Eliane Lima dos Santos, coneguda com , és una professora, escriptora i activista indígena brasilera. Fundà la Xarxa Grumin de Dones Indígenes. Fou una de les 52 brasileres seleccionades per al projecte internacional "Mil Dones per al Premi Nobel de la Pau". És considerada la primera escriptora indígena al Brasil.

Biografia Formada en Lletres (portuguès i literatura) i Magisteri per la Universitat Federal de Rio de Janeiro amb especialització en Educació Ambiental per la Universitat Federal d'Ouro Preto, el desembre del 2021 rep el títol de doctora honoris causa del Consell Universitari, òrgan màxim de la universitat.

Amb el seu sou de professora, més una beca que va aconseguir de l'ONG Ashoka el 1989, del suport de Betinho/IBASE i dels recursos del Programa de Combat al Racisme (el mateix que donava suport Nelson Mandela), prosseguí la seua lluita activista. El 1990, fou la primera dona indígena que feu una petició en el 47è Congrés dels Indis Nord-americans, a Nou Mèxic, per a ser presentada a les Nacions Unides. En aquest Congrés s'aplegaren més de 1.500 indígenes americans. Com a defensora dels drets humans, va crear el primer diari indígena, de butlletins conscienciadors i d'unes beceroles d'alfabetització indígena dins el mètode de Paulo Freire, amb el suport de la UNESCO. El 1991, organitzà a Nova Iguaçú, a Rio de Janeiro, una trobada amb la participació de més de 200 dones indígenes de diferents regions del Brasil, amb convidats especials com ara la cantant Baby Consuelo i dirigents indígenes internacionals. A més, també va organitzar cursos sobre salut i drets reproductius per a dones indígenes i fou consultora d'altres trobades sobre el tema.

El 1992 fou cofundadora del Comité Inter-Tribal 500 Anys de Resistència ("kari-oka"), per la Conferència Mundial de l'ONU sobre Medi Ambient, juntament amb Marcos Terena, Idjarruri Karajá, Megaron i Raoni Metuktire i molts altres dirigents indígenes, a més d'haver participat de desenes d'assemblees indígenes en tot el Brasil. A finals d'any,Potiguara i Caco Barcelos ("Rota 66") eren citats en la llista dels "Marcats per a Morir", anunciats en el telenotícies de la TV Globo, per les seves denúncies contra la corrupció i la violació de drets humans i indígenes.

El 1995, a la Xina, en el Tribunal de les Històries No Contades i Drets Humans de les Dones que passà a la Conferència de l'ONU, explicà la història de la seua família, que va emigrar de les terres de Paraíba en la dècada dels 1920 per l'acció violenta dels neocolonitzadors, i les conseqüències físiques i morals d'aquesta violència en la dignitat històrica del seu besavi, àvies i descendents. Narrà també el terror físic, moral i psicològic pel qual començà a cercar la veritat, a més de sofrir violència psicològica i humiliació en ser detinguda per la Policia Federal per estar defensant els pobles indígenes, els seus parents, del racisme i l'explotació. El seu nom fou calumniat en la premsa de l'estat de Paraíba. Va parlar sobre drets indígenes en fòrums nacionals i internacionals, governamentals i no governamentals, tot proposant-hi directrius i estratègies d'ordre politicoeconòmic, també en el fòrum sobre el Pla Pilot per a l'Amazònia, a Luxemburg, el 1999.

Va ser Consellera dela Fundació Palmares, depenent del Ministeri de Cultura, i "fellow" de l'organització internacional ASHOKA, dirigent del GRUMIN i membre del Women's Writes World. Estigué present en 56 fòrums internacionals i en més de 100 de nacionals, en especial en la Conferència Mundial contra el Racisme a Sud-àfrica, el 2001, i un altre fòrum sobre els Pobles Indígenes a París, el 2004. Participa en seminaris sobre drets dels pobles indígenes de l'Organització de les Nacions Unides, en organitzacions governamentals i no governamentals. Participa en el Comité Consultiu del Projecte Dona: 500 anys enrere, que culminà en el Diccionari de dones del Brasil.

Té 10 obres publicades entre novel·les, poesia i assaigs. La més reconeguda és el llibre intitulat Metade Cara, Metade Máscara, en la seva tercera edició per GRUMIN, i aborda la qüestió indígena del Brasil; la va adoptar el TCU (Tribunal de Comptes de la Unió) del Mato Grosso do Sul i la Secretaria d'Educació del Districte Federal. El 2023 publicà O Vento Espalha Minha Voz Originária (El vent difon la meua veu originària). El 2024 publica Questão Indígena Brasileira: Visto Minha Própria Pele sem Medo i Conhori i les Icamiabas - Guerreres de l'Amazònia. El novembre del mateix any fou homenatjada en la Fira Literària de Saquarema per l'Ajuntament. miniatura|Potiguara el 2014 Reconeixements Fou nomenada entre les "Deu Dones de l'Any de 1988" pel Consell de Dones del Brasil, per haver creat la primera organització de dones indígenes brasilera -Grup Dona-Educació Indígena- i per haver treballat per l'educació i integració de la dona indígena en el procés social, polític i econòmic durant l'elaboració de la Constitució brasilera del 1988.Macedo, Michelle Reis de. "Mulheres Indígenas, organizem-se! Mesmo que seja em suas casas' as ações político-pedagógicas do Grupo Mulher-Educação Indígena (décadas de 1980 e 1990)". In: Karloni, Carla & Magalhães, Lívia (orgs.). Mulheres no Brasil republicano. Curitiba, CRV, 2021. Pel seu esperit de lluita, traduït en la seua obra A Terra é a Mâe do Índio, fou premiada l'any 1992 pel Pen Club d'Anglaterra. Per la seva participació al Comité Inter-tribal de l'ONU, el 1996 va rebre el títol de "ciutadana internacional", concedit per l'organització filosòfica iraniana Baha'i, que lluita per la implantació de la pau mundial.

El 5 de novembre del 2014 va ser agraciada pel govern de la presidenta Dilma Rousseff amb el títol de l'Orde del Mèrit Cultural. L'homenatjà l'any 2024 Mauricio de Sousa en el Projecte Dones del carrer. El 20/05/2025 la condecoraren per segona vegada amb el títol de l'Orde del Mèrit Cultural, aquesta vegada el president Luiz Inácio Lula da Silva. El 27/10/2025 fou finalista del Premi Jabuti de Literatura Juvenil pel llibre Conhori e as Icamiabas - Guerreiras da Amazônia (2024), juntament amb l'il·lustrador Tainan Rocha.

Vida familiar Es casà amb el cantor i compositor Taiguara del 1978 al 1985, pare dels seus 3 fills.

Obra publicada

Novel·la

1989: A Terra É Mãe do Índio 1994: Akajutibiro: Terra do Índio Potiguara 2004: Metade Cara, Metade Máscara 2005: Sol do Pensamento 2023: O Vento Espalha Minha Voz Originária 2024: Questâo Indígena Brasileira: Visto Minha Própria Pele sem Medo https://www.amazon.com.br/Quest%C3%A3o-Ind%C3%ADgena-Brasileira-Visto-Pr%C3%B3pria/dp/6557480537.

Infantil i juvenil 2004: O Coco que Guardava a Noite 2014: O Pássaro Encantado 2015: A Cura da Terra 2024: Conhori e as Icamiabas - Guerreiras da Amazônia

Referències

Vegeu també

Poble potiguara

Categoria:Indigenistes brasilers Categoria:Escriptors de Rio de Janeiro Categoria:Escriptors brasilers del segle XXI Categoria:Escriptors brasilers del segle XX Categoria:Activistes del segle XX Categoria:Alumnes de la Universitat Federal de Rio de Janeiro Categoria:Escriptors nascuts al segle XX Categoria:Nascuts el 1950