va ser un sindicalista i revolucionari bolxevic. Va ser el màxim dirigent del Consell Central de Sindicats de Rússia entre 1918 i 1929.

Sindicalista i revolucionari Obrer industrial, Tomski va intentar formar un sindicat a la seva fàbrica de Sant Petersburg per la qual cosa va ser acomiadat. Les seves activitats sindicals el van radicalitzar políticament; es va convertir en socialista i va ingressar en el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus en 1904, unint-se al seu corrent bolxevic.

Nascut a Kólpino, prop de Sant Petersburg, Tomski es va traslladar a Estònia (llavors part de l'Imperi Rus) involucrant-se en la Revolució de 1905. Des d'aquest any, es va convertir en sindicalista radical. Va ajudar a formar el soviet de Rével i el Sindicat de Metal·lúrgics de Rével. Tomski va ser arrestat i deportat a Sibèria. Va escapar i va tornar a Sant Petersburg, on va ser elegit president del Sindicat de Gravadors i Cromolitogràfics.

Tomski va ser de nou arrestat en 1908 i es va exiliar a França, però va tornar a Rússia el 1909, on va ser de nou arrestat per les seves activitats polítiques i sentenciat a cinc anys de treballs forçats. El Govern Provisional el va amnistiar després de la Revolució de Febrer de 1917 i es va traslladar a Moscou, on va participar en la Revolució d'Octubre.

Ascens i caiguda del poder Des de 1918 i excepte un breu interval en 1921-1922, presidia els sindicats soviètics.

En 1920, va ser elegit secretari general de la Internacional Sindical Vermella. Va ser elegit membre del Comitè Central del Partit Bolxevic el març de 1919, del seu Orgburó en 1921 i del Politburó l'abril de 1922. Era l'únic membre d'aquest amb un passat obrer.

Durant la guerra civil russa, es va mostrar rotundament contrari a l'estatització dels sindicats (rebutjada amb la finalitat del «comunisme de guerra») i a favor del paper d'aquests en la gestió de la indústria, que no va aconseguir. Amb la implantació de la Nova Política Econòmica (NEP), va acceptar el nou paper dual dels sindicats com a instruments de comunicació del partit i de l'Estat a la classe obrera i, alhora, protectors dels seus interessos en el nou model econòmic mixt. Va accentuar aquest segon aspecte, posant l'accent en el paper dels sindicats com a instrument per a la millora de la situació dels obrers.

Tomski era un aliat de Nikolai Bujarin i Aleksei Ríkov, que lideraven l'ala moderada (o de dreta) del Partit Bolxevic durant els anys 20. Com la resta del corrent de «dreta» del partit, defensava fermament la NEP com a mitjà d'industrialització del país. Creia que aquesta, a diferència de les propostes d'industrialització forçades de l'oposició, garantia una millora gradual de la situació econòmica dels obrers i una relativa autonomia sindical. Freqüent assistent a les diverses conferències sindicals europees, va afavorir la conciliació amb els socialdemòcrates. Junts, van ser aliats de Ióssif Stalin, ajudant-lo a purgar a l'Oposició d'Esquerra liderada per Lev Trotski en les lluites internes sorgides després de la mort de Lenin en 1924. Juntament amb Bujarin, Ríkov i Stalin, formava la majoria del Politburó de set membres de 1925. Tomski era el més destacat membre de la cúpula sindicalista soviètica i se'l considerava el seu representant en el Polítburó. Triat novament membre del Politburó en el congrés de 1926, era, juntament amb els seus aliats Bujarin i Ríkov, un dels únics que no devia el seu lloc en el mateix a la influència de Stalin.

Juntament amb Bujarin i Ríkov, va formar la direcció de l'anomenada Oposició de dreta contra Stalin en 1928-1929. La seva relació amb aquest era dolenta, probablement des de 1921; Stalin desitjava una major submissió dels sindicats al partit i ampliar el poder de la secretaria del partit en els nomenaments de les seves organitzacions, mentre que Tomski desitjava augmentar la seva autonomia. Tomski a més va entrar en conflicte en les seves activitats a l'estranger amb el representant de la Profintern, Solomó Lozovski, partidari de Stalin.

En el 1928, Stalin va virar contra els seus antics aliats, derrotant a Bujarin, Ríkov i Tomski en el ple del Comitè Central d'abril de 1929, forçant a Tomski a dimitir del seu càrrec com a líder del moviment sindical soviètic en maig de 1929. Tomski va ser posat a càrrec de la indústria química soviètica, una posició que va ocupar fins el 1930. No va ser reelegit membre del Politburó després del XVI Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica en juliol de 1930, encara que va romandre com a membre de ple dret del Comitè Central fins al següent Congrés, celebrat el gener de 1934, quan va ser degradat a membre candidat (sense dret a vot).

Tomski va dirigir l'Editorial Estatal des de maig de 1932 fins a l'agost de 1936, quan va ser acusat de connexions terroristes durant el primer Judici de Moscou contra Grigori Zinóviev i Lev Kàmenev. Es va suïcidar abans de ser arrestat pel NKVD. Va ser acusat pòstumament d'alta traïció i altres crims durant el tercer judici contra Bujarin i Ríkov. El Govern soviètic va eliminar tots els càrrecs contra Tomski durant la Perestroika (1988).

Referències

Bibliografia

Politicheckie deyateli Rossii 1917: Biograficheskij slovar. Moscow, 1993. Robert C. Tucker, Memoir of a Stalin Biographer. 

Categoria:Membres del Partit Comunista de la Unió Soviètica Categoria:Víctimes de la Gran Purga Categoria:Morts el 1936 Categoria:Articles amb traduccions sense revisar Categoria:Suïcides russos Categoria:Sindicalistes Categoria:Comunistes russos Categoria:Polítics de Sant Petersburg Categoria:Morts a l'óblast de Moscou Categoria:Polítics nascuts al segle XIX Categoria:Polítics morts al segle XX Categoria:Nascuts el 1880