va ser elegit pel comte-duc d'Olivares, qui dirigia les obres. El 1654 va rebutjar el càrrec de rector principal de l'Accademia di San Luca, per viure a plenament dedicat a la seva professió. Afectat de gota des del 1663, els seus darrers anys va pintar cada cop menys quadres, i va derivar cap a un estil més serè, personal i poètic.
Va morir a Roma el 23 de novembre de 1682, i va ser enterrat a l'església de la Trinità dei Monti, amb grans mostres de respecte i admiració de la societat del seu temps. El 1840 les seves despulles van ser traslladades a l'Església de Sant Lluís dels Francesos, on actualment reposa.
El 1892 l'escultor Auguste Rodin va fer una estàtua en bronze de Claude Gellée que es troba al Parc de la Pépinière a Nancy. Un liceu i un carrer porten el seu nom a Épinal, així com un col·legi i un carrer (quai Claude Le Lorrain) a Nancy.
<div style="clear:both;">
Estil El paisatge clàssic miniatura|Paisatge amb Apol·lo custodiant els ramats d'Admet i Mercuri robant-los-hi (1645), Palazzo Doria-Pamphili, Roma.