miniatura|Església de Sent Avantin a la vall de Larbost: elements reutilitzats de dos altars gal·loromans dedicats al déu Abellio, que emmarcaven el cip funerari d'una parella. El panteó pirinenc és el conjunt de divinitats que es veneraven als Pirineus abans de la conquesta romana i durant el període gal·loromà. Les divinitats d'aquest panteó prolífic i divers (que en total eren al voltant de quaranta) semblen haver estat venerades, amb algunes excepcions, localment, en zones molt limitades. Algunes van ser assimilades a déus romans.

Els noms d'aquestes divinitats deriven principalment de la llengua aquitana, una forma antiga del basc. S'han conservat en inscripcions llatines trobades en altars votius, la majoria dels quals es van descobrir a la regió del Comenge.

Origen de les troballes miniatura|Exemple de reutilització, de nou a l'església de Sent Avantin, però aquesta vegada d'un altar funerari (dedicat als déus Manes del difunt). Els noms de les divinitats pirinenques que han sobreviscut (al voltant de quaranta) provenen principalment d'inscripcions llatines trobades en altars votius que daten dels segles  al dC. Bona part d'aquests altars, juntament amb diverses altres restes com ara altars funeraris, van ser redescoberts i reutilitzats en la maçoneria de capelles i esglésies romàniques dels Pirineus.

Ja al es van dur a terme importants treballs epigràfics (Joseph Juste Scaliger al ; Arnaut Oihenart al ). A partir del es va endegar la recerca, les actualitzacions i la creació de col·leccions privades (com la del cavaller Pierre Rivalz, que va formar la base de la col·lecció del Museu de Sant Ramon de Tolosa). Al , cal destacar la important, tot i que una mica dubtosa, obra d'Alexandre Du Mège, però especialment la de Julien Sacaze, l'obra del qual continua sent una referència clau avui dia. El està marcat per descobriments (o redescobriments) dispersos, el més important dels quals és sens dubte el santuari dedicat a la deïtat Erriape, a Sent Biat.

Moltes d'aquestes restes, que havien estat estudiades, així com llocs de culte testimoniats, com ara el lloc anomenat Aruse (de Harauso?) à Cièr d'Arribèra, han desaparegut completament.

La major part de les restes supervivents, a part de les que encara es reutilitzen a les parets d'algunes esglésies, s'han traslladat a museus: el Museu dels Agustins de Tolosa (per l'arqueòleg del Alexandre Du Mège), el Museu de Sant Ramon de Tolosa, el Museu d'Arqueologia Nacional de Saint-Germain-en-Laye, el Museu de Luishon, etc. Quatre altars votius, originaris de la zona de Sent Biat i l'antiga església d'Arlòs, es troben al Museu Dobrée de Nantes (llegat de Maurice Gourdon).

Distribució geogràfica La majoria dels altars votius es van trobar a la regió del Comenge (a l'antic territori dels cònvenes, que cobria essencialment la part sud del departament de l'Alta Garona i part dels Alts Pirineus), així com a la Vall d'Aran (geogràficament vinculada al Comenge). La gran majoria es troben al llarg de l'alta vall de la Garona (des de la plaine de Rivière passant per Sant Bertran de Comenge fins a Sent Biat) i a les valls de la Pique i del Larbost, al voltant de Banhèras de Luishon.Vegeu-ne esquemes a

La coneguda com a plaine de Rivière en francès (la plana de la Garona), que abasta les poblacions de Cièr d'Arribèra, Ardièja, Martras d'Ardièja i Era Barta d'Arribèra, va estar molt poblada durant el període gal·loromà. Confirma aquest fet la creença local, tot i que exagerada, que «un gat podia viatjar de Sant Bertran de Comenge a Valentina saltant de teulada en teulada».

La influència d'una ciutat important de l'època, com Lugdunum Convenarum, i els famosos banys termals de Banhèras de Luishon, la presència resultant en aquestes regions de segments de la població que havien adoptat els costums romans i feien sacrificis als déus a la manera romana, i la proximitat de pedreres de marbre (com la de Sent Biat), explicarien aquesta distribució.

Cultes, origen i difusió Un bon terç dels teònims només estan testimoniats per una única troballa aïllada. Per als altres, amb l'excepció del déu Abellio, venerat a tota la regió de Comenge, la seva àrea d'influència era limitada. Al sud d'Aquitània, les poblacions estaven fragmentades, com van assenyalar en aquell moment els historiadors Estrabó i Plini el Vell; les comunitats de muntanya vivien en una gran autosuficiència, amb poc contacte entre elles. Aquests cultes eren locals i tenien molt poc abast.

miniatura|Vista de Sent Biat, origen de diverses troballes Algunes deïtats només es coneixen a través de dedicatòries d'un sol santuari: a Montcirèr, un santuari al déu Erge en contenia vint-i-quatre dedicatòries; prop de Sent Biat, vint altars estaven dedicats a Erriape; a Ardièja, vint altars al déu Leheren van ser reutilitzats a la capella de Saint-Pierre (ara destruïda) i a l'església parroquial. Se'n va trobar un més a Francavièla, a uns dotze quilòmetres de distància en línia recta, cosa que suggereix l'existència d'un antic santuari a prop dedicat a aquesta deïtat. El mateix passa amb el déu Artahe, els sis altars del qual es van descobrir a Sent Pèr d'Ardet. El culte d'aquestes deïtats no sembla haver-se estès més enllà dels seus santuaris.

En altres casos, és possible identificar una petita àrea dins de la qual es veneraven certes deïtats: els cinc altars de la deessa Lahe es troben a la vall del Loja. Set altars del déu Ageio es troben entre la vall de Campan i Mont-rejau. El déu 'Sis Arbres' (Sexsarbor) es venera a la vall d'Arbast.

Origen dels teònims Si bé els noms d'aquestes deïtats es van llatinitzar quan es van inserir en inscripcions llatines, no hi ha dubte que els noms dels déus pirinencs provenen d'una llengua anterior a la presència romana.

Achille Luchaire va ser el primer a assenyalar el 1879 la semblança entre alguns d'aquests noms i el basc, tot i que va atribuir la majoria d'ells, com era costum a l'època, a arrels celtes o gal·les.

Des de llavors, han sorgit nombroses controvèrsies i disputes acadèmiques sobre les possibles connexions entre els noms d'aquestes deïtats i les arrels ibèriques, celtes i basques, o fins i tot «lígurs». D'una banda, la difusió de la llengua basca (o més aviat protobasca) per una gran part dels Pirineus sembla estar testimoniada pels topònims. D'altra banda, el desxiframent de l'ibèric i la seva distinció del celtibèric, juntament amb l'abandonament de la hipòtesi bascoibèrica, va permetre la recerca de Koldo Mitxelena i René Lafon a la dècada del 1950, i més recentment la de Joaquín Gorrochategui, destacant la multiplicitat de possibilitats semàntiques i fent que les possibles connexions amb mots del basc modern siguin menys segures, tot i que de vegades hi ha una homonímia sorprenent.

La terminació -e és freqüent en els noms dels déus pirinencs. Aquesta terminació és o bé un cas datiu o bé una forma indeclinable de la llengua aquitana. Pel que fa a les diferents variants del mateix nom (per exemple, les de Baigorix o de Harauso), que de vegades es troben en altars al mateix lloc (com és el cas d'Alardos/Alardost a Cièrp e Gaud), poden suggerir dificultats per a transcriure els sons de la llengua aquitana al llatí o per a adaptar-se a les declinacions de la llengua llatina, però també un coneixement limitat d'aquesta fins i tot entre les classes més romanitzades de la població.

Assimilació amb els déus romans El culte als déus locals va continuar en paral·lel amb el dels déus romans recentment establerts (o altres déus com Cíbele i Mitra, d'origen oriental) i, com en altres llocs, hi va haver una freqüent assimilació dels dos. Júpiter s'identifica amb el déu local Beisirisse; s'invoca com a Auctor bonarum tempestatium «dispensador de bones estacions», una atribució que no es troba enlloc més; es representa sense barba a Hèishas. Mart, àmpliament associat amb els déus locals (Leheren, Sutugius, Dahus, Arixo i, encara a Aquitània però fora dels Pirineus, amb el déu Lelhunnus a Aira). Segons Olivier de Marliave, aquests cultes van sobreviure a través de les tradicions dels Prestous, els Bacairols i els Malevats d'Arieja i Andorra. Apol·lo potser està representat per Abellion. Minerva apareix com a Belisama. La majoria de les altres són deïtats locals: Dis Montibus, «als déus de les muntanyes», el llamp, les fonts i nombroses nimfes.

Les representacions visuals de les deïtats són posteriors a l'ocupació romana, ja que els gals (i pel que sembla, els aquitans) no solien representar els seus déus en forma humana, com tampoc feien els pobles germànics descrits per Tàcit: «Empresonar els déus dins de murs, o representar-los en forma humana, sembla als germànics massa indigne de la grandesa celestial. Consagren matolls, boscos foscos; i, sota els noms de deïtats, la seva reverència adora en aquestes solituds misterioses allò que els seus ulls no poden veure».}} ? Armaston: un altar fictici a Vathcrabèra, una altra invenció de Du Mège. Arteia: variant inventada del déu existent Artahe. Vegeu Artahe. Averanus: deïtat inventada per Alexandre Du Mège, que li va atribuir un altar a Mèles, probablement per proporcionar una etimologia per al Coll d'Auéran al massís de Crabèra Barca o Barga: una altra falsa deïtat atribuïda a Du Mège. Cagiris, vegeu Kagiri. Carcas: diversos autors han suggerit que una antiga deessa, homònima de Carcassona, va ser el prototip de la llegendària heroïna Dame Carcas. De fet, comparteix diversos atributs amb deesses com Ceres, Demèter o Arduinna, com ara l'arc, la truja i el blat. En suport d'aquesta hipòtesi, l'arqueòleg Frédéric-Paul Thiers afirma: «Carcaso [el nom antic de Carcassona] podria haver estat, com Larraso [conegut per dues inscripcions llatines] el nom d'una deïtat local. Dunsio o Dunzio: lectura errònia. Eviguris: lectura errònia. Helioucmoun o Heliougmoun: probable invenció de Du Mège. Kagiri: lectura errònia de Castillon d'Aspet (mitjans del ) d'un altar funerari d'Arguenòs, que va confondre amb un altar votiu. L'arqueòleg aficionat va fer d'aquest déu inventat la deïtat del pic de Cagire. Lavictus, o Mars Lavictus: una lectura errònia d'un altar a Posac dedicat a Mars Invictus (el Mart invencible). Lex: aquest déu, qui suposadament va donar el seu nom al poble de Les (Vall d'Aran), és obra d'un falsificador.

Julien Sacaze també assenyala nombrosos altres falsos déus pirinencs, com ara Eteioi (una lectura errònia de Du Mège d'un altar de Sent Biat dedicat a Júpiter), Sir (una lectura errònia de la paraula llatina servus 'esclau' en un altar a Galièr), Nardosion (una lectura errònia de l'altar de Cièrp), Tuste (obra d'ùn falsificador), Arithras (una lectura errònia d'un altar al déu Mitra), Nethon (una lectura errònia de l'altar d'Ageio a Beudian), Teotan, Isornaus, Teixonox, Aplato, Aram, Sosoni, Belex, Serona, Souloumbrié, etc.

Galeria

Notes

Referències

Bibliografia

Articles de Charles-Louis Frossard al Bulletin de la société Ramond : Le paganisme dans les Hautes-Pyrénées, p. 163-173, 1870-4 Petits monuments ibéro-romains de Monsérié, p. 24-26, 1871-1 Le dieu Ergé, p. 74, 1871-3 Obres de Julien Sacaze:

Reedició facsímil, ESPER, Tolosa, 1990 . Reedició facsímil, C. Lacour, Nimes, 2001, (Rediviva).

Vegeu també Mitologia dels Pirineus Cònvenes

Enllaços externs

L'altre Olimp, exposició sobre els déus pirinencs organitzada al MNAT el 2010 Dictionnaire des noms de divinités de Michel Mathieu-Colas, LDI (Lexiques, Dictionnaires, Informatique, UMR 7187), CNRS & Université Paris 13 (Sorbonne Paris Cité) Sobre la romanización religiosa en los Pirineos de Francisco Marco Simón a la revista Veleia núm. 25-26 (2007-2008)