va ser una escriptora estatunidenca.
La seva autobiografia, Aunt Betty's Story: The Narrative of Bethany Veney, A Slave Woman, es va publicar el 1889. Nascuda com a esclava en una granja prop de Luray, Virgínia, amb el nom de Bethany Johnson, es va casar dues vegades: primer amb un esclau, Jerry Fickland, amb qui va tenir una filla, Charlotte. Ell va ser venut i separat d'ella i, més tard, ella es va casar amb Frank Veney, un home negre lliure. Va ser venuda en una subhasta al seu esclavista, George J. Adams, qui la va portar a Providence, Rhode Island, i posteriorment a Worcester, Massachusetts. Després de la Guerra Civil dels Estats Units, Veney va fer quatre viatges a Virgínia per traslladar la seva filla, la seva família i 16 membres més de la família al nord, a Nova Anglaterra.
Biografia miniatura|Luray, Virgínia, el 1910 El 1812, Bethany Johnson va néixer com a esclava a la granja Pass Run, prop de Luray. Els seus pares, Charlotte i Joseph Johnson, van tenir cinc fills, dos d'ells eren Matilda i Stephen. Veney era d'ascendència afroamericana i blackfoot (peu negre). Va ser esclavitzada per James Fletcher, propietari de Pass Run. La filla de Fletcher, Nasenith, li va ensenyar una lliçó sobre la ira de Déu i les conseqüències de mentir, que va ser suavitzada amb la lliçó de la seva mare sobre les recompenses de ser sincer. Aquesta lliçó sobre l'honestedat va tenir un impacte durador al llarg de la seva vida i la va ajudar a lluitar per ella mateixa. De tant en tant, Fletcher demanava a Veney que cantés i ballés per als seus visitants. La seva mare va morir quan ella tenia aproximadament nou anys i no coneixia el seu pare. Poc després de la mort de la seva mare, Fletcher també va morir. Les persones que tenia esclavitzades van ser repartides entre les seves cinc filles i dos fills, cosa que va provocar la separació de la seva família. Lucy Fletcher, a qui Veney considerava de bon cor, la va acollir a ella i a la seva germana Matilda. Lucy no estava casada i, després del seu matrimoni amb David Kibbler el 25 de gener de 1827, ella i les persones que tenia esclavitzades es van traslladar a viure amb la seva germana Nasenith Fletcher. Durant un temps, Veney va ser llogada a una dona que l'alimentava i la vestia a canvi del seu treball. La considerava amable perquè li va donar prou menjar per sobreviure i no l'assotava. Veney va observar que els nens blancs que no havien nascut com a esclaus tindrien un concepte diferent del que significava l'amabilitat. David Kibbler era un amo cruel i violent amb tots els seus esclaus. En una ocasió, la van assotar amb una vara de claus que la va deixar coixa i, després, va ser assotada de nou quan la seva mestressa li va preguntar sobre la causa de la seva lesió i aquesta va demanar a en Kibbler més informació. En una altra ocasió, quan li van ordenar que tallés una branca per ser castigada amb ella, va fugir davant la injustícia del càstig i, després d'una nit de fortes pluges, va demanar ajuda al pare de Kibbler, que també era un esclavista que pegava els seus esclaus. Un cop va sentir la seva història, ell i Veney van visitar Kibbler, a qui el seu pare li va dir que no l'assotés. Ella va tornar a casa de Kibbler i no va ser castigada.
Religió Els germans de Kibbler, Jerry i Sally, eren metodistes conversos, que van trobar la fe després d'assistir a una reunió campestre de caràcter religiós. Van condicionar un edifici escolar a Luray per fer-lo servir com a espai d'oficis religiosos i reunions de revifalla espiritual, i van animar Veney a convertir-se al cristianisme. Lucy va organitzar que algú portés Veney a una reunió campestre, on un himne la va inspirar.
Veney va començar a pregar per la seva llibertat, convençuda que, si era una bona cristiana, seria alliberada de l'esclavitud. Desitjava guanyar els seus propis diners i estalviar-los fins que pogués permetre's comprar una casa amb un jardí bonic. Confiava en la seva fe per suportar els moments difícils. Quan encara era una noia jove va ser castigada severament pel seu amo per haver assistit a l'església. Va continuar anant-hi quan va ser contractada pel senyor Levers, després d’haver suplicat a Kibbler que li permetés assistir als oficis religiosos. Ell va dir: "Bé, aniré a l’infern si no ets la meva parella. Sí, ves a la reunió…". A partir d’aquell moment, va poder assistir a l’església. Va esdevenir coneguda per la seva honestedat i devoció. Matrimoni i fills Cap a finals de la dècada de 1830, Bethany Johnson es va casar amb Jerry Fickland, un esclau que vivia a set milles d'ella, a l'altra banda de les muntanyes Blue Ridge. Van rebre permís dels seus esclavistes per casar-se i van celebrar una cerimònia de casament senzilla. Sabent que els seus esclavistes els podien separar en qualsevol moment, van renunciar a les promeses nupcials. Van continuar vivint a les plantacions dels seus esclavistes i només es podien visitar-se quan se'ls donava permís i rebien un passaport per viatjar per les carreteres sense ser detinguts com a fugitius. miniatura|Una subhasta d'esclaus a Virgínia Propietat del eundeutat Jonas Mannyfield (també escrit Menefee), Fickland va ser portat al mercat d'esclaus de Little Washington, Virgínia, on seria subhastat al voltant del març de 1843. A Veney se li va permetre anar a veure el seu marit. Va viatjar més d'un dia per reunir-se amb la mare de Fickland, i van anar junts al mercat on es trobaven Fickland i la resta d'esclaus de Mannyfield. El comerciant d'esclaus Frank White va comprar els esclaus amb la intenció de vendre-les al sud profund dels Estats Units (Deep South). White va enviar Fickland a buscar la seva dona, prometent que es mantindrien junts. En adonar-se que probablement no els mantindrien junts i patirien als durs camps de cotó i als aiguamolls d'arròs més al sud, Fickland va fugir cap a les muntanyes. Finalment va ser capturat pel comerciant d'esclaus David McCoy. Veney no el va tornar a veure mai més. La seva filla, Charlotte E. Fickland, va néixer el gener de 1844. Li van posar el nom de la mare de Veney.
miniatura|"Esclaus esperant ser venuts." Dones i nens esclavitzats, vestits amb roba nova, esperen ser venuts a Richmond, Virgínia, al segle XIX. Basat en un esbós de 1853. Ella i la seva filla van ser venudes a John Printz Sr., de Luray, a petició de Veney. Va treballar per a la seva família fins a principis de la dècada de 1850, quan va ser venuda a McCoy i el seu soci John O'Neile. La seva filla va romandre amb la família Printz. Quan es va adonar que estava a punt de ser venuda, va demanar a una persona blanca de l'església que la comprés, però van rebutjar la petició. Va ser portada a la subhasta d'esclaus a Richmond, Virgínia, i va fingir estar malalta posant-se bicarbonat de sodi a la boca abans que comencés la licitació. Va fer començar a fer escuma per la boca i no es va realitzar cap venda. Veney treballava a casa dels McCoy i la contractaven altres persones, en aquest cas pagava a McCoy 20 dòlars a l'any i conservava ka resta dels que guanyava. Podia visitar la seva filla periòdicament.
Es va casar amb un home negre lliure, Frank Veney, convertint-se en Bethany Veney. Frank va construir carreteres per a McCoy. Veney va conèixer Frank quan ella era cuinera per a l'equip de construcció de carreteres. Van tenir un fill anomenat Joe.
Stony Man miniatura|La muntanya de Stony Man vista des de Hawksbill al Parc Nacional de Shenandoah, Virgínia Veney va negociar uns acords amb David McCoy i John Printz que li van permetre llogar una casa de Pritz a la muntanya Stony Man, un contrafort al sud de Luray. Es va mantenir a si mateixa i al seu fill cobrant els sous per adelantat després de ser contractada i pagant una quota anual de 30 dòlars a McCoy per la seva part dels seus guanys.
A finals de la dècada de 1850, Veney va ser contractada per 1,50 dòlars setmanals com a cuinera i mestressa de casa per a especuladors miners de coure George J. Adams i J. Butterworth, de Providence, Rhode Island que van reobrir una mina prop de la muntanya. La propietat de McCoy va ser confiscada i subhastada a causa dels seus deutes de joc. El 27 de desembre de 1858, Adams va comprar Veney i el seu fill Joe per 775 dòlars (equivalent a $28,165 el 2024).
Nova Anglaterra Adams va fer traslladar a Veney i al seu fill a Providence l'agost de 1859 i els va alliberar tots dos. Veney es mantenia fent serveis de bugaderia i venent roba utilitzant la tècnica del “bluing”porta a porta. El seu fill Joe va morir d'una malaltia a finals d'aquell any. Vivint a Nova Anglaterra, es va separar de la seva filla, gendre i marit. Frank Veney es va casar amb una altra dona després de tres anys. Frank va afirmar que Veney era la novena de vint-i-cinc esposes en un article publicat per The Page News and Courier el 1915. Era massa perillós per a una dona negra sola viatjar a Virgínia per visitar la seva família després de l'atac de John Brown a Harpers Ferry (l’octubre de 1859) i l'inici de la Guerra Civil Americana (1861–1865).
Veney va treballar per a la família Adams a Providence i després es va traslladar amb ells a Worcester, Massachusetts, el 1860. Abans de la guerra, feia grans olles de farinetes que portava als campaments dels voluntaris de Worcester. Va continuar venent roba i fent serveis de bugaderia a Massachusetts. Sentint-se còmoda allà, sabent que estava fora de perill de ser venuda en subhastes, va romandre a Worcester després que la família Adams tornés a Providence. Veney es va unir a l'església metodista de Park Street, una església blanca, i va ser fundadora de l'església metodista episcopal africana Bethel el 1867, va ser una membre destacada de l'església. Durant més de 50 anys, va caminar fins al recinte de reunions del campament de Sterling a Sterling, Massachusetts, una caminada de gairebé 19 quilòmetres des de casa seva que s'estima que s’hi triga unes 4 hores només anada.
Després del final de la Guerra Civil, Veney va reunir membres de la família a qui trobava molt a faltar i els va portar a viure a Nova Anglaterra. Va començar amb la seva filla, el seu gendre Aaron Jackson i el seu nét, que vivien al seu costat, i després va fer tres viatges més per traslladar 16 familiars més al nord. Mentre era a la zona de Luray, Virgínia, també es va reunir amb tres dels seus antics esclavistes, McCoy, Printz i Kibbler. Estava agraïda d'estar a l'altre costat del patiment que havia suportat durant anys i de reunir-se amb la seva família. A Worcester, va comprar una casa per a ella mateixa al número 21 del carrer Winfield i altres cases per a la seva família extensa.
Narrativa de Bethany Veney, una dona esclava El 1889 es va publicar The Narrative of Bethany Veney, a Slave Woman (La narrativa de Bethany Veney, una dona esclava). Va ser dictada a una dona blanca amb les inicials MWG. La narrativa documenta la seva vida com a nena i dona esclavitzades. Descriu la seva conversió religiosa i el paper de la religió a la seva vida. La seva narrativa inclou dues cartes de dos ministres, el reverend Erastus Spaulding de Millbury i el reverend VA Cooper. Una d'elles descriu la força de caràcter de Veney i l'altra se centra en el pecat de l'esclavitud. Veney també descriu la seva vida al Nord després d'aconseguir la seva llibertat. Jared Silverstein, autor de The Faith of a Woman: a Slave Narrative of Love, Despair, and Atonement, va dir: "La seva narrativa curta però poderosa revela com la seva fe incansable en Déu la va capacitar per navegar per les circumstàncies més difícils, des de la infància com a esclava fins a l'edat adulta com a dona que lluita per la seva llibertat". Veney tenia un enfocament únic per escriure la seva narrativa. Va compartir la seva història d'humanitat, centrant-se en el seu dolor i la moral per la qual vivia en lloc de documentar com d'horrible era l'esclavitud.
Anys posteriors i mort