miniatura|180px|Carlemany (esquerra) i el seu fill Pipí el geperut. Còpia del segle x de l'original de 830 L'organització militar assolí en l'època carolíngia una gran importància. Sota Carlemany i els seus successors, la guerra era perpètua, i hi hagué en el indrets més allunyats, d'una manera contínua i simultània, moviments d'exèrcits i xocs en els camps de batalla. Sota els carolingis, la guerra fou una funció essencial de l'Estat.C. Bayet. C. Pfister i A. Kleinclaus: Histoire de France illustrée dirigida per Ernest Lavisse. Volum II. Part primera. Pàg. 324.</ref>

L'host militar era convocada pel monarca. Quan calia convocarla, es promulgava l'ordre de guerra o heriban. Aquesta ordre era portada per missatgers, o bé notificada per lletra als comtes, bisbes, abats i missi, els quals tenien l'encàrrec de fer la lleva dels obligats al servei de les armes, que ja eren avisats prèviament per tal que estiguessin preparats i poguessin sortir poques hores després de disposar- se la partida. Els tocatardans eren castigats per cada dia de retràs, amb un dia de privació de carn i de vi. I els qui no es presentaven havien de pagar una multa proporcionada a la seva fortuna, però que dins aquesta proporció era sempre enorme, fins al punt que calgué posar als exactors una restricció, segons la qual no havien de pendre els vestits de les dones i les criatures.

Les tropes així reclutades se'n duien vitualles per tres mesos, i armes i vestits per sis mesos. Pel camí tenien dret a exigir dels habitants foc, aigua, llenya i farratge; però res més. Pel que fa a les armes, cada combatent havia de dur un escut, una espasa o una llança, un arc amb dues cordes i dotze sagetes. Els més rics havien de dur altres peces, de més a més. Aquells que posseïssin de dotze masos en amunt, havien de dur una cuirassa de forma especial anomenada brunia en llatí. Els comtes i els representants de bisbes i abats, havien de dur una cuirassa i un capell. També era obligatòria, probablement, l'aportació d'un cert nombre de cavalls.

Els comtes aportaven una part del material de guerra, eines, carretees de transport i els elements necessaris per a la conservació i reparació d'armes, per a la construcció de fortaleses, ponts i vaixells i per al setge d'una plaça.<ref>C. Bayet. C. Pfister i A. Kleinclaus: Histoire de France illustrée dirigida per Ernest Lavisse. Volum II. Part primera. Pàg. 325.

Carlemany no procedí gairebé mai a lleves generals, ja que aquestes haurien exhaurit aviat les forces del país. En la fixació territorial de les lleves i en la seva proporció era tinguda en compte la raó de distància. Per una campanya determinada, eren cridats preferentment els habitants dels països més pròxims al camp d'aquella. Entre els diferents països afectat per la lleva, la gent demanada era major en els països més costats als llocs de la lluita. Com a exemple hom pot citar un capitular de l'any 807, en el qual es disposa que els saxons només havien de trametre un home de cada sis contra els espanyols (entengui's els sarraïns) i contra els àvars; un de cada tres per a les guerres de Bohèmia, i que havien de presentar-se tots per lluitar contra els seus veïns els sòrabs.

S'apel·lava ordinàriament als combatents francs per combatre contra els saxons; als bavaresos i llombards contra els àvars; als francs orientals, saxons, alemanys i turingis contra els eslaus; als aquitans, gots de Septimània, provençals i borgonyesos contra els sarraïns.C. Bayet. C. Pfister i A. Kleinclaus: Histoire de France illustrée dirigida per Ernest Lavisse. Volum II. Part primera. Pàg. 326.</ref>

Un altre dels criteris per a les lleves era la riquesa dels súbdits. En l'any 807, Carlemany disposava que s'armessin els qui posseïssin almenys tres masos en propietat; que de dos propietats que tinguessin cada un dos masos l'un equipés l'altre, i que anés a l'host aquell dels dos que millor pogués, i així es fes també amb cada dos propietaris dels quals un tingués dos masos i l'altre un; de cada tres propietaris d'un mas, n'anés un a l'host i els altres dos l'equipessin; de cada sis propietaris de mig mas, cinc d'ells havien d'equipar el restant perquè anés a l'host. En altres ocasions el límit mínim per estar obligat d'anar a l'host era la possessió de quatre masos. Segons i hagués necessitat de més o menys homes, es rebaixava o s'augmentava el nombre de masos que servien de límit a l'obligació. Aquestes disposicions eren contingudes en els capitulars per als missi, que regien en l'any de servei d'aquests.

D'altra part, el capitular de l'any 807 disposava que cada sis homes sense terres, però que posseïssin cada un la valor mínima de cinc sous, o sigui una lliura i mitja, n'havia d'anar un a l'host equipat pels altres cinc.

Veiem que fins ací només eren cridats a l'exèrcit homes plenament lliures que posseïen una lliure propietat, i així eles efectius haurien estat insuficients. Per això Carlemany decidí d'estendre l'obligació d'anar a l'host, comprenent-hi de primer els seus propis beneficiaris i després els beneficiaris dels altres.Aquesta mesura resultà encara molt més important en l'ordre social que en el militar. Volent aplegar més reclutes, l'emperador cridà els beneficiaris, és a dir, els qui tenien terres pròpies d'un altre, i reconegué existència legal al benefici, sense adonar-se que treballava per al futur feudalisme.<ref name="C">C. Bayet. C. Pfister i A. Kleinclaus: Histoire de France illustrée dirigida per Ernest Lavisse. Volum II. Part primera. Pàg. 327.

Carlemany anà gairebé fins a reconèixer als senyors, o sigui als súbdits qui tenien en dependència altres súbdits, el dret de comandar aquests. Així es deduïa de la regla segons la qual el contingent de cada comte havia d'ésser conduït a l'host pel comte mateix. tenim, doncs, un personatge, el senyor, que sense ésser un oficial públic, s'interposa entre el rei i els seus homes. D'aquesta guisa començaren a aparèixer en l'exèrcit franc els contingents senyorials.

Alguns monestirs estaven exempts, per privilegi imperial, del servei militar. Els comtes, per la seva part, exceptuaven dels serveis aquells que els semblava, i mercadejaven amb les exempcions. Estaven autoritzats, en efecte, a deixar a casa els homes necessaris per a la protecció de la família i per a les necessitats del seu ofici.

L'extrema freqüència de les lleves era una causa de pertorbació. Els afectats pel servei d'armes tenien sempre l'endemà in segur; i d'aquesta inseguretat se'n ressentia la vida social i econòmica.

L'exèrcit franc era feixuc, però sòlid. Un cronista espanyol d'aquell temps el compara a un mur, a un bloc de glaç in-trencable:"ut pario immobiles... sicut et zona rigore glacialiter... adstrictae". Contrastava la seva feixuguesa amb l'agilitat de l'exèrcit sarraí, que estava fet especialment per a les marxes ràpides. Els soldats àrabs d'infanteria només duien armes lleugeres, i els de cavalleria portaven solament, ultra les armes, una cullera d'aram i un sac petit on posaven les seves provisions i les dels infants. Tan sobtats i ràpides eren els seus moviments, que els cristians, segons diuen els cronistes alarbs, es creien veure'ls per tot arreu alhora.Reinaud: Invasions des Sarrasins en France, etc. Pàg. 8.

Referències

Bibliografia Charles Bayet, Histoire de France illustree (Editorial Lavisse). diverses pàgines. Christian Pfister, Histoire de France illustree (Editorial Lavisse). diverses pàgines. Arthur Kleinclausz, Histoire de France illustree (Editorial Lavisse). diverses pàgines. Joseph Toussaint Reinaud, Invasions des Sarrasins en France, etc. Pag. 8. Historia Nacional de Catalunya, volum III, pàg. 20/23. text d'Antoni Rovira i Virgili (ISBN 84-248-0273-X)

Categoria:Emperadors carolingis Categoria:Imperi Carolingi