La dermatosi nodular contagiosa (DNC), (en anglès Lumpy skin disease, LSD), és una malaltia infecciosa del bestiar boví causada pel virus de la dermatitis nodular contagiosa, LSDV (pels inicials en anglès), de la família Poxviridae, gènere Capripoxvirus, també conegut com a virus Neethling. La malaltia es caracteritza per febre, ganglis limfàtics superficials engrandits i múltiples nòduls (de 2 a 5 centimetres de diàmetre) a la pell i les membranes mucoses, incloses les dels tractes respiratori i gastrointestinal. El bestiar infectat també pot desenvolupar una inflamació edematosa a les extremitats i presentar coixesa. El virus té importants implicacions econòmiques, ja que els animals afectats solen patir danys permanents a la pell, cosa que redueix el valor comercial en el cuir dels animals. A més, la malaltia sovint provoca debilitat crònica, reducció de la producció de llet, creixement deficient, infertilitat, avortament i, de vegades, la mort.
L'aparició de la febre es produeix gairebé una setmana després de la infecció pel virus. Aquesta febre inicial pot superar 41 °C i persistir durant una setmana. En aquest moment, tots els ganglis limfàtics superficials s'engrandeixen. Els nòduls, pels quals es caracteritza la malaltia, apareixen entre set i dinou dies després de la inoculació del virus. Coincidint amb l'aparició dels nòduls, la secreció dels ulls i el nas esdevé mucopurulenta.
Les lesions nodulars afecten la dermis i l'epidermis, però poden estendre's a la subcutis subjacent o fins i tot al múscul. Aquestes lesions, que es produeixen per tot el cos, en particular al cap, coll, braguer, escrot, vulva i perineu, poden estar ben circumscrites o en coalescència. Les lesions cutànies poden resoldre's ràpidament o poden persistir com a tumors durs. Aquestes lesions també es poden incrustar, deixant úlceres profundes plenes de teixit de granulós i sovint supurant, formant pus. A l'aparició inicial dels nòduls, tenen un color de color gris cremós a blanc en una secció de tall i poden exudar sèrum. Després d'unes dues setmanes, pot aparèixer un nucli central de material necròtic en forma de con dins dels nòduls. A més, els nòduls de les membranes mucoses dels ulls, el nas, la boca, el recte, el braguer i els genitals s'ulceren ràpidament, fet que ajuda a la transmissió del virus.
En casos lleus de DNC, els símptomes clínics i les lesions sovint es confonen amb el virus de l'herpes boví 2 (BHV-2), que al seu torn es coneix com a pseudodermatosi nodular contagiosa. No obstant això, les lesions associades a les infeccions per BHV-2 són més superficials. El BHV-2 també té un trancurs més curt i és més lleu que l'LSD. La microscòpia electrònica es pot utilitzar per diferenciar entre les dues infeccions. El BHV-2 es caracteritza per cossos d'inclusió intranuclears, a diferència de les inclusions intracitoplasmàtiques característiques de la DNC. L'aïllament del BHV-2, o la seva detecció en mostres de biòpsia tenyides negativament, només és possible aproximadament una setmana després del desenvolupament de les lesions cutànies.
La DNC es classifica com una malaltia de categoria A segons la Llei de sanitat animal (Reglament (UE) 2016/429), la qual cosa significa que no es tracta d'una malaltia habitual a la Unió Europea i requereix erradicació immediata quan es detecta.
Les autoritats governamentals informen que la Dermatosi Nodular Contagiosa (DNC), al no ser una zoonòsi, no suposa cap risc per a la salut de les persones, atès que el virus només afecta el bestiar boví i no hi ha cap risc de contagi amb el consum de carn o llet. No obstant si que te importants afectacions econòmiques a causa dels sacrifics preventius, limitació del moviment de bestiar i els costos afegits de bioseguretat que alteren el ritme de la productivitat ramadera.
Virus de la dermatosi nodular contagiosa miniatura|virió de Poxviridae
Classificació El virus de la malaltia nodular cutània (LSDV en anglès) és un virus d'ADN bicatenari. És membre del gènere capripoxvirus de Poxviridae. Els capripoxvirus (CaPV) representen un dels vuit gèneres dins de la subfamília dels chordopoxvirus (ChPV). El gènere capripoxvirus inclou el LSDV, així com el virus de la verola ovina i el virus de la verola caprina. Les infeccions per CaPV solen ser específiques de l'hoste dins de distribucions geogràfiques específiques, tot i que serològicament són indistingibles entre si.
Estructura Com altres virus de la família Poxviridae, els capripoxvirus tenen forma de maó. Els virions de capripoxvirus són diferents dels virions d'ortopoxvirus en què tenen un perfil més ovalat, així com cossos laterals més grans. La mida mitjana dels capripoxvirions és de 320 nm per 260 nm.
Genoma miniatura|cicle i replicació dels virions de Poxviridae El virus té un genoma de 151 kbp, que consisteix en una regió codificant central que està delimitada per repeticions terminals invertides idèntiques de 2,4 kbp i conté 156 gens. Hi ha 146 gens conservats quan es compara el virus DNC amb els chordopoxvirus d'altres gèneres. Aquests gens codifiquen proteïnes que participen en la transcripció i la biogènesi de l'ARNm, el metabolisme de nucleòtids, la replicació de l'ADN, el processament de proteïnes, l'estructura i l'assemblatge dels virions, la virulència viral i el rang d'hostes. Dins de la regió genòmica central, els gens del virus DNC comparteixen un alt grau de col·linealitat i identitat d'aminoàcids amb els gens d'altres poxvirus de mamífers. Exemples de virus amb una identitat d'aminoàcids similar els trobem en els suipoxvirus, el yatapoxvirus i el leporipoxvirus. A les regions terminals, però, la col·linealitat s'interromp. En aquestes regions, els homòlegs del poxvirus o bé són absents o bé comparteixen un percentatge més baix d'identitat d'aminoàcids. La majoria d'aquestes diferències impliquen uns gens que probablement estan associats amb la virulència viral i la gamma d'hostes.
Epidemiologia El virus DNC afecta principalment al bestiar boví i els zebús, però també s'ha vist en girafes, búfals d'aigua i impales. Les races de l'espècie Bos taurus de pell fina, com ara la Holstein-Friesian i la Jersey, són les més susceptibles a la malaltia. Les espècies de Bos indicus de pell gruixuda, com l'Afrikaner i els encreuaments d'Afrikaner, mostren signes menys greus de la malaltia. Això probablement es deu a la menor susceptibilitat als ectoparàsits que presenten les races de *Bos indicus* en relació amb les races de *Bos taurus*. Els vedells i les vaques joves en el pic de lactació mostren símptomes clínics més greus, però tots els grups d'edat són susceptibles a la malaltia.
Transmissió Els brots de DNC s'associen amb temperatures elevades i humitat elevada. Normalment és més prevalent durant els mesos humits d'estiu i tardor, especialment en zones baixes o prop de masses d'aigua; tanmateix, també es poden produir brots durant l'estació seca. Els insectes que s'alimenten de sang, com els mosquits i les mosques, actuen com a vectors mecànics per propagar la malaltia. No s'ha identificat cap espècie vectora. En canvi, el virus s'ha aïllat de les espècies Stomoxys, Biomyia fasciata, Tabanidae, Glossina i Culicoides. Es continua avaluant el paper particular de cadascun d'aquests insectes en la transmissió de la DNC. Els brots de DNC solen ser esporàdics, ja que depenen dels moviments dels animals, l'estat immunitari i els patrons de vent i pluja, que afecten les poblacions de vectors.
El virus es pot transmetre a través de la sang, la secreció nasal, les secrecions del conducte lacrimal, l'esperma i la saliva . La malaltia també es pot transmetre a través de la llet infectada als vedells lactants. En bestiar infectat experimentalment, es va trobar el virus DNC a la saliva 11 dies després de l'aparició de febre, al semen després de 22 dies i als nòduls cutanis després de 33 dies. El virus no es troba a l'orina ni a les femtes. Igual que altres virus de la verola, que se sap que són altament resistents, el DNC pot romandre viable en el teixit infectat durant més de 120 dies.
Immunitat Immunitat artificial Hi ha hagut dos enfocaments diferents per a la immunització contra el virus DNC. A Sud-àfrica, la soca Neethling del virus es va atenuar per primera vegada mitjançant 20 passatges a les membranes corioalantoïdes dels ous de gallina. Actualment el virus de la vacuna es propaga en cultius cel·lulars. A Kenya, s'ha demostrat que la vacuna produïda a partir de virus de la verola ovina o caprina proporciona immunitat al bestiar boví.No obstant això, el nivell d'atenuació necessari per a un ús segur en ovelles i cabres no és suficient per al bestiar boví. Per aquest motiu, les vacunes contra la verola ovina i la verola caprina es restringeixen als països on la verola ovina o cabra ja és endèmica, ja que les vacunes vives podrien proporcionar una font d'infecció per a les poblacions d'ovelles i cabres susceptibles.
Per tal de garantir una protecció adequada contra el virus DNC, els bovins adults susceptibles s'han de vacunar anualment. Aproximadament el 50% dels bovins desenvolupen inflor (de 10 a 20 mil·límetres de diàmetre) al lloc d'inoculació. Aquesta inflamació desapareix en poques setmanes. Després de la inoculació, les vaques lleteres també poden presentar una disminució temporal de la producció de llet.
Immunitat natural La majoria del bestiar boví desenvolupen immunitat de per vida després de recuperar-se d'una infecció natural. A més, els vedells de vaques immunes adquireixen anticossos materns i són resistents a la malaltia clínica fins a uns 6 mesos d'edat. Per evitar interferències amb els anticossos materns, no s'han de vacunar els vedells menors de 6 mesos les mares dels quals hagin estat infectades de manera natural o hagin estat vacunades. D'altra banda, els vedells nascuts de vaques susceptibles també ho són i s'han de vacunar.
Història Històricament la DNC es produïa principalment en Àfrica subsahariana. Però s'ha estès per Àfrica i Àsia i ha arribat a Europa.
La dermatitis nodular contagiosa es va observar per primera vegada com una epidèmia a Zàmbia el 1929. Inicialment, es va pensar que era el resultat d'una intoxicació o d'una hipersensibilitat a les picades d'insectes. Es van produir casos addicionals entre 1943 i 1945 a Botswana, Zimbàbue i Sud-àfrica. Aproximadament 8 milions de bovins van ser afectats per una infecció panzoòtica a Sud-àfrica el 1949, cosa que va causar enormes pèrdues econòmiques. La DNC es va estendre per tota l'Àfrica entre les dècades de 1950 i 1980, afectant el bestiar a Kenya, Sudan, Tanzània, Somàlia i Camerun.
El 1989 hi va haver un brot de DNC a Israel. Aquest brot va ser el primer cas de DNC al nord del desert del Sàhara i fora del continent africà. Es creia que aquest brot en particular era el resultat de Stomoxys calcitrans infectat que era transportat pel vent des d'Ismailiya, a Egipte. Durant un període de 37 dies entre l'agost i el setembre de 1989, catorze dels disset ramats lleters de Peduyim es van infectar amb DNC. Tot el bestiar boví, així com petits ramats d'ovelles i cabres del poble, van ser sacrificats.
La DNC es va reportar per primera vegada al departament de ramaderia de Bangladesh el juliol de 2019. Finalment, es va estimar que 500.000 caps van ser infectats en aquest brot. L'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO) va recomanar la vacunació massiva. Com a resultat de la introducció del cuc llombart de tardor i d'aquesta plaga bovina amb pocs mesos de diferència, la FAO, el Programa Mundial d'Aliments, funcionaris del govern de Bangladesh i altres van acordar començar a millorar la vigilància de malalties del bestiar i les capacitats de resposta a emergències de Bangladesh. El mètode d'entrada del virus a Bangladesh continua sent desconegut.