Lesglésia de Saint-Germain-l'Auxerrois és una església catòlica medieval al primer districte de París, situada just davant del Palau del Louvre. Va rebre el nom de Sant Germà d'Auxerre, un bisbe medieval d'Auxerre, que va esdevenir enviat papal i va conèixer Santa Genoveva, la santa patrona de París, durant els seus viatges. Es diu que Genoveva va convertir la reina Clotilde i el seu marit, el rei francès Clodoveu I, al cristianisme a la tomba de Sant Germà a Auxerre.Dumoulin, Ardisson, Maingard and Antonello, Églises de Paris (2010), p. 24
L'església actual va ser construïda al , amb importants modificacions als segles i . Des del 1608 fins al 1806, va ser l'església parroquial dels habitants del Louvre, i conté les tombes de molts artistes i arquitectes notables que van treballar al palau. Durant la reconstrucció després de l'incendi de Notre-Dame a la propera Île de la Cité, els serveis regulars de la catedral es van traslladar a Saint-Germain-l'Auxerrois.
Història El primer lloc de culte en aquest emplaçament va ser un petit oratori fundat al per commemorar un encontre de Sant Germà amb Santa Genoveva, la futura patrona de París.MacErlean, Andrew. "St. Genevieve." The Catholic Encyclopedia Vol. 6. New York: Robert Appleton Company, 1909 Aquesta estructura va ser substituïda per una gran església, ja fos per Khilperic I, rei dels francs, cap al 560, o per Sant Landeric de París, bisbe de París, cap al 650. Aquella església va ser destruïda pels normands el 886, reconstruïda pel rei Robert II el Pietós, i després va ser renovada al . L'església va ser, des de l'Edat Mitjana, col·legiata i parroquial: és a dir, que era en part la seu d'un col·legi de canonges i l'església parroquial de tots els residents del districte. Al , es va tornar a considerar massa petita i es va ampliar encara més. S'hi van fer més canvis i afegits als segles XV i XVI. L'estructura actual és en gran part del .
Durant les Guerres de Religió, la seva campana, "Marie", va ser tocada la nit del 23 d'agost de 1572, cosa que va marcar l'inici de la massacre de Sant Bartomeu. Milers d'hugonots, que visitaven París per a un casament reial, van ser assassinats per la multitud de la ciutat. L'església va acollir el funeral de François de Malherbe el 1628 i el de l'escultor Antoine Coysevox el 1720. esquerra|miniatura|221x221px|Durant la Comuna de París de 1871, l'església va esdevenir un club de dones socialistes. Durant la Revolució Francesa, l'església va ser tancada, saquejada i convertida en un graner per emmagatzemar pinso per als animals, una impremta i una fàbrica de pólvora en diverses ocasions. Encara es conserven alguns dels vitralls originals, malgrat el vandalisme revolucionari. L'edifici va ser retornat a l'Església Catòlica el 1801, però va tornar a patir durant un motí anticlerical el 1831, quan moltes pintures, monuments funeraris i finestres van ser danyades o destruïdes. Va estar tancada durant diversos anys i després va ser sotmesa a una important restauració entre 1838 i 1855 sota la direcció de Jean-Baptiste Lassus i Victor Baltard, que van retirar alguns dels edificis circumdants i van fer l'edifici més visible. Alexandre Boëly va ser organista de l'església del 1840 al 1851.
L'església gairebé va ser demolida dues vegades; una vegada sota Lluís XIV, que preveia ampliar el palau del Louvre i construir-hi una nova façana al seu lloc; i de nou sota Napoleó III. El baró Haussmann tenia un pla per instal·lar l'inici d'un nou bulevard al lloc de l'església, però el pla es va deixar de banda després de la construcció d'una petita part.
L'església ha estat la "parròquia dels artistes" des del final de l'Antic Règim, quan els artistes s'allotjaven al Louvre. Va ser aquí on Jean-Philippe Rameau es va casar el 25 de febrer de 1726. La Societat de Sant Joan per al Desenvolupament de l'Art Cristià, fundada el 1839 per Lacordaire, celebra les seves misses aquí i s'hi reunia cada tercer divendres de mes.
D'acord amb els desitjos de l'artista Adolphe Leon Willette, des del 1926 s'hi celebra una missa anomenada "Messe de Willette" el Dimecres de Cendra per als artistes que moririen durant l'any. Normalment, l'oració la llegeix un artista destacat.
Després de l'1 de setembre de 2019, arran del greu incendi de Notre-Dame, els serveis de la catedral es van traslladar temporalment a Saint-Germain.MacErlean, Andrew. "St. Genevieve." The Catholic Encyclopedia Vol. 6. New York: Robert Appleton Company, 1909
Exterior miniatura|Façana de Saint-Germain L'exterior de l'església combina elements d'arquitectura romànica, raionària, gòtic flamíger i renaixentista. Els únics elements romànics existents, que daten del segle XII, es troben a la part inferior del campanar, on està adossat al transsepte sud. El portal occidental es va construir cap al 1220-1230. Originalment era el lloc de reunió dels canonges de la catedral, que hi celebraven el seu tribunal eclesiàstic, i era l'aula on els alumnes rebien instruccions sobre el catecisme.
Per sobre de la rosassa hi ha una balustrada que envolta tota l'església, obra de Jean Gaussel, que data del 1435 al 1439. miniatura|Exterior de l'església, vist des del sud Les estàtues del segle XIX de la façana oest representen sants francesos, com ara Sant Germà i Santa Clotilde. Estan envoltades d'un ric assortiment d'animals esculpits, captaires i bufons.
Els arcs sobre la porta també estan plens d'escultures que daten de finals del , que representen apòstols, àngels, condemnats i escollits, savis i verges ximples i sàvies. Als pilars de les finestres i els arcs hi ha sis estàtues reposant, sobre dimonis i altres figures, que representen el rei Childebert I, la seva esposa, la reina Ultragotha, i santa Genoveva, que porta una torxa que representa la llum de Crist. Al seu costat, un àngel torna a encendre una torxa que un dimoni acaba d'apagar. Les claus de les voltes també estan plenes de personatges bíblics, que il·lustren l'Últim Sopar i l'Adoració de Crist.
La façana lateral també està ricament adornada amb escultures, com ara pinacles i gàrgoles, que també tenien la funció pràctica de projectar l'aigua de pluja lluny dels costats de l'edifici. Les mènsules dels pinacles també contenen caps esculpits d'animals, monstres amb ganyotes, grifons i altres criatures fantàstiques.
L'exterior de l'església té l'única "Boule aux Rats" (Bola de Rates) de París i és una de les quatre que encara existeixen a França. Aquest motiu de pedra esculpida, que data dels segles XV i XVI, té la forma d'una esfera coronada per una creu. Cinc rates semblen sortir de la bola, que està supervisada per un gat demoníac. L'escultura es troba a la part superior del contrafort central, just sota una gàrgola al pati que separa l'església de l'Ajuntament del primer districte.
Campanars miniatura|200x200px|Campanar nord El campanar original es va col·locar contra el transsepte sud de l'església a finals del segle XII; les seves parts inferiors són els únics elements romànics que es conserven de l'església. Aquest va ser el campanar que va donar el senyal de l'inici de la massacre de protestants del dia de Sant Bartomeu, el 23 d'agost de 1572.
La torre nord es va afegir cap al 1860 i és adjacent a la sala del primer districte (1859). Va ser construïda per l'arquitecte Théodore Ballu. Va formar part de la vasta reconstrucció del centre de París duta a terme pel baró Haussmann. Per mantenir l'harmonia, va fer que la façana de l'ajuntament fos gairebé idèntica en mida i forma a la façana de l'església, amb una rosassa i un porxo. També va dissenyar el campanar entre l'església i l'ajuntament, en el mateix estil neogòtic. Al mateix temps, Ballu va reconstruir les parts superiors de l'antic campanar de l'església.
Interior miniatura|249x249px|Interior, mirant cap al cor i l'altar L'església té una nau central llarga, construïda al , un cor, un transsepte i naus laterals al llarg de la nau. Nombroses capelles voregen les naus laterals, cadascuna decorada amb pintures i escultures. Gran part de la decoració prové de l'època de Lluís XIV, i l'interior és més clar i brillant que a les esglésies gòtiques. Les finestres superiors neoclàssiques proporcionen llum addicional i estan fetes principalment amb vidre transparent.
L'element més destacat de la nau és el conjunt monumental de seients de fusta tallada, creat el 1684 per a Lluís XIV i la família reial. Es troba al centre de l'església, mirant cap al púlpit. Va ser realitzat per François Mercier, basat en dissenys de Charles Le Brun.
El transsepte sud conté vitralls dels segles XVI i XIX.
El transsepte nord va conservar la major part dels seus vitralls originals del segle XVI, així com finestres del segle XIX, però un incendi el 2009 al taller on es restauraven les finestres les va destruir i van ser substituïdes per vidre transparent. El transsepte nord també exhibeix una estàtua de fusta policromada de Saint Germain l'Auxerrois, que data del segle XV. miniatura|280x280px|Cor, amb l'altar principal en primer pla
Cor El cor, on tradicionalment el clergat tenia els tallers, és inusual perquè és més llarg que la nau, on es van asseure els feligresos laics. La seva arquitectura gòtica el converteix en la part més antiga de l'interior de l'església, tot i que està recobert d'una quantitat considerable de decoració renaixentista, en particular les columnes o canals verticals, típiques de l'estil clàssic.
Deambulatori El deambulatori és el passatge que envolta l'església, permetent els feligresos caminar fins a les capelles fins i tot quan s'està celebrant un servei religiós. Condueix a diverses capelles importants i exposa diverses obres d'art decoratiu importants.
A l'entrada de la sagristia hi ha una obra important del pintor del segle XVII Sebastien Bourdon (1616–1671), "Sant Pere Nolasc rep l'hàbit de l'Ordre de Nostra Senyora de la Mercè". És un exemple de les enormes i complexes pintures d'altar per les quals era conegut. Pintada al punt àlgid de la seva carrera, mostra la seva habilitat particular per combinar arquitectura i multituds de figures en nivells ascendents.
Una altra obra destacable del deambulatori és el tríptic que representa la història del pecat original i la Llegenda de la Mare de Déu. Va ser fet de fusta tallada i pintada a Flandes entre 1510 i 1530. Representa (dreta) Déu Pare oferint els fruits de l'arbre de la vida a Adam i Eva; (esquerra) Satanàs estén el fruit prohibit a Eva; i (centre), escenes de la vida de la Mare de Déu. Va ser confiscat a l'Església durant la Revolució i retornat posteriorment, amb dos panells perduts.
Capelles Capella de la Verge miniatura|Capella de la Mare de Déu La Capella de la Verge, normalment situada a l'extrem est d'una catedral, es troba prop de l'entrada de l'església, a la nau col·lateral sud. El cor i la primera badia de la capella daten del segle XIV. Va ser creada combinant quatre capelles anteriors i després restaurada al segle XIX. Originalment era utilitzada exclusivament pels canons del capítol de la catedral, però al segle XV els canons es van traslladar al cor i la capella es va obrir a tota la congregació.
La capella està decorada amb escultures molt elaborades combinades amb un grup de pintures de l'artista del segle XIX Eugène Amaury-Duval (1808–1885), com ara el fresc "La coronació de la Verge". Les seves obres van ser creades en un estil proper al del moviment prerafaelita i al del , especialment l'obra de Fra Angelico, amb una gran simplicitat de composició i elegància. Les pintures d'Amaury-Duval es distingeixen de les prerafaelites per les seves figures més escultòriques.