Daniel O'Mahony, comte de Castella (1640 - gener de 1714) va ser un oficial de l'exèrcit jacobita irlandès al servei francès i castellà.
O'Mahony provenia d'una antiga estirp irlandesa que afirmava ser descendent de Brian, rei de Munster. Els seus pares eren John O'Mahony de Coolcorkerane i Mary Joan O'Moriarty. El seu germà Dermod va assolir el rang de coronel a l'exèrcit irlandès de Jaume II i es va distingir al Boyne i a Aughrim, on va morir.
Carrera professional Després d'assolir el rang de capità de la guàrdia reial irlandesa d'infanteria, Daniel va anar a França el 1692 i va esdevenir major dels regiments de Limerick i Dillon successivament. Va servir a les ordres de Villeroy al nord d'Itàlia a la tardor de 1701 i va ocupar el comandament del regiment de Dillon durant l'absència del seu coronel el gener de 1702. El regiment formava part de la guarnició de Cremona, i O'Mahony es va despertar l'1 de febrer per trobar Villeroy captiu i els austríacs, que havien aconseguit entrar a Cremona per una claveguera, en possessió de la ciutat. El príncep Eugène havia descobert els quarters de molts dels oficials francesos, que van ser capturats abans que tingueren temps de vestir-se. O'Mahony, però, va agafar les pistoles i va trobar la manera d'unir-se a un destacament del seu regiment que ocupava la porta del Po. Aquesta posició va formar el nucli d'una resistència efectiva a l'ocupació de la ciutat per part d'Eugène. A mesura que O'Mahony obtenia reforços, els va desplegar al llarg de les muralles i va mantenir una ferotge fusellada contra l'enemic. La distracció va donar temps al comte de Revel per concentrar i reanimar un gran nombre de tropes franceses als voltants de la porta de Màntua, i Eugène, trobant-se entre dos focs, va pensar que era oportú retirar-se de la ciutat després d'un va intent de subornar O'Mahony perquè renunciés a l'ocupació de la porta del Po. Així va acabar la sorpresa de Cremona, un dels esdeveniments més remarcables de la guerra moderna: Una guarnició de set mil homes, en una ciutat ben fortificada, sorpresos als seus llits, obligats a marxar en brusa, en la foscor de la nit, per carrers plens de cavalleria, trobant la mort a cada pas; dispersos en petits grups, sense oficials que els dirigissin, lluitant durant deu hores sense menjar ni roba, en ple hivern, però recuperant gradualment cada lloc, i finalment obligant l'enemic a una retirada precipitada.
A causa de l'important servei prestat pel major irlandès a la causa francesa, va ser escollit per portar el despatx a París. Lluís XIV li va concedir una hora de conferència privada a Versalles, li va donar el seu bracet de coronel i una pensió de mil lliures, a més d'un regal de mil lluïsos d'or per sufragar les despeses del seu viatge. Des de Versalles, O'Mahony va procedir a Saint-Germain, on va ser nomenat cavaller pel pretendent, Jaume III.
La valentia mostrada pels irlandesos en aquest assumpte va crear una cançò anomenada "el dia que vam vèncer als alemanys a Cremona". O'Mahony va continuar servint al nord d'Itàlia sota les ordres de Vendôme, on va ser nomenat governador de Brescello després de la seva rendició el 28 de juliol de 1703, i al gener de 1704 va participar en els èxits de Vendôme a San Sebastiano i Castel Novo de Bormida.
Servei castellà A principis de 1704, O'Mahony va abandonar Itàlia. Hi calien urgentment oficials eficients al servei de la corona de Castella, i Lluís XIV va recomanar el coronel irlandès al seu nebot, Felip d'Anjou, pretendent de la Monarquia Hispànica. Aviat es va trobar un regiment per a ell, compost en gran part per desertors de l'expedició britànica a Cadis, i durant la resta de 1704 i tot el 1705 O'Mahony es va destacar sota les ordres del príncep de Tilly pels serveis contra la resistència dels miquelets valencians que donaven suport a l'arxiduc d'Àustria. Els detalls pintorescos de com va ser eludit per Peterborough a Morvedre a principis de 1706, segons a les "Memòries" de Carleton i a "Relation of Peterborough's Services in Spain" de Freind, són probablement ficticis. O'Mahony en aquell moment només tenia una petita força sota el seu control, i estava ocupat en el transport de soldats ferits, de manera que probablement no va tenir més alternativa que deixar passar Peterborough de camí a València. Si hagués estat culpable d'una indiscreció com la història implica, difícilment, com va ser el cas, hauria estat nomenat mariscal de camp per Felip d'Anjou durant la mateixa primavera.
Poc després del seu ascens, O'Mahony va assaltar i saquejar Enguera, i al juny va defensar contra Sir John Leake la ciutat d'Alacant, la més important del Regne de València en importància estratègica militar. Tot i que la guarnició era xicoteta i a les muralles calien reparacions contínues, podria haver resistit més enllà dels vint-i-set dies si les tropes napolitanes sota el seu comandament no hagueren forçat la rendició enverinant-hi deliberadament els pous. Tal com va ser, les tropes van marxar amb els honors de la guerra i van ser transportades a Cadis sense pèrdua de servei. La cortesia del general Richard Gorges va permetre a un cirurgià britànic atendre la greu ferida que O'Mahony va rebre durant la defensa, i li va aconsellar al general anglès de millorar les defenses de les muralles.
A principis de 1707, O'Mahony va reprendre el seu comandament a València i va ocupar diverses ciutats defensades pels aliats. També va comandar una brigada de cavalleria a la batalla d'Almansa i, al capdavant dels seus fusellers irlandesos, segons Bellerive, va dur a terme accions sorprenents. El 7 de juliol va tornar a ser greument ferit al setge de Dénia. Abans de finals de 1707, però, va tornar a estar al comandament d'uns sis mil reclutes a València i va capturar Alcoi el 2 de gener de 1708 (Lafuente, Historia, xviii. 207).
Durant el setge d'Alacant, el març de 1709, Felip d'Anjou li envià a Sicília per a comandar les forces borbòniques amb més de tres mil soldats d'infanteria, a més del seu regiment de fusellers irlandesos. Va arribar a Messina a l'abril, va reprimir diverses conspiracions austriacistes i va prendre les precaucions que van impedir eficaçment que la flota britànica desembarqués cap de les forces aliades. El 1710, va tornar a Espanya, on va haver de comandar la cavalleria de l'exèrcit combinat castellà i francès. Al seu retorn, Felip d'Anjou el va ascendir a tinent general i el va nomenar comte de Castella. Posteriorment, va servir a la campanya d'Ivaris, sota les ordres de l'aspirant dels Borbons, i el 20 d'agost de 1710 va comandar la cavalleria espanyola a Saragossa. Situat a l'extrem dret, es va oposar a la cavalleria portuguesa, a qui va sotmetre-los i va conduir-los a l'Ebre; després, continuant la càrrega, va cavalcar per sobre de l'artilleria enemiga i, com que no se la podia endur, va tallar els tendons de quatre-centes mules d'artilleria. Mentrestant, el cos principal de l'exèrcit de Vendôme estava en retirada, i O'Mahony va tenir grans dificultats per reincorporar-se. Va ser criticat per haver portat massa lluny el seu atac reeixit. Tanmateix, en desembre de 1710, el van designar per a comandar al capdavant de la cavalleria a Villaviciosa, on va destacar especialment.
El rei de Castella va recompensar el seu valor amb el comandament de l'Orde de Sant Iago, que va generar una renda de quinze mil lliures. O'Mahony va perseguir l'exèrcit en retirada fins a Aragó i va capturar a la fortalesa d'Illueca el tinent general Antoni de Villaroel, amb un destacament de 660 homes. Va continuar actuant defensant els interessos de la corona de Castella sota el comandament de Vendôme, fins al cessament de les hostilitats el 1712. Abans del final d'aquell any, O'Mahony es va tornar a casar amb Carlota. O'Mahony havia estat ennoblit per Lluís XIV, i el matrimoni va tenir lloc a Saint-Germain, on el nuvi va ser rebut calorosament per la cort. Tanmateix, no va sobreviure gaire al seu segon matrimoni, morint a Ocaña, a Castella, el gener de 1714.
Personal life miniatura|Retrat de la filla, Mary Anne, com a nimfa d'aigua, del taller de Nicolas de Largillierre (avui al Museu de Belles Arts de Tours) O'Mahony es va casar dues vegades. El seu primer matrimoni va ser amb Cecilia Weld, filla de Bridget Thimblethorp de Lincolnshire i George Weld, de l'antiga família Dorset. Els avis paterns eren Sir John Weld i Frances Whitmore (germana de Sir William i Sir George Whitmore). Abans de la seua mort, c. 1708, van ser els pares de:
Honorée O'Mahoney, que es va casar amb el noble jacobita irlandès, el capità Cornelius O'Ryan del regiment de Berwick, que va morir durant la batalla d'Almansa el 1707. Van tenir diversos fills nascuts a Saint-Germain-en-Laye entre 1695 i 1701. Tinent general James Joseph O'Mahony, comte Mahony (1699–1757), que va arribar a ser tinent general al servei castellà, governador del Fort St. Elmo, comandant de l' orde de Sant Gener i inspector general de cavalleria al regne hispànic de Nàpols; es va casar amb Lady Anne Clifford, filla de l'Honorable Thomas Clifford (fill gran supervivent i hereu aparent del segon baró Clifford de Chudleigh ) i Charlotte Maria Radclyffe, tercera comtessa de Newburgh, el 1739. Mary Anne O'Mahony (1701–1751), que es va casar amb l'economista Richard Cantillon i va tenir descendència. Després de la seva mort, es va casar amb el germà de la seva madrastra, François Bulkeley, fill de l'Honorable Henry Bulkeley i Sophia Stuart, el 1738. Demetrius (Dermod) O'Mahony (1702–1776), que va ser ambaixador hispànic a Àustria i va morir a Viena el 1776. Jean-Georges O'Mahony (n. 1704).
El 19 de juliol de 1712, Charlotte (nascuda com a Bulkeley), vescomtessa Clare, va casar a Saint-Germain-en-Laye. Vídua de Charles O'Brien, 5è vescomte Clare, era filla de l'Honorable Henry Bulkeley (fill del 1r vescomte Bulkeley) i de Sophia Stuart (germana de la duquessa de Richmond, filla del Dr. Walter Stewart i néta del 1r Lord Blantyre), i germana de la duquessa de Berwick (esposa de James FitzJames, 1r duc de Berwick). Del seu primer matrimoni, va tenir dos fills, Charles O'Brien, 6è vescomte Clare, i Henry O'Brien.
El comte de Castella va morir a Ocaña, a Castella, el gener de 1714. Cap dels seus fills va deixar descendència masculina. Un descendent col·lateral, que també ostentava el títol de comte O'Mahony, va comandar un regiment de fusellers a Barcelona el 1756.
Llegat «Le fameux Mahoni», com l'anomenaven per distingir-lo d'altres membres de la família que havien servit als Borbons, era més que un oficial coratjós; era un soldat consumat, i Bellerive diu d'ell amb justícia: «No només va ser sempre valent, sinó també laboriós i infatigable; la seua vida va ser una cadena contínua de combats perillosos, atacs desesperats i retirades honorables» Saint Simon diu d'O'Mahony que era un home d'enginy i també de valor; i Lluís XIV va assegurar a De Chamillart, quan O'Mahony era a Versalles el 1702, «que mai no havia vist persona rendir-se a bon compte de tot, ni amb tanta puresa d'esperit i de justícia, igualment agradablement». Quan al final de la primera entrevista, Louis va observar: «Però no heu dit res dels meus valents irlandesos» a Cremona, O'Mahony va respondre: «Van lluitar juntament amb les altres tropes de Sa Majestat».
Descendents A través del seu fill gran, era avi de la comtessa Cecilia Carlotta Francisca Anna Mahony, comtessa Mahony (1740–1789), que es va casar amb el príncep Benedetto Giustiniani, 5è príncep de Bassano Romano i duc de Corbara (m. 1793) el 1757.
A través de la seva filla Mary Anne, va ser avi d'Henrietta Cantillon (1728–1761), que es va casar amb William Stafford-Howard, 3r comte de Stafford (fill de William Stafford-Howard, 2n comte de Stafford ), el 1743. Després de la seva mort, es va casar el 1759 amb Robert Maxwell, 1r comte de Farnham (fill de John Maxwell, 1r baró de Farnham ).
Referències
Categoria:Militars Categoria:Morts a Castella - la Manxa