Homo juluensis és una espècie extinta proposada d'humà arcaic del Plistocè mitjà de la Xina que abastaria Xujiayao, l'home de Xuchang, Penghu 1 i possiblement els denissovans.
Història de la recerca La classificació d'espècies d'humans arcaics durant el Plistocè mitjà sempre ha estat un tema controvertit, comunament conegut com "el desgavell del mig". A l'Àsia oriental continental, el Plistocè mitjà inferior va ser la llar dHomo erectus, millor exemplificat regionalment per l'Home de Pequín, però a mesura que avança l'era, l'anatomia dels fòssils humans arcaics esdevé molt variable, amb trets que recorden H. erectus anterior, però també H. heidelbergensis o humans moderns. Històricament, s'han caracteritzat com a híbrids de l'H. erectus indígena i nouvinguts de l'oest, una espècie no descrita o diverses espècies diferents; i classificats com a H. heidelbergensis, H. sapiens arcaic o simplement Homo del Plistocè mitjà. Les dades genètiques també identifiquen una població enigmàtica anomenada "denisovans", que aparentment estaven dispersos per l'Àsia oriental i es van creuar amb humans moderns i neandertals.
El 2024, el paleoantropòleg xinès Xiujie Wu i l'antropòleg coreano-americà Christopher Bae van erigir una nova espècie, H. juluensis (derivada del xinès mandarí巨颅/巨顱, que significa "cap gros"), per allotjar els denisovans (específicament la mandíbula de Xiahe), Penghu 1 i restes de Xujiayao i Xuchang. Van convertir el material de Xujiayao en l'holotip i Xuchang en el paratip. L'antropòleg japonès Yousuke Kaifu i la paleoantropòloga americana Sheela Athreya van suggerir que el material hexià podria ser descendent de Xuchang i pertànyer a la mateixa població. Tot i que estaven d'acord que Hexian, Penghu 1 i Xiahe s'agrupen bé, van qüestionar la inclusió dels denisovans, ja que només la branca mandibular (la part de la mandíbula que puja per connectar-se amb el crani) es conserva a les restes de Xujiayao, però només el cos mandibular es conserva a la mandíbula de Xiahe, cosa que fa impossibles les comparacions anatòmiques directes amb el material holotip.
L'espècie s'uneix a un cos més gran d'espècies d'Homo de l'Àsia oriental que s'han erigit al : els insulars H. floresiensis i H. luzonensis, i l'H. longi xinès (representat per una calavera de Harbin), l'home de Dali i l'home de Jinniushan segons Bae). S'ha debatut més a fons si l'home de Dali hauria de ser la base d'una altra espècie única, "H. daliensis", i l'home xinès de Maba i l'home indi de Narmada com a altres espècies úniques o representants asiàtics dels neandertals.
Descripció El material de Xujiayao i Xuchang és conegut pels seus grans cranis. Xu i Bae van distingir l'H. juluensis per un crani baix i ample, una mida cerebral gran (més de 1.000 cc), una part mastoide petita i cap a dins de l'os temporal, una depressió sobre l'os parietal, línies temporals definides, una part escamosa alta de l'os temporal, un canal auditiu ovoide, un laberint ossi semblant al neandertal (a l'orella), un torus occipital feble (projecció en forma de barra a la part posterior del crani), dents grans, incisius en forma de pala i una branca mandibular ampla (la part de la mandíbula que puja per connectar amb el crani).
Referències
Juluensis Categoria:Evolució humana