El capibara (Hydrochoerus hydrochaeris) és una espècie de mamífer rosegador gegant de la família dels càvids. Originari de Sud-amèrica, és el rosegador vivent més gros del món. El seu parent més proper és el capibara petit (H. isthmius), seguit per animals com el conill porquí i el cobai rupestre i, a una distància evolutiva més gran, l'agutí, la xinxilla i el coipú. Habita sabanes i boscos espessos, on viu prop de masses d'aigua. Es tracta d'una espècie molt social que forma grups de fins a cent individus, encara que habitualment no passen d'entre deu i vint. Malgrat que és objecte de caça per la seva carn i el seu cuir, la Llista Vermella de la UICN no el cataloga com a espècie amenaçada.
Els capibares tenen el cap petit, amb els ulls, els narius i les orelles a la coroneta, i el cos boterut, amb el pelatge de color marró fosc o rogenc. Atenyen una llargada de 120 cm i una alçada a la creu de 60 cm. Tenen les potes posteriors un xic més llargues que les anteriors i els peus parcialment palmats. La cua és vestigial. Les femelles pesen una mica més que els mascles.
Etimologia i nomenclatura El nom capibara ve del mot tupí kapii'gwara, que significa ‘menja-herba’. El nom específic hydrochaeris deriva dels ètims grecs ὕδωρ (hídor), que vol dir ‘aigua’, i χοῖρος (khoiros), que vol dir ‘porc’.
Localment, és conegut pels noms capybara, laubba, thick-nosed tapir, waterhog, waterpig i watras, en anglès; cabiari, capiba, capibara, capibaro, capigua, capiguara, capihuara, capiouara, capiwara, capybara, carpincho, cerdo de agua, chancho de agua, chigüire, chigüiro, chindó, copiwara, jesus, ronsoco, sancho i yulo, en castellà; cabiai, cabionara i cochon d'eau, en francès; capivard, kapoewa, waterhaas, waterzuyn i watra-ahoe, en neerlandès de Surinam; i beque, capincho, capivara, carpincho, cubu, cunum, cupido i porco-capivara, en portuguès del Brasil.
Descripció Cos i pelatge Els capibares són els rosegadors més grossos del món. Tenen el cos massiu i rodanxó, amb un tronc robust i quatre potes curtes. Les potes anteriors tenen quatre dits i les posteriors en tenen tres, arranjats de manera radial. Els dits, gruixuts i semblants a peülles, són palmats i tenen petites membranes. Aquest animal no té cua.Capybara. British Broadcasting Corp.: Science and Nature: Animals. Consultat el 16 de desembre del 2007. Els capibares assoleixen una longitud de 100 a 130 cm i una alçada a l'espatlla de 50 a 60 cm, i les femelles solen ser una mica més grosses que els mascles. El pes mitjà és de 50 kg en els mascles i 61 en les femelles; tanmateix, el pes real pot variar entre 27 i 65 kg.Capybara Facts. Smithsonian National Zoological Park. Consultat el 16 de desembre del 2007.The Encyclopædia Britannica (1910) Capybara (de Google Books)Capybara. Palm Beach Zoo. Consultat el 17 de desembre del 2007.
El pelatge és llarg i aspre, però en algunes parts és tan prim que s'hi pot veure la pell a través. Això els fa propensos a les insolacions, així que es rebolquen al fang per protegir-se la pell del sol. La coloració va d'un marró vermellós al gris a la part superior, mentre que la part inferior té un color marró groguenc. Alguns individus tenen taques negres a la cara, al costat exterior de les potes i al darrere. La longitud dels pèls va de 30 a 120 mm.
Cap i dents miniatura|El crani del capibara s'assembla bastant al dels seus parents de la família dels càvids i fins i tot té les mateixes proporcions generals. miniatura|Vista detallada de les incisives Els capibares tenen el cap bastant ample i gros. En relació amb els parents més propers al capibara, el musell és gros i arrodonit, mentre que els narius són petits i estan bastant separats. En els mascles, la punta del musell és calba i està dotada d'una conspícua glàndula odorífera. Les orelles són petites i arrodonides, mentre que els ulls estan situats vers els costats i també són petits. Com en molts animals que tenen un mode de vida parcialment aquàtic, els ulls, les orelles i els narius del capibara estan situats vers la part superior del cap, de manera que quan surten a respirar de l'aigua o a observar el que els envolta, gairebé no sobresurten de la superfície.
La fórmula dentària d'aquest animal és 1-0-1-3; això vol dir que cada meitat de la mandíbula presenta una dent incisiva, una premolar i tres molars, amb un total de vint dents. Les blanques incisives estan dotades d'un solc, com en tots els rosegadors, estan engrandides i transformades en incisives sense arrel. Darrere les incisives s'obre un espai denominat «diastema». Les dents posteriors també manquen d'arrels i tenen una morfologia complexa; consisteixen en prismes d'esmalt dental en forma de cor o de barres, que estan separats per capes de cement. Com en altres rosegadors, les dents incisives dels capibares creixen constantment per compensar el desgast continu que provoca menjar herba;Capybara. Bristol Zoo Gardens (RU). Consultat el 16 de desembre, 2007. les molars també creixen constantment.
Distribució i hàbitat Els capibares tenen un àmbit de distribució que comprèn gairebé tot Sud-amèrica a l'est dels Andes i va des de l'est de Veneçuela i Guyana fins a l'Uruguai i el nord-est de l'Argentina. Cadascuna de les dues regions té la seva subespècie corresponent: H. h. isthmius és la que viu a la part nord-occidental. És una mica més petita que H. h. hydrochaeris, que viu a la regió més gran, a l'est dels Andes.
Els capibares poden viure en diferents tipus d'hàbitats, però mostren preferència per alguns en concret. Tendeixen a trobar-se a prop de llacs, estanys, rius, aiguamolls o manglars. També necessiten un sòl ferm on dormir, idealment amb una vegetació espessa que els serveixi de protecció. Per tal d'alimentar-se, no tenen problema en endinsar-se en sabanes i herbassars. La major densitat de població de capibares es troba a les extenses zones humides de Sud-amèrica, com el Pantanal, o la regió dels Llanos del nord del continent, banyada per l'Orinoco. Viuen majoritàriament a les planes, però també habiten a altituds de fins a 1.300 metres per sobre el nivell del mar. En comparació amb altres espècies animals de Sud-amèrica, els capibares toleren bastant bé els canvis d'hàbitat provocats per l'activitat humana i també poden sobreviure en zones transformades en plantacions o pastures.
Comportament Activitat Els capibares són animals principalment crepusculars. Passen les hores més caloroses del dia en forats al fang o aigües poc profundes. Per dormir s'amaguen entre vegetació espessa; no fan caus. En canvi, a les zones pertorbades per l'activitat humana canvien i adopten un mode de vida nocturn.
miniatura|Si se senten amenaçats, els capibares s'amaguen dins l'aigua. En cas de perill, poden córrer ràpidament, però si és possible fugen llançant-se dins l'aigua. Són excel·lents nedadors que se submergeixen gairebé completament dins l'aigua, de manera que només sobresurten els ulls i els narius. A vegades també s'amaguen entre plantes vegetals espesses. Tanmateix, també poden recórrer grans distàncies bussejant. Tanmateix, només entren en aigües profundes per a fugir d'algun perill i duen a terme la gran majoria d'activitats a terra ferma o en aigües poc profundes.
Comportament social Els capibares viuen en ramats, que poden consistir en una parella i les seves cries, o en un grup més gran d'individus adults. La mida dels grups varia entre sis i vint animals. Rarament també se'n poden observar individus solitaris, que gairebé sempre són mascles adults.
La mida dels ramats i el seu mode de vida depenen de l'estació de l'any i de l'hàbitat. Durant l'estació plujosa, els capibares s'estenen per una gran regió, de manera que disminueix la mida del ramat. Durant aquesta estació, mengen molt i acumulen una reserva de greix. La cria dels nounats també es produeix principalment durant l'estació plujosa. Durant l'estació seca, molts individus es reuneixen al voltant dels rius i llacs més grans, formant ramats més grans. Durant aquesta estació, la mortalitat és notablement més alta, car augmenten la fam i les malalties i, amb la desaparició de les plantes que els serveixen de protecció, els capibares són més vulnerables als atacs dels depredadors. Investigacions de Veneçuela indiquen una mida mitjana dels ramats de 5,6 animals durant l'estació plujosa i de 15,9 al març, el mes més sec. En períodes prolongats de sequera, es poden formar grans ramats de fins a 100 individus, que es reuneixen al voltant de les aigües que queden. Tanmateix, aquests agrupaments són inestables i no duren gaire.
Cada grup familiar o ramat és liderat per un mascle dominant, que sovint ocupa aquesta posició durant anys i anys. Després venen una o diverses femelles, juntament amb les seves cries i a vegades, els mascles subordinats també poden formar part del grup. La jerarquia sol ser estable i estar ben marcada tant entre els mascles com entre les femelles i s'estableix per mitjà de combats parcialment agressius.
miniatura|Vista frontal d'un capibara
Cada grup habita en un territori d'entre 5 i 17 hectàrees. Tanmateix, els animals solen romandre dins una regió d'unes 10 hectàrees de superfície, que defensen contra les incursions d'altres individus de la mateixa espècie. Marquen territori per mitjà de glàndules odoríferes; en els mascles, estan situades a sobre del nas i els dos sexes en tenen a la regió de l'anus (glàndules anals).
Els capibares es comuniquen entre ells per mitjà d'una varietat de vocalitzacions. Entre ells, hi ha un so semblant al ronc dels gats, que indica submissió, una crida d'alarma semblant a un lladruc, una mena de clic que expressa felicitat, xiulets estridents i grunyits.
Dieta La dieta dels capibares es compon principalment d'herbes terrestres i la complementen de tant en tant amb plantes aquàtiques. A vegades entren en plantacions i s'alimenten, per exemple, de canyes de sucre, síndries o blat de moro. La creença estesa que els peixos també formen part de la dieta dels capibares és falsa. Tenen un aparell digestiu extremament eficient que els permet subsistir amb una dieta el 75% de la qual es compon d'entre, només, quatre i sis espècies de plantes. S'han observat casos en què els capibares d'una zona s'alimentaven durant un temps d'una mateixa espècie de planta i després deixaven de menjar-se-la durant un temps, permetent que les plantes d'aquesta espècie es recuperin abans de tornar-se-la a menjar.
L'aparell digestiu dels capibares presenta diverses adaptacions a la seva dieta, com ara un intestí més llarg i un cec en forma de sac engrandit. De manera similar a altres rosegadors, com els conills porquins, o els lagomorfs, els capibares practiquen la coprofàgia, o ingestió ocasional dels excrements. Els fems cecals són una forma tova i adhevisa d'excrements, que són fermentats per uns bacteris especials al cec i que són reingerits immediatament després de l'excreció. D'aquesta manera, els capibares poden extreure el màxim de nutrients dels seus aliments rics en cel·lulosa. Quan els excrements surten per segona vegada, són ovals i secs i són expulsats definitivament.
Els capibares, com els conills porquins, no poden produir la vitamina C per si mateixos, de manera que l'han d'obtenir del seu aliment. En alguns individus en captivitat, que havien estat, evidentment, mal alimentats, s'han observat casos d'escorbut.
Reproducció miniatura|Cries de capibara amb la seva mare El mascle és qui pren la iniciativa en la copulació, car és ell el que persegueix la femella, primer a terra i després dins l'aigua. L'aparellament té lloc en aigües somes. Després d'entre sis i vuit ràpides empentes, l'acte sexual arriba a la seva fi. El coit es pot repetir després d'una estona, fins a vint vegades o bé amb la mateixa parella o bé amb parelles diferents.