Panga ya Saidi és un jaciment arqueològic situat en el comtat de Kilifi, al sud-est de Kenya, a uns 15 km de l'Índic, als turons calcaris de Dzitsoni. La cova conté rics jaciments arqueològics que daten de l'edat de pedra mitjana, l'edat de pedra posterior i l'edat del ferro. Els jaciments excavats conserven un registre inusualment llarg d'activitat humana, des de fa uns 78.000 anys fins a fa uns 400, una cronologia recolzada per la datació per radiocarboni i la datació per luminescència òpticament estimulada. Aquesta seqüència situa Panga ya Saidi al costat d'altres jaciments clau, com ara Enkapune ya Muto, Mumba Mockshelter i Nasera Rockshelter, que són importants per a comprendre el Plistocé tardà i la transició de l'edat de pedra mitjana a la tardana a l'Àfrica oriental.
El potencial arqueològic de Panga ya Saidi l'assenyalà per primera vegada Robert Soper i després Richard Helm. Des del 2010, el projecte Sealinks, dirigit per Nicole Boivin, ha excavat la cova. Aquest projecte interdisciplinari té ara la seu en l'Institut Max Planck per a la Ciència de la Història Humana, en col·laboració amb els Museus Nacionals de Kenya. Aquestes recerques han ajudat a establir la importància de Panga ya Saidi per a comprendre la transició tecnològica de l'edat de pedra mitjana a la posterior, i la proliferació d'objectes simbòlics com ara eines d'os, ocre gravat i grans del plistocè tardà de l'Àfrica oriental. S'han utilitzat l'arqueozoologia i l'anàlisi d'isòtops estables per a reconstruir la paleoecologia i la subsistència del Plistocé tardà i l'Holocé a partir de restes òssies d'animals. Les recerques també s'han centrat en el paper del jaciment en les xarxes agrícoles i comercials de l'Holocé tardà al llarg de la costa de Zanguebar, amb conreus africans com ara el mill perlat, animals no autòctons com la rata negra, grans de petxines marines, granadura de vidre i ceràmica de Tana documentada en els dipòsits de l'edat del ferro. L'ADN antic recuperat d'un enterrament de 400 anys d'antiguitat indicava que aquest individu estava estretament emparentat amb els caçadors-recol·lectors antics i actuals de l'Àfrica oriental, inclòs l'antic individu de Mota (Etiòpia).
Configuració del jaciment El jaciment està situat a l'àrea costanera de Nyali, al sud de Kenya. Aquesta zona inclou els comtats de Kilifi, Mombasa i Kwale. Inclou les terres altes calcàries de Dzitsoni. Tretze rius s'hi estenen i creen planes i valls al·luvials. L'entorn mediambiental del jaciment forma part d'una transició general de planes costaneres baixes a terres altes costaneres i a planes costaneres altes. A la part nord de l'àrea, les planes costaneres baixes i altes se separen per un altiplà. La part sud de l'àrea difereix perquè les planes costaneres baixes i altes es divideixen per una serralada costanera, definida per turons escarpats. Quant a la vegetació, el jaciment se situa al límit del bosc Arabuko Sokoke, amb vista a la sabana de pissarra, i a l'oest del bosc sec de terres baixes de Coral Rag i dels manglars de les planes costaneres baixes. L'àrea experimenta dues estacions plujoses. La primera va d'octubre a desembre i la segona d'abril a juny.
Estratigrafia i datació A partir d'una excavació de 3 metres de fondària al jaciment arqueològic, es trobà una seqüència de 19 capes dividides per tres límits litogràfics en quatre grups. El grup més antic era format per les capes 19 - 17 (datades en 76.000-73.000 anys), caracteritzades sobretot per margues argilenques de color marró rogenc amb fragments ossis de petxines de mol·luscs i mamífers. La unitat s'interpreta com un període d'ocupació humana esporàdica. Les capes 16 - 14 (de fa 67.000-59.000 anys) consistien sobretot en margues marrons ataronjades amb dipòsits de cendra i clasts de roca mare. Hi ha una major presència d'activitat humana amb pedra treballada, fragments d'os i ascles de carbó que apareixen en les capes 15 i 14. La Unitat II s'interpreta com el pis d'un edifici. La Unitat II s'interpreta com un nivell de pis, amb ensulsiades de parets i sostres acumulats i evidències de crema. La Unitat III amb les capes 13 - 5 (de fa 59.000-14.000 anys) conté marga heterogènia amb abundants evidències d'activitat humana i cendres, amb presència de llars, cremes, lítica i buits al pis. El límit de les capes 13/12 de fa uns 51.000 anys reflecteix un buit entre dues fases ocupacionals diferents. L'augment de l'activitat humana s'hi mostra per la concentració de subproductes d'ocupació humana; l'ocupació, però n'és intermitent. En acabant, la Unitat IV, o capes 4 -1 (de fa 8.000 anys a fa 400 anys), consta de margues soltes i llimoses amb dipòsits de carbó vegetal, fragments ossis, petxines marines i indústria lítica. Les capes estan alterades, amb una degradació de les parets i el pis de la cova que reflecteix una ocupació humana intermitent (incloent-hi un enterrament i llars de foc).
Ocupacions de l'edat de pedra mitjana i tardana Eines de pedra La tecnologia lítica, o eines de pedra, és una part important del registre arqueològic de Panga ya Saidi i ha ajudat els arqueòlegs a comprendre la transició de l'edat de pedra mitjana a l'edat de pedra tardana del jaciment. Les principals matèries primeres usades són el quars, seguit del chert i, en rares ocasions, la pedra calcària, que s'emprava per a tècniques de talla informal. El quars s'utilitzà preferentment per a la talla bipolar de petits nuclis. La preparació d'eines més formals (per a fabricar eines Levallois o làmines prismàtiques) es feia preferentment en quars. El quars també es reduïa més sovint, i això indica que era molt preat i conservat, la qual cosa pot suggerir que era relativament més difícil d'obtenir.
La seqüència tecnològica lítica de Panga ya Saidi ha patit importants canvis al llarg del temps. En els primers dipòsits del jaciment s'han trobat eines grosses o mitjanes fabricades amb matèria primera de gra gruixut, inclosa la calcària, utilitzant la tècnica Levallois. Aquests nuclis, ascles i ascles retocades de Levallois són típics de l'edat de pedra mitjana de l'Àfrica oriental. Fa entre 72.000 i 67.000 anys, els arqueòlegs observen una tendència cap a tècniques de reducció bipolar i eines més petites i esmolades, com les fulles prismàtiques, fabricades sobre matèria primera de gra fi. La calcària es fa rara i el quars, comú. El canvi cap a instruments més menuts, un fenomen conegut com a miniaturització, així com els canvis cap a una reducció bipolar i una tecnologia de fulles més freqüents, són característiques típiques de l'edat de pedra posterior de l'Àfrica oriental. Amb el temps, altres formes, com la mitja lluna, també s'hi fan més comunes.
Els arqueòlegs, però, assenyalen que no es tracta d'una transició dràstica, perquè les tècniques Levallois continuen utilitzant-se en gran part de la seqüència de Panga ya Saidi, fins i tot després de l'aparició de noves tecnologies. Això indica que la transició de l'edat de pedra mitjana a la posterior no es pot descriure en termes simples o com un únic paquet. Conclouen que el tret definitori d'aquesta transició a Panga ya Saidi és la miniaturització, més que tipus específics d'eines o tècniques de reducció.
Restes de fauna En les restes de fauna hi havia sobretot petits bòvids (com el duiquer i el suni), súids (Phacochoerus i senglar) i alguns primats com a base de la subsistència, mentre que les restes de fauna marina s'empren sobretot de manera simbòlica en la cultura material (com els grans de petxines marines) fins a l'Holocé, quan també se'n van utilitzar per al consum.
Els entorns de caràcter tropical com els de la costa oriental africana eren una mena de refugi per a les primeres poblacions humanes, pel seu entorn comparativament estable i l'abundància de fauna comestible procedent de l'explotació dels entorns tancats de boscs, arbredes i pasturatges.
La zooarqueologia i l'anàlisi d'isòtops estables demostren que els entorns de la rodalia de Panga ya Saidi van canviar lleugerament amb el temps. En les primeres capes de la seqüència, eren relativament freqüents les restes òssies de petits primats i bòvids que vivien en un hàbitat tancat. Aquesta zona boscosa al principi humida experimentà una transició cap a una major concentració de pasturatges i una disminució de la zona boscosa durant l'estadi isotòpic marí 3, com s'observa en l'augment de restes òssies de bòvids més grans. A això va seguir un ressorgiment de les terres humides i boscoses en la transició del Plistocé a l'Holocé, quan els bòvids petits tornaren a ser més comuns en les restes faunístiques. Les anàlisis d'isòtops estables de carboni i oxigen concorden amb les proves zooarqueològiques, tot indicant que es va passar d'ecosistemes més boscosos en el MIS 5 i el MIS 4 a hàbitats oberts en el MIS 3 i, més tard, a entorns boscosos i pasturatges en l'Holocé. Roberts et al. arriben a la conclusió que aquest entorn heterogeni permeté a l'Homo sapiens desenvolupar noves tecnologies i cultura material.
Restes humanes En alguns dels dipòsits més profunds de Panga ya Saidi es trobà un segon molar caduc d'un xiquet, situat en la Capa 18 i datat de fa uns 78.000 anys (MIS 5). Les anàlisis d'isòtops estables de carboni i oxigen demostren una dependència de les plantes C3. Com que es tracta d'una dent temporal, això pot reflectir la dieta de la mare del xiquet en cas de lactància, o reflectir els aliments que li donaven al xiquet en cas de deslletament. El senyal de les plantes C3 és coherent amb les proves zooarqueològiques que indiquen que els animals principals de Panga ya Saidi en les capes més fondes provenien de llocs tropicals boscosos o arbratges.
El 2021 aparegueren proves del primer enterrament intencionat d'Àfrica. A la cova de Panga ya Saidi es va descobrir la tomba d'un xiquet de tres anys de l'edat de pedra mitjana, de 78.000 anys d'antiguitat. Segons els investigadors, el cap del xiquet pareixia haver estat col·locat sobre un coixí. El cos era en posició fetal. Aquest suposat enterrament és desenes de milers d'anys anterior als de les coves d'Es Skhul i Qafzeh, a Palestina, que pertanyien a poblacions africanes amb la mateixa tradició cultural lítica d'Àfrica.
Ocupacions de l'edat del ferro Restes de plantes Durant l'edat del ferro, Panga ya Saidi tenia sobretot evidència arqueobotànica de conreus com el mill perlat i el mill africà, el sorgo i el baobab. Una data de radiocarboni d'espectrometria de masses amb accelerador directe en una llavor de sorgo indica que aquest conreu va aparéixer a Panga ya Saidi entre els anys 770 i el 950. Els cultius presents a Panga ya Saidi són africans, introduïts a l'àrea costanera des de les zones d'origen més occidentals. Els conreus no africans, però, com l'arròs asiàtic (Oryza sativa), estaven absents a Panga ya Saidi, i això es pot deure al fet que el lloc no era un port comercial important de la costa; per contra, aquests conreus es troben en llocs contemporanis a Panga ya Saidi a les illes de Pemba i Zanzíbar, com ara Tumbe i Unguja Ukuu.
Restes de fauna L'expansió de les xarxes de comerç agropastoral i marítim durant els darrers 1.300 anys d'ocupació del jaciment de Panga ya Saidi, secundada per les restes faunístiques i botàniques costaneres, implica una ocupació perllongada d'aquests indrets costaners durant l'edat del ferro tardana. A més, les proves d'isòtops estables de carboni i oxigen i les dades zooarqueològiques demostren que s'hi caçaven bòvids africans i que l'entorn era de bosc semitancat durant l'edat del ferro.
Panga ya Saidi contenia una alta concentració de restes de múrids, però es tractava sobretot de rosegadors locals, i no de l'espècie no autòctona rata negra asiàtica (Rattus rattus). Les restes de rosegadors obtinguts a Panga ya Saidi s'identificaren per empremtes dactilars de col·lagen o zooMS. L'únic espècimen confirmat de R. rattus es va trobar relativament a prop de la superfície del jaciment.
Restes humanes